Estic arraulida en la sala d’estar amb alguns amics en estat de xoc per la guerra, veient la meva ciutat cremar. La BBC va intercanviant seqüències de cotxes cremant i batalles rondaires a la carrera a Hackney, de cavalls de la policia posant-se en fila a Lewisham, d’inferns en ebullició que alguna vegada van ser cases o botigues a Croydon i a Peckham. La passada nit, Enfield, Walthamstow, Brixton i Wood Green van ser saquejats; hi ha hagut centenars d’arrestats i dotzenes de ferits greus, i serà un miracle si ningú mor aquesta nit.
En la confusió per comprendre els disturbis, tots i cadascun dels reporters han obert els seus reportatges amb una condemna ritual de la violència, com si hagués algun dubte que els incendis, atracaments i saquejos són males ocurrències. Tot això hauria de ser obvi per a tot aquell que està ara mateix veient Croydon cremar en la BBC. David Lammy, diputat per Tottenham, va qualificar el desordre "d’absurd". Nick Clegg va denunciar que era “innecessari, violència i robatoris oportunistes”. Parlant des de la seva vila de vacances en la Toscana, el Primer Ministre David Cameron – qui finalment ha decidit retornar a casa per a posar-se al comandament – simplement va declarar que els disturbis virals que estan abrasant els barris més pobres del país són “completament inacceptables”.
La violència en els carrers està sent rebutjada com “pura criminalitat”, com el treball d’una “minoria violenta”, com “oportunisme”. Això és descaradament insuficient. No és manera de parlar d’uns disturbis amb caràcter víric. Gent jove empipada amb res que fer i poc que perdre s’estan tornant en contra de les seves pròpies comunitats, i no poden ser parats, i ho saben.
Aquesta nit, en una de les majors ciutats del món, la societat s’està rebentant a si mateixa. La violència és poques vegades absurda. La política d’un edifici en flames, d’una botiga destruïda o d’un home jove disparat per la policia pot romandre oculta fins i tot per a aquell que va començar l’incendi o va disparar la pistola, però la política està aquí. Inqüestionablement hi ha molt, molt més darrere d’aquests disturbis que la mort de Mark Duggan, el tiroteig del qual va deslligar el descontentament el dissabte, quan dos cotxes de policia van ser cremats després d’una vigilància de cinc hores enfront de la comissaria de Tottenham.
Una protesta pacífica contra la mort d’un home a les mans de la policia, en una comunitat on als seus membres se’ls han donat tot tipus de raons per a desconfiar de les forces de la llei i l’ordre, és una espècie de declaració política. Assaltar botigues per a aconseguir tecnologia i sabates esportives que costen deu vegades el que el subsidi d’atur que t’acaben de prendre és una altra. Una coordinada i vírica ona de disturbis al voltant dels barris més pobres de Gran Bretanya, amb gent jove venint de tota la capital i el país per a enfrontar-se amb la policia, és una altra més.
Mesos de conjectures seguiran als disturbis. Ja en aquest moment Internet bull amb virulència racista i especulacions eixelebrades. La realitat és que molt poca gent sap el que de debò està passant. No ho saben, perquè no estaven observant aquestes comunitats. Ningú ha mirat a Tottenham des que les càmeres de televisió van sortir d’allí després dels disturbis de Broadwater Farm en 1985. La majoria de la gent que estarà escrivint, parlant i pontificant sobre el caos aquest cap de setmana no té la més mínima idea del que és créixer en una comunitat en la qual no hi ha treball, no hi ha espai per a viure o moure’s, i la policia està en els carrers parant-te i escorcollant-te quan tornes a casa després de classe.
La gent d’aquestes comunitats despertarà aquesta setmana en la seguretat i la convicció que després de dècades de ser ignorats, marginats i hostigats per la policia, després de mesos veient qualsevol esperança plausible d’un futur millor sent confiscada, surt finalment en les notícies. En un reportatge de la NBC, li van preguntar a un jove de Tottenham si els disturbis realment perseguien alguna cosa: “Sí”, va dir el jove, “Tu no estaries parlant amb mi si no causéssim disturbis. Ho faries?”. “Fa dos mesos vam marxar fins a Scotland Yard, més de 2.000 de nosaltres, tots negres, i va ser pacífic i tranquil. I saps què? Ni una paraula en la premsa. La passada nit, un grapat de disturbis i saquejos i mira al teu voltant”. Mirant entre els espectadors, vaig mirar al voltant. Una dotzena d’equips de televisió i reporters de premsa entrevistant al jove des de tots els angles.
