albinyana |
dilluns, 22 d'agost de 2011 | 22:19h
Ho comentava l'altre dia, mentre baixàvem de la Catalunya Nord. Com a autodidacta que sóc en açò de les lletres, el mestratge d'Enric Valor em va ser fonamental.
Després d'uns primers experiments voluntariosos sense cap guia ni ordre, el primer llibre que vaig comprar per a aprendre a escriure la meua pròpia llengua va ser el de Carles Salvador. Després, van anar arribant els d'Enric Valor: les gramàtiques, els millorem el llenguatge, els verbs... les rondalles. Un univers sonor i en part somort, una clau de panys pròxims orgullosa del seu parlar.
Més tard vaig tindre el privilegi profund de conéixer-lo personalment, de visitar-lo a sa casa en alguna ocasió, i de dur-lo a l'Olleria a un acte magnífic que ell sempre va recordar.
No és ara moment de parar-se a comptar els oblits institucionals que ja esperàvem. La seua figura, la seua obra i el seu exemple: això és el que toca comptar hui. Les desercions són cosa de venuts o de covards.
+ Vídeo: Fragment d'una conversa amb Enric Valor
+ Mail Obert: Plovia a Cassana
