norge |
diumenge, 14 d'agost de 2011 | 20:49h
Avui, a La Veu Digital, estrenem una nova manera de fer entrevistes gràcies a la nostra medium, la joveníssima Pirula Boccina, llicenciada en Periodisme a Bellaterra, i Comunicació Audiovisual i Telecomunicacions a Livorno, Itàlia. Amb les possibilitats que ens ofereix aquest jove talent, hem cregut que el què passa al món feia molt oportú entrevistar un dels pares de la Revolució Francesa, Jean-Paul Marat.Turn, turn, turn - The Byrds
La entrevista va ser enregistrada a un privat d'un cafè de París, als volts de mitjanit del dijous 11 d'agost, amb el nostre reporter, el corresponsal de La Veu Digital a França, Edelmir Roigé. Pirula Boccina jeu en una còmoda i es disposa a contactar amb el món dels esperits. La llum és tènue, gairebé inexistent, i una espelma és l'únic punt de llum intens de la habitació. El contacte amb l'esperit de Jean-Paul Marat no arriba fins al cap de gaiebé tres quarts d'hora. Pirula Boccina ens diu que el món dels esperits està molt agitat, i afegeix que igual o més que el món dels vius.
PB: S'acosta. Ha respost a la meva crida. Ha trigat una mica perquè l'han anat a buscar tres carrers més avall.
LV: Tres carrers...?
PB: El món dels esperits és com el dels vius. També hi ha carrers, però tot és diferent en essència. Ja... Ja és aquí.
LV: Senyor Marat?
PB: Un moment. Diu que s'està servint una copa.
LV: Ah... Perdó.
PB: Quan estigui llest jo parlaré com si fos ell. Faci les preguntes concises i no gaire llargues, tal i com vam acordar.
LV: D'acord.
Marat: Bé, doncs ja soc aquí. Soc Jean-Paul Marat. Vostè dirà...
LV: És un gran honor per mi i per a La Veu Digital, senyor Marat, que ens hagi concedit aquesta entrevista en exclusiva.
Marat: Quina és la pregunta?
LV: És clar. Com està?
Marat: Mort.
LV: Ja. Però volia dir... Com es troba d'ànims?
Marat: No em puc queixar. Estic ocupat, i per tant feliç de ser útil a la Revolució.
LV: La Revolució?
Marat: Exacte.
LV: Perdoni, però si es va acabar fa més de 200 anys. (...) Senyor Marat?
PB: Faci-li preguntes. Només preguntes.
LV: A quina Revolució es refereix?
Marat: A la dels indignats, evidentment. Estem organitzant una gran manifestació per d'aquí a dues setmanes. Jo formo part de la comissió de redacció de textos per a les diverses campanyes que estem duent a terme. I a més soc coordinador dels diversos equips de treball.
LV: Vol dir que també hi ha un moviment d'Indignats, a l'altre món?
Marat: En efecte. I estem més ben organitzats que els del seu món.
LV: Vol dir que hi ha injustícies també, allà?
Marat: Com a tot arreu. El govern únic del nostre món afavoreix les grans companyies que gestionen el contacte amb el món dels vius, que es lucren de manera desmesurada amb el subministrament de notícies del seu món. I també protegeixen els grans bancs de recòrds, que cada dia son més poderosos.
LV: Disculpi. Què son els bancs de records?
Marat: Son una mena d'empreses que guarden els records dels morts. Son la nostra base més important de subsistència. Sense records, ens anem empobrint fins a arribar a quedar buits.
LV: I què passa quan queden buits d'aquests records?
Marat: Ho perdem tot. I som desterrats per sempre més a les tenebres de l'altre món.
LV: Hi ha un altre món?
Marat: Evidentment. El no-res. El gran desert de la foscor absoluta. Allà els esperits vaguen eternament sense voluntat i sense cap possibilitat de sortir-ne. L'únic que se sent son alguns laments incomprensibles.