Hi ha comunitats per tot el país a les quals ningú para esment tret que hi hagi disturbis o un assassinat. Bé, estan parant esment ara. Aquesta nit a Londres, l’ordre social i l’imperi de la llei s’han esquerdat per complet. La ciutat ha estat paralitzada; no és segur sortir al carrer i a Holloway, on jo estic, la violència s’està acostant. Mentre escric, els saquejos i incendis s’han espargit en almenys cinquanta àrees de Gran Bretanya, incloent dotzenes a Londres, i les comunitats s’estan tornant les unes en contra de les altres, amb el Guardian parlant de bandes rivals formant línies de batalla.
La població jove sense dret a vot a Anglaterra, qui senten que no tenen participació alguna en la societat ni res que perdre, ha pres consciència que poden fer el que els doni la gana aquesta nit i la policia és completament incapaç de detenir-los. Això és del que van els disturbis. Els disturbis són sobre poder, i tenen a veure amb la catarsi. No tenen a veure amb l’escassa educació impartida pels pares, o amb els serveis juvenils que estan sent retallats, o amb cap de les altres explicacions fàcils que els experts dels mitjans de comunicació han estat contant-te: les desigualtats estructurals, com un amic meu va assenyalar avui, no es resolen amb unes quantes taules de billar.
La gent participa en disturbis perquè els fan sentir poderosos, encara que sigui tan sols per una nit. La gent participa en disturbis perquè porten tota la seva vida escoltant que no valen per res, i s’adonen que junts són capaços de qualsevol cosa –literalment, de qualsevol cosa. Gent a la qual mai se li ha mostrat cap respecte participa en disturbis perquè senten que tenen una petita raó per a mostrar-se respecte a si mateixos, i això s’expandeix com el foc en una calorosa nit d’estiu. I ara la gent ha perdut les seves cases, i el país està destrossat.
Ningú esperava això. Els així anomenats líders que han trigat tres dies a tornar de les seves vacances en l’estranger a un país en flames no van anticipar això. La gent que governa Gran Bretanya no té ni la més mínima d’idea de com de desesperada s’ha tornat la situació. Van pensar que després de trenta anys de aprofundir en la desigualtat, enmig d’una recessió, podrien endur-se les poques coses que encara oferien una mica d’esperança a la població, els subsidis d’atur, els treballs, la possibilitat d’una educació superior, les estructures de suport als desfavorits, i no passaria res. Estaven equivocats. I ara la meva ciutat està cremant. I seguirà fent-lo fins que deixem de costat les condemnes globals i les conjectures cegues i intentem entendre que ha portat està ona de disturbis virals a Gran Bretanya.
Deixeu-me donar-vos una pista: no és Twitter. Ara estic atrapada a casa, amb els disturbis ocorrent just al final del carrer a Chalk Farm. Ealing, Clapham i Dalston estan sent destrossats. Els periodistes estan sent assaltats i copejats en els carrers, i els policies antidisturbis estan en retirada en aquells llocs en els quals s’han presentat. Les comissaries estan sent incendiades de llarg a llarg del país.
Demà al matí, quan el fum comenci a esvair-se, aquells de nosaltres que puguem dormir ens despertarem en un país en estat de caos. Ens despertarem amb por, amb racisme, amb condemnes des de l’esquerra i la dreta, cap de les quals evitarà que això passi de nou, mentre les possibilitats d’un segon crash en el mercat de valors es comenten de manera aterridora al final dels telediaris.
Ara és el moment de posicionar-nos. Ara és el moment de decidir si ens llancem a l’odi o posem els prejudicis de costat i treballem junts. Ara és el moment de decidir que tipus de país volem viure. Seguiu el hashtag #riotcleanup en Twitter. I cuideu els uns dels altres.
Text de Laurie Penny publicat originalment el 09/08/11 a:
http://pennyred.blogspot.com
