rginer |
Poesia |
dilluns, 15 d'agost de 2011 | 07:09h
És difícil trobar bons traductors de poesia escrites en altres llengües. Però se'n troben i és un gaudi llegir. Jean TARDIEU (Saint Germain de Joux, 1923 - Créteil, 1995 )
Una veu sense ningú, Ed. Bromera, Alzira, 1989. Traducció d'Eduard J. Verger
ELS MOTS EXTRAVIATS
Anava jo per una nit sense fí per un camí on lluïen només unes lluors agitades delirants com els llums d'una flota en perdició.
Sota la tempestat milers de veus sense cos bleixos disseminats per uns llavis absents més tenaços que una horda de xacals més sufocants que un encoleriment de la neu a les meues orelles xiuxiuaven xiuxiuaven.
L'una deia ''Com'' l'altra ''Ací'' o ''El tren'' o ''Em muir'' o ''Sóc jo'' i totes pereixien discrepants: així es desfà una turba decebuda. Tantes paraules escapades dels tallers del dolor pareixien haver fugit pels somnis dels habitatges del món sencer.
''T'havia dit'' -- ''Anem!'' -- ''Mai més!'' ''Ton pare'' -- ''Fins demà!''-- ''No, ja he tirat!'' ''S'ha adormit--''És a dir..''-- ''Encara no'' ''Obri!''--''T'odie''--''Acosta't!''
Així retrunyia el temperi dels mots plens de llamps l'enorme diàleg destrossat, però pregunta i resposta estaven barrejades dins el profund caos; el vent llançava als braços de la queixa la joia, l'ala ferida dels noms perduts trucava a les portes de l'atzar la crida li arribava sempre a l'altre i sempre el crit extraviat colpia aquell qui no se l'esperava. Així les ones, cascuna per la seua massa fora de si foraviada lluny del seu propi desig, i totes així l'una a l'altra desconegudes però a ajuntar-se condemnades en la intimitat de la mar.
Fotografía: Ones. Camí de Coll de'n Rabassa-Cala Gamba.
WordPress
Development