EL MENJAR QUE LLENCEM
Què n’ hem de fer del menjar que sobra?.Un restaurador (no seria millor dir-ne “restauranter”?) de Girona- en Pep Delgado, del restaurant El Pagès- des de fa temps- es a dir, abans que es posés de moda parlar de la crisi- oferia cada dia cinc minuts gratuïts , sense presumir ni d’ ONG n de cap dèria religiosa. Ho justifica dient “Si sobra menjar què en fas. Llençar-lo?”. Però no dóna sobres, sinó el menú del dia que la resta de clients que poden paguen.La iniciativa és excel.lent- i tan de bo es multipliquen-, ja que no sempre els serveis públics que donen menjar (que a Girona té el nom popular de “La sopa”) no sempre tenen bona imatge- ja que hi ha gent que no pot menjar però no és un indigent sovint automarginat, ni un alcohòlic o drogaadicte o, simplement, la “sopa” que s’ hi ofereix no té , potser, uns requisits mínims per ser digna.
Crec que un dels espectacles més denigrats- èticament i estètica- de la civilització occidental (i d’ altres, val a dir-ho) és l´espectacle de deixa menjar i llençar-lo. Aquí, després de temps de guerra i privacions, hem creat i criat unes generacions de llamencs i desmenjats o que, simplement, mengen pels ulls. Només s’ ha d’ anar a qualsevol casa de menjar o restaurant d’ èlit, a qualsevol bar de tapes o restaurant de fast food per veure com es llencen a la galleda de les escombraries tones de menjar, pa i plats preparats. En aquesta societat de massa farts només mengem pels ulls, pel caprici, per uns suposada “dieta” més fictícia que real. Al Pla de l´Estany, en un restaurant popular en el qual un es pot servir l´amanida que vols (Can Selvatà) hi ha hagut de posar un rètol que diu que tothom agafi la que vulgui, però que no en deixi al plat. Un savi, i pel que es veu necessari, consell.
En altres èpoques, aquesta dèria destructores de viandes que un cop llençades “no aprofiten pa res”, no existia.En la nostra Edat Mitjana, per exemple, les cases dels ciutadans (burgesos) tenien oberta sempre una porta de la cuina a qui volia anar a recollir el que sobrava del menjar i els més “solidaris”, potser, també n’ oferien de fet expressament. Al Palau de Versalles feien una cosa semblant...però el que feien els cuiners i servidors era vendre les ingents quantitats (i qualitats) de plats sobrants. D’ aquí en devia néixer el negoci de les viandes per emportar!.
Per si fos poc, els i les mestretites que ensenyen etiqueta i protocol expliquen que és de “bon to” deixar menjar al plat. Per si no fos poc, hi ha gent, joves i grans, pobres i ric, que practiquen, en privat i en públic, aquest vici tan lleig com poc ètic- cometent , a no solament un falta ètica, sinó també de cultura gastronòmica: un plat preparat sempre mereix respecte.
Llençar el menjar no és ni ètic ni bonic. Pensem-ho, abans de demanar alguna cosa al restaurants i no mengem excessivament pels ulls.
Sóc un mica iaio en aquesta qüestió; que el menjar no es tira, collona! Que hi ha molta gent que passa gana al món!
(I als mestretites - i a uns quants més- que els enviïn a Somalia)
Gràcies Jaume!