LV: Com ho sap? Hi ha estat?
Marat: No. Però és el què creiem, aquí.
LV: I tornant a la Revolució i als indignats, sap el què està passant al nostre món?
Marat: Sí, i tant! N'estic força al corrent. El poble s'està organitzant per combatre les desigualtats i les injustícies del sistema polític que tenen vostès actualment.
LV: I què en pensa?
Marat: Bé, com comprendrà em miro amb simpatía aquests moviments, ja que al meu món també estem en lluita. Em solidaritzo amb els companys i els animo a seguir endavant per derrocar aquests governs corruptes i aquest sistema capitalista tan corrumput. El poder ha d'emanar del poble i ha de ser exercit pel poble. És una burla que els seus governants només comptin amb el gruix de la societat per accedir al poder i oblidar-se d'ell automàticament després. Vostès li diuen democràcia però de fet no ho és. Cal que difonguin l'autèntic i veritable sentit de la paraula i reclamin els drets que avui en dia es posen en qüestió al seu món.
LV: A quins drets es refereix?
Marat: Les persones tenen dret a una vida digna, a treballar, a poder escollir els seus dirigents i a participar de la presa de decisions que afecten a la seva comunitat. Hi ha molta gent a qui se li nega el dret a treballar i a viure dignament. I per descomptat que els seus polítics han deixat de ser servidors del poble per passar a ser-ho dels lobbies. Si no hi ha transparència absoluta en la política vostès no poden estar segurs que els polítics no son comprats pels poders fàctics per tal que treballin i votin en pro dels interessos d'aquests poderosos. El sistema és corrupte i les lleis no només no castiguen els corruptes sinó que castiguen els febles. Sembla mentida que hagin passat 200 anys de la nostra Gran Revolució!
LV: No troba que ha millorat, el món?
Marat: Oh, sí! Per descomptat. En molts sentits, si més no. Nosaltres no podíem somiar un món com el que tenen vostès ara, però també és cert que la gent te molt poca memòria i oblida ràpidament les lliçons que ensenya la història.
LV: I això perquè creu que passa?
Marat: És molt sencill. El primer motiu és bàsicament biològic. La experiència no es transmet de pares a fills. No s'ha demostrat, almenys que jo sapiga, que ho faci. Cada individu neix pràcticament en les mateixes condicions que els seus progenitors. Segons tinc entès gràcies a la Teoría de Charles Darwin, les espècies evolucionen però l'única transmissió es transmet a través d'això tan sorprenent que es diu ADN.
LV: Veig que està informat. (...) Li interessa això per la seva qualitat de metge i científic?
Marat: És clar. És sorprenent el què ha après la humanitat desde que vaig traspassar. És fascinant! Tants coneixements però tan mal aplicats.
LV: Perquè ho diu, això?
Marat: Que em pren el pèl?! Vostès han arribat a ser gairebé Déus! Poden fer moltíssimes coses. Han arribat a la Lluna i a Mart! Però el seu món superpoblat està mal gestionat i desequilibrat. Mentres hi ha uns pocs que viuen com a monarques, mig món es mor literalment de gana! Vostè ho troba normal? Els desequilibris d'aquest segle XXI seu s'assemblen als del meu segle XVIII. Comparteixen la ciutat mil·lionàris que no saben què fer dels seus diners amb gent que no te un sostre i que amb prou feines sap si podrà menjar alguna cosa calenta. I tenen la barra de dir que la humanitat està molt evolucionada. El què ha evolucionat és la ciència, company! no la humanitat! Cometen les mateixes barbaritats que fa segles, amb l'agravant de cometre-les massivament.
LV: I vostè què faria, si fos aquí?
Marat: La Revolució!
LV: Altre cop?
Marat: Els cops que fes falta, escolti. Sembla que no hagin après res. S'estan deixant esclavitzar per uns quants poderosos a canvi de molles de pa, de suposades comoditats i un estil de vida que no els fa més lliures sinó més borregos.
