jpinyol |
dissabte, 27 d'agost de 2011 | 00:01h
A tocar de casa viuen el Jordi i la Raquel, grans amics i excel·lents veïns que més que sovint se les empesquen per repartir la seva alegria per un planeta que al final els quedarà petit. Per això, abans que vagin a trobar altres cossos celestials aprofitant les merescudíssimes vacances, em ve de gust esplaiar una circumstància lligada al seu darrer viatge, a l'Índia.
La Raquel, apassionada i practicant de les danses orientals, i el Jordi -que també és una mica "índio", acaben d'arribar no fa gaire d'aquell país de contrastos i de vaques sagrades.
Un cop allí, i per no aprofitar les mateixes petjades dels milers d'encuriosits occidentals que hi posen els peus per veure de prop aquella cultura, van decidir emprendre una ruta alternativa, fora dels circuïts marcats, i van fer cap a la població de Lohargal acompanyats d'un indi.
Van visitar la població, van entrar en un temple i allí dins el guia particular va retrobar un amic periodista que càmera en mà, no va desaprofitar l'ocasió per immortalitzar el moment i posteriorment va elaborar-ne una crònica per al diari on treballa. Això passa aquí, a Lohargal i a la selva equatoriana meridional...
Jo no he estat a l'Índia però deu ser com aterrar en una illa de fama estiuenca a l'hivern per fer-hi alguna activitat. Als periodistes els sembla tan extraordinari el que hi vas a fer que surts a la premsa segur. Però deixem les meves minúcies baleàriques i tornem a Lohargal.
El 4 d'agost va aparèixer en un diari indi (el de la imatge) la notícia de la visita dels meus amics al temple, amb fotografia del moment en què a la Raquel li posen un braçalet ple de significacions profundes i amb indicació del seus noms i cognoms i de la seva procedència barcelonina (suposo que si fer entendre que Catalunya no és Espanya ja és un clàssic de cada estiu quan vas pel món, concretar que, més que a Barcelona vius a Capellades, entre la Baixa Anoia i l'Alt Penedès, ja deu ser tota una quimera!).
Tampoc no domino la llengua en què està escrit el diari (és de les que em falten per aprendre, llàstima!), però em fio molt dels meus grans veïns, i entre fresques i terrasses de finals d'agost m'han assegurat que es tracta d'una crònica que vol donar a conèixer una part de l'Índia molt desconeguda i poc freqüentada per persones d'altres terres, de manera que la Raquel i el Jordi -que han estat els primers turistes en anar-hi- no siguin pas els darrers.
Gràcies per convidar-me a viatjar l'Índia a través dels vostres comentaris i alegries convertides en exclusives de premsa, i és que...
una de les gràcies que té aquesta vida és la possibilitat d'envoltar-te de persones interessants que t'omplen d'allò més.
Les que proven de buidar-te a disgustos no valen per a res, ni aquí ni a l'Índia.
Les que proven de buidar-te a disgustos no valen per a res, ni aquí ni a l'Índia.
abans de gaudir de la darrera "copa" a la terrassa, tot prenent la fresca, mentre t'explicavem breument una de les nostres aventures per aquest pais tan especial, has aconseguit plasmar a la perfecció les nostres sensacions viscudes en aquell indret tan espectacular: on preval la família, l'amistat i la solidaritat per sobre de qualsevol altre sentiment.
La veritat és que la part més important del viatge la portem a dins. Ja ho diuen que una imatge val més que mil paraules! i el fet que tothom volgués estar amb nosaltres, sense demanar ni voler res a canvi, no té preu.
Així com tampoc, no té preu la vostra companyia i l'estima que ens mostres en aquest post.
La nostra fotografia en el diari local de la regió no és més que un intent de demostrar que sovint, sortir-se el camí no és dolent...sinó una manera de conèixer i viure noves sensacions que poden ser meravelloses.
Una abraçada des de l'altre costat de la paret!
Namaste!
Jordi (l'índio) i Raquel