jmsansalvador |
dimarts, 16 d'agost de 2011 | 22:37h
Ara que aquests nois i noies de les Jornades Mundials de la Joventut ja són a Madrid, hem pogut concloure que no els agrada el gaspatxo andalús, ni el salmorejo ni l’ensaladilla russa i, en molts casos, ni els batuts de xocolata ni els entrepans de llonganissa. Arrufaven el nas i en feien devolució, que serà aprofitada en un centre de beneficiència de Girona -que fins ara se'n deia La Sopa i probablement en endavant se'n dirà El Gaspatxo-. I ho puc afirmar amb prou coneixement de causa ja que durant el cap de setmana he estat part activa en el repartiment d’àpats des del pavelló d’esports de Sarrià. Part activa vol dir això, activitat de distribució d’esmorzars, dinars i sopars als acollits a la nostra àrea d’influència.
Tant és que fossin polonesos, com italians, com bielorussos: no els feia el pes aquell envàs de 33 cl. de gaspatxo que ens havia fornit el proveïdor de càtering. Que en prenguin bona nota els encarregats deconfeccionar el menú i, ara que passaran uns dies per les Castelles, que allí procurin oferir-los altres menges més adaptades als paladars de més enllà de La Jonquera.
Jo pensava: “Quins llepafils!”, però veig que la cosa ve de més amunt. Precisament l’altre dia la premsa publicava el menú que serà servit al Sant Pare Benet XVI en el seu dinar amb l’episcopat espanyol. Sembla ser que els cuiners de la Santa Seu han fet prescindir de l’all al salmorejo que s’hi servirà i dels bolets a l'acompanyament del filet de vedella que farà de segon plat. El Sant Pare Benet XVI malgrat el seu origen bavarès fa molts anys que viu a Itàlia, país tan amant de l’all i tan micòfag com nosaltres mateixos. Ja podria haver adaptat un xic els seus gustos: mireu sinó què fan els joves, veient com vol menjar el quefe.
A mi em passa tot el contrari: la cuina catalana tradicional de la meva família no havia incorporat el gaspatxo, i en canvi la del meu marit sí, malgrat no tenir cap arrel andalusa. Per ell vaig començar a tastar aquest beuratge màgic de la cuina mediterrània. I cada cop m'hi aficiono més, ara que es comercialitza a punt de prendre, és un dels meus líquids preferits de prendre quan estic acalorada. Estar obert a sabors nous, especialment als propis dels països que hom visita - i encara més si hi viu - és un senyal que parla també d'altres obertures, crec, i en aquest cas cal desitjar que el tancament dels joves a tastar nous sabors no signifiqui tancament també a conèixer i respectar altres costums i creences. El de l'obertura és un valor que no està renyit amb la creença criatiana, al contrari, tot i que no és precisament el tarannà de l'església sota el mandat de Papa.
jmsansalvador |
dimecres, 17 d'agost de 2011 | 18:44h
...sobre les inquietuds i els valors dels joves que vam poder conèixer. Gent molt ferma, molt propera i molt interessant. El que xoca, efectivament, és la gran sorpresa que va representar que a nivell alimentari els nostres sabors els resultesin tan exòtics.
...sobre les inquietuds i els valors dels joves que vam poder conèixer. Gent molt ferma, molt propera i molt interessant. El que xoca, efectivament, és la gran sorpresa que va representar que a nivell alimentari els nostres sabors els resultesin tan exòtics.
Salut!