LV: Vol dir que no exagera, senyor Marat?
Marat: No pas. Tenen la vida tan traçada... Els fan creure que poden escollir però no se n'adonen que només els deixen escollir entre unes quantes de les coses que aquests "poderosos" els ofereixen a canvi de la lleialtat al seu sistema. Ja no qüestionen res de res. Estan aborregats.
LV: Però i els moviments populars de Democràcia Real i dels indignats?
Marat: De moment no son res més que paraules i gesticulacions. Han dut a terme alguna acció real per canviar quelcom?
LV: S'està parlant molt. Els indignats extenen el debat a tots els racons de la societat. No ho troba bé?
Marat: No ho trobo suficient. Vostès creuen que viuen en un món on tot es pot arreglar amb paraules però no volen veure que els que tenen el poder no els escolten; no volen saber res de les seves paraules i no deixaràn anar la mamella.
LV: I doncs, què s'hauria de fer, segons vostè?
Marat: Ja li ho he dit. La Revolució.
LV: Però si ja s'està fent, no creu?
Marat: Vull dir una Revolució de debò. O es pensa que nosaltres vam prendre la Bastilla amb poemes i amb discursos? Amb això no n'hi ha suficient, amic meu. Per cada pas que donen les classes populars en pro dels seus drets, els de dalt en fan dues per conservar els seus privilegis. Sabríen renunciar a una feina estable, al seu cotxe, a la electricitat i tot el què se'n deriva per tal d'aconseguir un mon més just, per paliar la gana al món i acabar amb les guerres? Em sembla que un cop rera l'altre s'ha demostrat que no; que vostès no volen posar en perill el seu "estat del benestar" per res del món. Qui no s'arrisca, no pisca. No diuen això, vostès?
LV: Hehehe... Sí, sí. Però disculpi'm, senyor Marat, no troba que les revolucions d'aquell tipus, com les que va fer vostè, foren una mica massa bèsties?
Marat: No l'entenc.
LV: No creu que la Revolució va ser massa sagnant i una mica passada de voltes?
Marat: No ho haguéssim aconseguit d'una altra manera. Els discursos estàn molt bé, però hi ha moments en què cal passar a l'acció.
LV: Escolti, no estarà proposant que es matin persones, oi?
Marat: D'entrada, no. Però si no queda més remei... Pensi que les víctimes dels poderosos sense rostre, dels que s'amaguen darrera de firmes, no se'ls imputen i mai consten com a assassinats. Com a molt son danys col·laterals o víctimes accidentals. En canvi quan un pobre mata un poderós és un assassinat en tota regla. Vostès anomenen diferent coses que son el mateix. Vostès o els seus avantpassats més recents van fer famós el terme "en legítima defensa" però només es fa servir quan els interessa i crec que no l'acaben d'entendre del tot.
LV: I doncs què faria, vostè?
Marat: Desobediència civíl i l'assalt a les institucions per forçar un canvi a la força.
LV: Ja, escolti, però som gent civilitzada i no fem aquestes coses, nosaltres.
PB: Preguntes. Només preguntes.
LV: Sí, perdó. No creu que a través de les lleis i la força de la democràcia podem canviar aquesta situació, doncs?
Marat: Quina democràcia? Amb la seva? No gens. Pel què veig els intenten fer creure que el sistema els defensa i està fet per protegir-los i ajudar-los, però si no netegen a fons el seu sistema no podran canviar res. Els autèntics canvis sempre han estat sagnants.
LV: No sempre. (...) Quan parla de desobediència civíl, a què es refereix?
Marat: A no pagar impostos, a atacar els interessos econòmics d'aquests poderosos que es perpetuen en el poder, a saltar-se les lleis si creuen que perjudquen el poble.
LV: Però això que diu és una barbaritat... No creu?
