M’he passat l’agost sense llegir el diari. I no pas perquè estigui de vacances en alguna platja paradisíaca (per exemple les de VNG) amb ganes de desconnectar. No.
Tampoc perquè entre festa major i festa major, en el recorregut obligat de la feina castelleraque, des de fa set estius, ens comporta el Quarts de Nou,hagi decidit centrar-me monotèmicament en les gammes extra i les grans diades a que ens obliga el nostre Patrimoni Immaterial de la Humanitat.No.
Bàsicament no he llegit diaris, perquè els titulars de les portades dels primers dies del mes em van espantar força i els texts que elsacompanyaven s’escapaven a la meva comprensió lectora. La secció d’Economia dels diaris sempre ha estat antipàtica per a la majoria de ciutadans, i també per a mi, per la dificultat d’entendre el funcionament de la borsa, les tendències dels mercats o les mesures dels governs, dels nostres o dels de qualsevol part del món, per canalitzar els creixements o per sortir de les crisis.
AIG, Lehman Brothers, JP Morgan, Moody’s Investor Services, les agències qualificadores, els derivats, els bons, la prima de risc, l’apalancament, les desregulacions, els treballs ocults, les enginyeries financeres, el default, el bund,... són noms i conceptes econòmics que s’han posat de moda i que omplen les planes d’Economia dels diaris però que a un servidor, com a la majoria dels mortals, ens costen d’assimilar i més d’entendre. L’excel·lent pel·lícula nordamericana “Inside Job” de Charles Ferguson denúncia amb claredat algunes claus de la crisi econòmica iniciada l’any 2008 i que ha suposat una ensorrada financera mundial que xifren en unes xifres astronòmiques de 20 bilions de $ en pèrdues, que no m’atreveixo a traduir a les antigues pessetes. Tot i amb això i malgrat recomanar la visió de la pel·lícula més d’una vegada, segueixo astorat i sense una idea massa clara de què carai està passant i, sobretot, de per què sembla impossible que ningú trobi solucions.
Evidentment entenc i em preocupa a on ens està portant la globalització que ha imposat el sistema únic capitalista, el consumisme desfermat i la dependència dels governs mundials d’un sistema financer controlat per poders obscurs, que s’escapen del joc democràtic en que pensàvem, il·lusament, que es basava la nostra convivència. La crisi no m’afecta directament amb la cruesa en que està afectant molts dels nostres conciutadans; tinc feina –massa, en els últims anys- però encara precària, malgrat els 35 anys de cotització gairebé ininterrompuda de la meva vida laboral. Tinc la hipoteca pagada –de fa molt poc- i una mica de patrimoni familiar, però això no em dóna encara la certesa d’una jubilació digna ni la garantia de continuar amb una nòmina mensual en els més de 10 anys (o més) que encara m’esperen per tenir-hi dret. Tampoc sé si els meus estalvis escassos són avui recuperables o si moriran víctimes d’un “corralito” a la europea que poden treure’s de la màniga la senyora Mercler, el senyor Sarkozi o el senyor Rajoy, en els propersmesos.
Fa anys que vaig vèncer la por al futur. Afortunadament, o no, la vida m’ha donat experiències suficients com per encarar-la, malgrat tot, amb valentia. Hi ha dies que costa, però encara soc optimista. I encara penso que la fortuna ens va somriure quan va triar que nasquéssim on hem nascut, en la família on hem nascut i en la part del món on hem nascut i on seguim vivint. Sí, continuo pensant que som uns afortunats i continuo considerant que la Violeta Parra ens va llegar un mantra que hauríem de repetir més sovint: “gracias a la vida que me ha dado tanto”.
S’està esgotant l’agost i el nou curs és a la cantonada. He fet alguns propòsits per aquest 2011-2012. Ja us els aniré explicant.
Aquí parlo dels meus amics i les meves amigues. Amb ells compartim un club de fans reversible, és a dir ens admirem mutuament i ens estimem de gratis. Són el més valuós que tinc... alló que m'emportaria a una illa deserta... si hi capiguèssim !
Relat de dos mesos i un dia per Argentina, Perú i Xile en un viatge extraordinari que premiava simplement 50 anys de vida.
Va ser un viatge en solitari però ple no només d'aventura sinó sobretot de coneixences.
La meva amiga Núria Valls és una gran artista... i no nomès fent comèdia, també en moltes altres facetes. Per exemple a la cuina. Ara, ens convida a aplaudir-la i compartir-la amb un bloc per llepar-se els dits.
El Bienve Moya és una autoritat i un mite en la descoberta i la dignificació de la cultura popular, les tradicions i la festa a casa nostra. Ara tot això i més ho explica en un bloc modern i vistòs que no només "val la pena", sinó que demostra que el Bienve està fet un xaval i que la modernor no està renyida amb el que és tradicional.
El meu amic Joan Vila, un periodista endreçat, rigorós, compromés i tossudot ha encetat un nou bloc on no només vol parlar de viatges familiars. Guaiteu-lo que val la pena.
En Lluís Ribes és un company de Lavínia Interactiva que tot i ser un "pingüino informàtic" és simpàtic i proper. L'he descobert com a fotògraf a la Mercè i ens hem ensenyat els blocs; el seu -els seus que en té diversos- és molt bo, de disseny, de propostes, d'il·lustracions...
El meu amic Carles Feiner de Terrassa té un bloc molt actiu on hi aboca reflexions dels temes més diversos i també de minyonisme i castellística en general. No sempre estic d'acord amb com ho diu, però la majoria de vegades sí en el que hi diu.
És el web més complet del Món Casteller. I inclou uns blocs dels periodistes castellers on, molt de tant en tant, hi escric jo. Els altres -sobretot un tal G. Soler- també valen la pena.
Un dia ja vaig escriure un post recomanant-vos el Gran Angular, un dels pocs programes de bons reportatges que encara es pot veure a la tele (concretament a la semi-clandestina TVE-Catalunya). L'enllaç és aquest:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/93390.
Ara la Magda em demana que en faci un enllaç permanent perquè pogueu veure el programa quan vulgueu. I aquí el teniu. Val la pena.
En Joan Brunet em recomana al seu bloc i jo també ho faig. Ell és un gran periodista de Sabadell de trajectòria llarga, variada i rica. Els seus articles sessuts i seballuts valen la pena.
El Didac Boza és director de La Malla, a on també hi ha molts blocs, i penja sovint articles interessants amb els que, de tant en tant, s'hi pot coincidir.
En Leandre Busquet és una joia que sap molt de música i d'humanitat, i suposo que també de medicina, que vaig conèixer a Mali. És de Terrassa i el seu web convida ja des del nom.
És el web del programa de castells del C-33. Ara podeu veure allà tots els programes de totes les temporades inclosos els especials i a més penjar les vostres fotos. Visiteu-lo que... val la pena
