Cada vegada que parlen de la "inmesa mayoría de los españoles", em sento una passa més exclòs.
Però també quan surt algun profeta a proclamar quines són les coses "que interessen de veritat als catalans".
Déu ens agafi confessats per més ateus que siguem.
Propostes Sobiranistes a un Candidat
En tant que antic simpatitzant i votant aleatori del PSC, em crec en el dret (o fins i tot el deure) d’oferir un parell de propostes de caràcter sobiranista al Candidat nacional de la federació PSC-PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba.
La primera, que cau pel propi pes o per la força de la gravetat, és que insti al PSC a recuperar el Grup Parlamentari propi al Congrés de Madrid, per retornar a una realitat política que ja era un fet i es va desfer a rel del 23-F. Estic segur que molta gent es tornaria a sentir temptada a votar socialista, si la federació catalana tingués veu pròpia en l’hemicicle (i per anar bé en català, naturalment! Què pot ser més natural que expressar-se en la llengua materna?).
La segona, seguint la mateixa línia però en l’àmbit general, que plantegés un debat nacional (o sigui, plurinacional) de cara a construir els fonaments d’un estat confederal immediatament, l’endemà d’arribar a la Moncloa si finalment hi arribés. Estic segur que molts catalans de soca-rel (i potser jo mateix donat el cas), es replantejarien l’orientació del vot i de l’estratègia a mig termini de la construcció nacional (o sigui, de Catalunya).
No sé si els sufragis que guanyaria a aquesta banda de l’Ebre, els perdria doblats a l’altra, perquè ja sabem amb quina mà va a votar l’Espanya profunda, però demostraria una valentia, una congruència i una visió de futur dignes d’admiració (especialment al segle XXI).
Encara ara em sembla que, per a l’estat espanyol, la solució més satisfactòria i menys traumàtica hauria estat una Confederació d’Estats Ibèrics, en la qual Catalunya, Euskadi, Galícia, el País València i les Balears es poguessin acomodar amb lliure albir i sobirania plena, i en la qual a la llarga s’hauria pogut integrar fins i tot Portugal!
Però ho dic en passat plusquamperfet perquè ja sé que això era una quimera, i que ells, la majoria dels que viuen a l’altra banda d’aquesta barrera intangible però asfixiant, són molt més nacionalistes que jo (a mi el nacionalisme em fa por), i prefereixen tenir el poder nominal sobre un estat esquerdat de cor i ànima, a compartir un projecte multiestatal cohesionat i encarat al futur sense llast.
Com que l’eslògan del Candidat és “escoltar, fer, explicar”, el repto a escoltar a aquest prec, a fer el que calgui per donar-li un cos sociopolític fefaent, i a explicar-ho després a les altres federacions socialistes i a la resta de l’estat espanyol en general. Segur que coparia tots els titular de notícies durant moooolts dies i que deixarien d’assetjar-lo pel cas Faisán.
Déu ens agafi confessats per més ateus que siguem!
Sobre el nacionalisme, crec que hauriem de diferenciar entre el nacionalisme català o basc d'autodefensa i afirmació, i els nacionalismes clàssics europeus de caire intolerant i agressiu.
En el nostre cas, jo crec que un nacionalisme català i un internacionalisme solidari són perfectament complementaris.
Salutacions.