Marat: No. No ho crec. Si no actuen de forma contundent, el greix estarà tan enganxat que no el podràn treure mai i acabarà podrint-ho tot ben podrit. Han perdut la capacitat d'imaginar un món millor i la valentia de voler-ho amb totes les forces. Es creuen invencibles i independents però estàn vivint en una mena de coma induit. Cada cop s'assemblen més als zombies de les seves pel·licules.
LV: Com és que en sap tant del nostre món, vostè?
Marat: Tenim una xarxa força ben muntada d'informació procedent del seu món. Li diria que és una mena d'Internet del seu món, un sistema peer to peer, perquè ho entengui, però és clar, aquí no tenim cos, ni matèria com la conèixen vostès. L'energia del nostre món és una mica diferent. Se'n faria creus i de fet no ho entendria. Hehehe...
LV: Em deixa ben intrigat. No em pot explicar alguna cosa més, d'això?
Marat: Ui! No, no. Hi ha normes que ni tan sols un Revolucionàri com jo es pot saltar, company. Però tinc l'esperança que un dia al món dels vius comprendràn coses que per a mi son claríssimes. Potser, si no s'autoaniquílen abans, arribaràn a descobrir certs aspectes que van més enllà de la ciència.
LV: Està parlant de paraciència?
Marat: Ni més ni menys. Però no li diré absolutament rès més. (...) Disculpi.
LV: Bé, deixi'm preguntar-li algunes coses més, per acabar. Recorda quan va morir?
Marat: Perfectament. És un dels records que guardo més gelosament.
LV: Li va fer mal, aquella punyalada?
Marat: Va ser molt ràpid, tot plegat. Gairebé ni la vaig veure venir.
LV: Vol dir la punyalada o a Charlotte Corday?
Marat: La primera. Amb Charlotte Corday vam intercanviar algunes paraules. Em va parlar de patriotisme i em va donar alguns noms de traïdors a la patria que jo vaig escriure abans de morir.
LV: Dins de la banyera. (...) Dins de la banyera?
Marat: Sí. Quan li vaig dir que ben aviat seríen decapitats a la guillotina, aquella dona va treure's una daga del pit i abans de que me n'adonés la tenia al meu pit, atravessant-me el cor.
LV: Se'n penedeix de no haver-ho pogut evitar?
Marat: És clar que sí. Cada dia de la meva mort! Vaig ser massa confiat i... I potser massa arrogant.
LV: Però Charlotte Corday va rebre el seu càstig. (...) La ha tornat a veure per... pel seu món?
Marat: I tant, que sí. Vam viure junts una temporada. Ens passavem llargues estones comentant i discutint aspectes de la Revolució, de la guillotina, dels seus Gerundins i dels meus Cordeliers... Però... En fi.
LV: Què va passar?
Marat: Va anar-se quedant sense records i al banc no li van voler tornar els que li quedàven. Al final va quedar buida i va ser desterrada al No-Res.
LV: Això és terrible! No li sap greu, a vostè?
Marat: Una mica, sí. No li desitjo a ningú ser desterrat. És el pitjor que li pot passar a un mort.
LV: És pitjor que la mort?
Marat: Escolti, aquí no estem tan malament en comparació a com estàn vostès allà, no es pensi. Ara mateix, si pogués triar, no sabria si tornar al món dels vius o quedar-me aquí.
LV: Vaja! Quin és el seu personatge viu més admirat... o a qui agradaria conèxier?
PB: Fes preguntes més sencilles, Edelmir, que el senyor Marat no les entén.
LV: Ah, sí. Amb quin personatge viu li vindria de gust xerrar una estona?
Marat: Home! N'hi ha una bona pila amb els quals conversaria durant hores. Metges, científics, pensadors... Però miri, a qui admiro molt del seu món és un compatriota seu: l'Eduard Punset.
LV: Vaja! Quina sorpresa! Estic segur que ell també es moriria de ganes de conèixer-lo. Mmmmm... Vull dir que tindria molt de gust en parlar amb vostè.
