Torno a repetir-ho: mentre no se'm demostri el contrari, tinc el dret de creure que els que han assassinat Miquel Badia són els que des de fa dos anys l'amenaçaven de mort. Si se'm demostra que vaig equivocat, si se'm demostra que, realment, els assassins no tenen res a veure amb els que des de la tribuna i des de la premsa, en tota mena de converses públiques i privades, venien creant l'ambient que anunciava l'atemptat de dimarts, si se'm demostra que ha sortit algú que s'ha aprofitat d'aquesta atmosfera per cometre l'acte doblement criminal de fer matar uns homes amb els quals no tenia cap qüestió pendent, aleshores declararé francament, públicament, que m'he equivocat. Mentre aquesta demostració no arribi, el sentit comú més elemental m'obliga a mantenir íntegrament el que fins ara porto escrit sobre aquest afer.
I, per acabar, un aclariment: "Solidaridad Obrera" sembla que té molt interès a fer creure als seus lectors que jo confonc els criminals amb els treballadors. No sóc tan estúpid ni tan mala persona per haver ni tan solament imaginat mai una infàmia semblant. Els obrers, els treballadors, em mereixen tant de respecte com al qui més, i és perquè els respecto i els estimo que no se m'ha acudit mai fer-los servir de pretext per a la confusió i la baixa demagògia, com fa l'òrgan dels anarquistes.
Però no és que tingués cap mania especial a l'anarquisme. Simplement era un periodista compromés que denunciava allò que considerava que calia denunciar. Ja fos des del diari "La Publicitat" o des de setmanari satíric "El Bé Negre" . Rebia tothom ja fos la Lliga, la CEDA ....o fins i tot Estat Català (va tenir algun altercat amb els seus escamots el cap dels quals era, precisament, Miquel Badia)
Aquest va ser el seu darrer article Nit de Vetlla escrit el dia 19 de juliol del 1936, tot just encetada la guerra. Aquest article acabava dient
“Tots els catalans honrats, tots els catalans dignes d'aquest nom, en aquesta hora de prova i de perill, han d'estar, moralment i materialment al costat del nostre Govern. Ens hi juguem la llibertat de la pàtria. Els enemics de la República són els nostres enemics. No els enemics solament de les esquerres: els enemics de tots els catalans.
El qui en aquestes hores greus no estigui d’una manera decidida al costat de la Generalitat, és un traïdor. Un traïdor al qual exigirem comptes.
Ara més que mai: Visca Catalunya! Visca la República!”
Poc després va haver d'amagar-se a casa d'uns amics fins que fou descobert per elements de la FAI i assassinat amb set trets al cap.
Per a la gent que encara creu que la violència de rereguarda a Catalunya només es devien a "elements incontrolats" i que els morts de l'Arrabassada eren només ajusticiaments de feixistes, fa de mal pair. Deu ser per això que Planes és un personatge incòmode. Per lògica hauria de ser recordat per tota la classe periodística per la seva vàlua (aquí teniu una selecció diversa d'articles de diversa temàtica) com per màrtir per la llibertat d'expressió i del periodisme d'investigació. Però avui no veig que els diaris l'esmentin gaire tot i que un 75è aniversari és una data d'aquelles que es presten a homenatges i commemoracions. Podem comprovar, dolorosament, com aquells que, més enllà dels seus mèrits professionals, es pleguen al poder del moment reben reconeixements per part de tothom (Carles Sentís, per exemple).
I és que per a "la dreta" deu ser massa d'esquerres i separatista, i per a "l'esquerra" qualsevol que posi en dubte l'harmonia del Front Popular i que negui que l'anarquisme era ple d'idealistes benintencionats mereix l'ostracisme. Ja ho va dir Nietzche que les conviccions, per a la veritat, són enemics més perillosos que les mentides.
Finalment, una postil·la que demostraria que Planes no anava desencaminat. No se sap amb certesa qui fou la persona que el matà però se suposa que darrera del fet hi hauria qui va ser l'assassí de Miquel Badia: Un pistoler anomenat Justo Bueno Pérez que actuava amb dos germans argentins de nom Ruano. Tots tres formaven part de la "Columna Durruti". Tots tres van fer alguns crims més com ara la mort d'un aviador francès que era a Barcelona negociant la venda d'un avió per a la República. El van enterrar a un garatge que havien requisat i es van quedar els diners de la venda. Poc després van discutir entre ells i Bueno va matar els argentins i les seves dones i va enterrar-los tots al garatge. La policia ho va descobrir tot (França demanava explicacions al govern per tal que esbrinés que havia passat amb l'aviador i els diners) i va detenir en Justo Bueno, el qual va fugir de la presó ajudat per militants de la FAI. Un cop acabada la guerra va campar lliurement convençut que el seu anticatalanisme i anticomunisme el salvarien de qualsevol problema. Però una trobada casual amb el comissari Pedro Polo (qui abans de la guerra havia conegut Badia i en guardava bon record) el va portar a ser detingut i finalment afusellat (per a més detalls sobre aquesta al·lucinant història podeu llegir aquest article)
Jo crec que la febrada anarquista s'explica pel dessassossec viscut per la manca d'identitat col.lectiva dels treballadors. Primer és la gana i primer són les reivindicacions socials, i els problemes d'identitat queden en segon terme, però no per ser menys urgents són menys importants. Sense la identitat col.lectiva que tothom necessita, sense arrelament dels vinguts de les regions espanyoles als valors catalans, la qüestió social és viu amb més odi, més a l'esparracada, contra tot, contra el món. Del socialisme es va passar a la CNT i d'aquesta a la FAI. Jo ho veig aixì.
Però una altra cosa és la gent que s'hi infiltrava amb ànsies justicieres o per benefici propi. I amb una demagogia "cosmopolita" que alguns esquerrans encara no han superat. Ja ho dic, en bona part els anarquistes i els lerrouxistes van pouar en els mateixos estrats socials. I com hem vist fa poc amb alguns "indignats" qui no ha aprés les lliçons de la història està condemnat a repetir-la.