PB: Edelmir, això s'acaba. El senyor Marat ha de marxar i jo estic esgotada.
LV: D'acord. Gràcies per tot i per l'entrevista, senyor Marat. (...) Em premet que li agraeixi la seva cordialitat i haver-nos ofert la possibilitat de fer-li aquesta entrevista, senyor Marat?
PB: Més sencilles... Més sencilles...
LV: Gràcies per tot, senyor Marat?
Marat: No hi ha de què. Ha estat un plaer.
LV: A reveure?
Marat: Quan vulgui. Llibertat, igualtat i fraternitat!!
LV: Això, això.
PB: S'acosta. Ha respost a la meva crida. Ha trigat una mica perquè l'han anat a buscar tres carrers més avall.
LV: Tres carrers...?
PB: El món dels esperits és com el dels vius. També hi ha carrers, però tot és diferent en essència. Ja... Ja és aquí.
LV: Senyor Marat?
PB: Un moment. Diu que s'està servint una copa.
LV: Ah... Perdó.
PB: Quan estigui llest jo parlaré com si fos ell. Faci les preguntes concises i no gaire llargues, tal i com vam acordar.
LV: D'acord.
Marat: Bé, doncs ja soc aquí. Soc Jean-Paul Marat. Vostè dirà...
LV: És un gran honor per mi i per a La Veu Digital, senyor Marat, que ens hagi concedit aquesta entrevista en exclusiva.
Marat: Quina és la pregunta?
LV: És clar. Com està?
Marat: Mort.
LV: Ja. Però volia dir... Com es troba d'ànims?
Marat: No em puc queixar. Estic ocupat, i per tant feliç de ser útil a la Revolució.
LV: La Revolució?
Marat: Exacte.
LV: Perdoni, però si es va acabar fa més de 200 anys. (...) Senyor Marat?
PB: Faci-li preguntes. Només preguntes.
LV: A quina Revolució es refereix?
Marat: A la dels indignats, evidentment. Estem organitzant una gran manifestació per d'aquí a dues setmanes. Jo formo part de la comissió de redacció de textos per a les diverses campanyes que estem duent a terme. I a més soc coordinador dels diversos equips de treball.
LV: Vol dir que també hi ha un moviment d'Indignats, a l'altre món?
Marat: En efecte. I estem més ben organitzats que els del seu món.
LV: Vol dir que hi ha injustícies també, allà?
Marat: Com a tot arreu. El govern únic del nostre món afavoreix les grans companyies que gestionen el contacte amb el món dels vius, que es lucren de manera desmesurada amb el subministrament de notícies del seu món. I també protegeixen els grans bancs de recòrds, que cada dia son més poderosos.
LV: Disculpi. Què son els bancs de records?
Marat: Son una mena d'empreses que guarden els records dels morts. Son la nostra base més important de subsistència. Sense records, ens anem empobrint fins a arribar a quedar buits.
LV: I què passa quan queden buits d'aquests records?
Marat: Ho perdem tot. I som desterrats per sempre més a les tenebres de l'altre món.
LV: Hi ha un altre món?
Marat: Evidentment. El no-res. El gran desert de la foscor absoluta. Allà els esperits vaguen eternament sense voluntat i sense cap possibilitat de sortir-ne. L'únic que se sent son alguns laments incomprensibles.
LV: Com ho sap? Hi ha estat?
Marat: No. Però és el què creiem, aquí.
LV: I tornant a la Revolució i als indignats, sap el què està passant al nostre món?
Marat: Sí, i tant! N'estic força al corrent. El poble s'està organitzant per combatre les desigualtats i les injustícies del sistema polític que tenen vostès actualment.
LV: I què en pensa?
Marat: Bé, com comprendrà em miro amb simpatía aquests moviments, ja que al meu món també estem en lluita. Em solidaritzo amb els companys i els animo a seguir endavant per derrocar aquests governs corruptes i aquest sistema capitalista tan corrumput. El poder ha d'emanar del poble i ha de ser exercit pel poble. És una burla que els seus governants només comptin amb el gruix de la societat per accedir al poder i oblidar-se d'ell automàticament després. Vostès li diuen democràcia però de fet no ho és. Cal que difonguin l'autèntic i veritable sentit de la paraula i reclamin els drets que avui en dia es posen en qüestió al seu món.
LV: A quins drets es refereix?
Marat: Les persones tenen dret a una vida digna, a treballar, a poder escollir els seus dirigents i a participar de la presa de decisions que afecten a la seva comunitat. Hi ha molta gent a qui se li nega el dret a treballar i a viure dignament. I per descomptat que els seus polítics han deixat de ser servidors del poble per passar a ser-ho dels lobbies. Si no hi ha transparència absoluta en la política vostès no poden estar segurs que els polítics no son comprats pels poders fàctics per tal que treballin i votin en pro dels interessos d'aquests poderosos. El sistema és corrupte i les lleis no només no castiguen els corruptes sinó que castiguen els febles. Sembla mentida que hagin passat 200 anys de la nostra Gran Revolució!
LV: No troba que ha millorat, el món?
Marat: Oh, sí! Per descomptat. En molts sentits, si més no. Nosaltres no podíem somiar un món com el que tenen vostès ara, però també és cert que la gent te molt poca memòria i oblida ràpidament les lliçons que ensenya la història.
LV: I això perquè creu que passa?
Marat: És molt sencill. El primer motiu és bàsicament biològic. La experiència no es transmet de pares a fills. No s'ha demostrat, almenys que jo sapiga, que ho faci. Cada individu neix pràcticament en les mateixes condicions que els seus progenitors. Segons tinc entès gràcies a la Teoría de Charles Darwin, les espècies evolucionen però l'única transmissió es transmet a través d'això tan sorprenent que es diu ADN.
LV: Veig que està informat. (...) Li interessa això per la seva qualitat de metge i científic?
Marat: És clar. És sorprenent el què ha après la humanitat desde que vaig traspassar. És fascinant! Tants coneixements però tan mal aplicats.
LV: Perquè ho diu, això?
Marat: Que em pren el pèl?! Vostès han arribat a ser gairebé Déus! Poden fer moltíssimes coses. Han arribat a la Lluna i a Mart! Però el seu món superpoblat està mal gestionat i desequilibrat. Mentres hi ha uns pocs que viuen com a monarques, mig món es mor literalment de gana! Vostè ho troba normal? Els desequilibris d'aquest segle XXI seu s'assemblen als del meu segle XVIII. Comparteixen la ciutat mil·lionàris que no saben què fer dels seus diners amb gent que no te un sostre i que amb prou feines sap si podrà menjar alguna cosa calenta. I tenen la barra de dir que la humanitat està molt evolucionada. El què ha evolucionat és la ciència, company! no la humanitat! Cometen les mateixes barbaritats que fa segles, amb l'agravant de cometre-les massivament.
LV: I vostè què faria, si fos aquí?
Marat: La Revolució!
LV: Altre cop?
Marat: Els cops que fes falta, escolti. Sembla que no hagin après res. S'estan deixant esclavitzar per uns quants poderosos a canvi de molles de pa, de suposades comoditats i un estil de vida que no els fa més lliures sinó més borregos.
LV: Vol dir que no exagera, senyor Marat?
Marat: No pas. Tenen la vida tan traçada... Els fan creure que poden escollir però no se n'adonen que només els deixen escollir entre unes quantes de les coses que aquests "poderosos" els ofereixen a canvi de la lleialtat al seu sistema. Ja no qüestionen res de res. Estan aborregats.
LV: Però i els moviments populars de Democràcia Real i dels indignats?
Marat: De moment no son res més que paraules i gesticulacions. Han dut a terme alguna acció real per canviar quelcom?
LV: S'està parlant molt. Els indignats extenen el debat a tots els racons de la societat. No ho troba bé?
Marat: No ho trobo suficient. Vostès creuen que viuen en un món on tot es pot arreglar amb paraules però no volen veure que els que tenen el poder no els escolten; no volen saber res de les seves paraules i no deixaràn anar la mamella.
LV: I doncs, què s'hauria de fer, segons vostè?
Marat: Ja li ho he dit. La Revolució.
LV: Però si ja s'està fent, no creu?
Marat: Vull dir una Revolució de debò. O es pensa que nosaltres vam prendre la Bastilla amb poemes i amb discursos? Amb això no n'hi ha suficient, amic meu. Per cada pas que donen les classes populars en pro dels seus drets, els de dalt en fan dues per conservar els seus privilegis. Sabríen renunciar a una feina estable, al seu cotxe, a la electricitat i tot el què se'n deriva per tal d'aconseguir un mon més just, per paliar la gana al món i acabar amb les guerres? Em sembla que un cop rera l'altre s'ha demostrat que no; que vostès no volen posar en perill el seu "estat del benestar" per res del món. Qui no s'arrisca, no pisca. No diuen això, vostès?
LV: Hehehe... Sí, sí. Però disculpi'm, senyor Marat, no troba que les revolucions d'aquell tipus, com les que va fer vostè, foren una mica massa bèsties?
Marat: No l'entenc.
LV: No creu que la Revolució va ser massa sagnant i una mica passada de voltes?
Marat: No ho haguéssim aconseguit d'una altra manera. Els discursos estàn molt bé, però hi ha moments en què cal passar a l'acció.
LV: Escolti, no estarà proposant que es matin persones, oi?
Marat: D'entrada, no. Però si no queda més remei... Pensi que les víctimes dels poderosos sense rostre, dels que s'amaguen darrera de firmes, no se'ls imputen i mai consten com a assassinats. Com a molt son danys col·laterals o víctimes accidentals. En canvi quan un pobre mata un poderós és un assassinat en tota regla. Vostès anomenen diferent coses que son el mateix. Vostès o els seus avantpassats més recents van fer famós el terme "en legítima defensa" però només es fa servir quan els interessa i crec que no l'acaben d'entendre del tot.
LV: I doncs què faria, vostè?
Marat: Desobediència civíl i l'assalt a les institucions per forçar un canvi a la força.
LV: Ja, escolti, però som gent civilitzada i no fem aquestes coses, nosaltres.
PB: Preguntes. Només preguntes.
LV: Sí, perdó. No creu que a través de les lleis i la força de la democràcia podem canviar aquesta situació, doncs?
Marat: Quina democràcia? Amb la seva? No gens. Pel què veig els intenten fer creure que el sistema els defensa i està fet per protegir-los i ajudar-los, però si no netegen a fons el seu sistema no podran canviar res. Els autèntics canvis sempre han estat sagnants.
LV: No sempre. (...) Quan parla de desobediència civíl, a què es refereix?
Marat: A no pagar impostos, a atacar els interessos econòmics d'aquests poderosos que es perpetuen en el poder, a saltar-se les lleis si creuen que perjudquen el poble.
LV: Però això que diu és una barbaritat... No creu?
Marat: No. No ho crec. Si no actuen de forma contundent, el greix estarà tan enganxat que no el podràn treure mai i acabarà podrint-ho tot ben podrit. Han perdut la capacitat d'imaginar un món millor i la valentia de voler-ho amb totes les forces. Es creuen invencibles i independents però estàn vivint en una mena de coma induit. Cada cop s'assemblen més als zombies de les seves pel·licules.
LV: Com és que en sap tant del nostre món, vostè?
Marat: Tenim una xarxa força ben muntada d'informació procedent del seu món. Li diria que és una mena d'Internet del seu món, un sistema peer to peer, perquè ho entengui, però és clar, aquí no tenim cos, ni matèria com la conèixen vostès. L'energia del nostre món és una mica diferent. Se'n faria creus i de fet no ho entendria. Hehehe...
LV: Em deixa ben intrigat. No em pot explicar alguna cosa més, d'això?
Marat: Ui! No, no. Hi ha normes que ni tan sols un Revolucionàri com jo es pot saltar, company. Però tinc l'esperança que un dia al món dels vius comprendràn coses que per a mi son claríssimes. Potser, si no s'autoaniquílen abans, arribaràn a descobrir certs aspectes que van més enllà de la ciència.
LV: Està parlant de paraciència?
Marat: Ni més ni menys. Però no li diré absolutament rès més. (...) Disculpi.
LV: Bé, deixi'm preguntar-li algunes coses més, per acabar. Recorda quan va morir?
Marat: Perfectament. És un dels records que guardo més gelosament.
LV: Li va fer mal, aquella punyalada?
Marat: Va ser molt ràpid, tot plegat. Gairebé ni la vaig veure venir.
LV: Vol dir la punyalada o a Charlotte Corday?
Marat: La primera. Amb Charlotte Corday vam intercanviar algunes paraules. Em va parlar de patriotisme i em va donar alguns noms de traïdors a la patria que jo vaig escriure abans de morir.
LV: Dins de la banyera. (...) Dins de la banyera?
Marat: Sí. Quan li vaig dir que ben aviat seríen decapitats a la guillotina, aquella dona va treure's una daga del pit i abans de que me n'adonés la tenia al meu pit, atravessant-me el cor.
LV: Se'n penedeix de no haver-ho pogut evitar?
Marat: És clar que sí. Cada dia de la meva mort! Vaig ser massa confiat i... I potser massa arrogant.
LV: Però Charlotte Corday va rebre el seu càstig. (...) La ha tornat a veure per... pel seu món?
Marat: I tant, que sí. Vam viure junts una temporada. Ens passavem llargues estones comentant i discutint aspectes de la Revolució, de la guillotina, dels seus Gerundins i dels meus Cordeliers... Però... En fi.
LV: Què va passar?
Marat: Va anar-se quedant sense records i al banc no li van voler tornar els que li quedàven. Al final va quedar buida i va ser desterrada al No-Res.
LV: Això és terrible! No li sap greu, a vostè?
Marat: Una mica, sí. No li desitjo a ningú ser desterrat. És el pitjor que li pot passar a un mort.
LV: És pitjor que la mort?
Marat: Escolti, aquí no estem tan malament en comparació a com estàn vostès allà, no es pensi. Ara mateix, si pogués triar, no sabria si tornar al món dels vius o quedar-me aquí.
LV: Vaja! Quin és el seu personatge viu més admirat... o a qui agradaria conèxier?
PB: Fes preguntes més sencilles, Edelmir, que el senyor Marat no les entén.
LV: Ah, sí. Amb quin personatge viu li vindria de gust xerrar una estona?
Marat: Home! N'hi ha una bona pila amb els quals conversaria durant hores. Metges, científics, pensadors... Però miri, a qui admiro molt del seu món és un compatriota seu: l'Eduard Punset.
LV: Vaja! Quina sorpresa! Estic segur que ell també es moriria de ganes de conèixer-lo. Mmmmm... Vull dir que tindria molt de gust en parlar amb vostè.
PB: Edelmir, això s'acaba. El senyor Marat ha de marxar i jo estic esgotada.
LV: D'acord. Gràcies per tot i per l'entrevista, senyor Marat. (...) Em premet que li agraeixi la seva cordialitat i haver-nos ofert la possibilitat de fer-li aquesta entrevista, senyor Marat?
PB: Més sencilles... Més sencilles...
LV: Gràcies per tot, senyor Marat?
Marat: No hi ha de què. Ha estat un plaer.
LV: A reveure?
Marat: Quan vulgui. Llibertat, igualtat i fraternitat!!
LV: Això, això.
