Qui no s'arrisca no pisca, diuen, i també diuen que qui la sequeix l'aconsegueix: això és lo que ha fet el club de bà squet en cadira de rodes Mifas-Esplais (des de la temporada passada Girona FC Mifas-Esplais, quan va passar a formar part del conglomerat esportiu del club de futbol gironÃ), que aquest any s'ha vist catapultat a la divisió d'honor del bà squet estatal, una fita que perseguia prà cticament des de la seva fundació, ja fa uns quants anys.
La catapulta ha sigut administrativa, finalment, però no vol pas dir que el GFCME no es mereixés l'ascens de categoria, ja que si aquesta temporada ha tingut l'oportunitat de pujar és perquè la temporada passada va fer la feina prèvia de competir fort per quedar al final a la part de dalt de la classificació, ja que això ningú no ho regala.
Es tracta de lluitar al mà xim, i si es perd, de fer-ho amb dignitat, i no tirar mai la tovallola, em deia l'altre dia en Xavi, un dels jugadors més veterans de l'equip, que em va fer saber la notÃcia uns dies abans que es fes oficial. Ara ja ho és, que és com dir que s'han tirat de cap a la piscina. Només em queda, doncs, desitjar al nou equip de divisió d'honor (que va ser el meu durant la major part dels meus anys com a jugador de bà squet en cdr, dels quals m'han quedat bonÃssims records) que tingui tota la sort del món. Ja que s'arrisca [*], esportivament però també econòmicament i en tots els aspectes, que pisqui tant com sigui possible.
[La versió de la notÃcia al DdG: El Mifas es converteix en el principal equip de bà squet en cdr de Catalunya
6/8/2011
Una altra cosa relacionada amb aquest tema, i que no em puc estar de comentar ni que sigui de passada (a comentar de nou, perquè ja ho he fet en altres ocasions), és el paper de la Federació espanyola d'esports per a discapacitats: últimament pleguen equips a manats, cada temporada, i ¿quina és la seva reacció? Doncs reestructurar les categories amb els equips que encara aguanten, sense ni plantejar-se la causa o causes de tanta deserció. Anava a dir "aparentment sense plantejar-se", però és que aparentment és aixà des de fa no sé quants anys..., i no es veu cap reflexió, cap canvi de rumb...
Contemplat des d'aquesta perifèria llunyana, costa d'entendre (parlo per mi, si més no, que fa la tira que ho intento i no me'n surto) que no hi hagi qui fiqui mà en aquest desgavell, però això és lo que hi ha. És clar que un servidor, si tingués ocasió de ficar-hi la meva, de mà , començaria per replantejar-me la mateixa existència d'una federació especÃfica per a l'esport que practiquen els discapacitats (en aquells esports que no són exclusius dels discapacitats, i el bà squet n'és un, i té la seva pròpia Federació, de la qual el bà squet en cdr podria i hauria de dependre, tal com jo ho veig). Però, admetent que aquesta Federació d'Esports per a Discapacitats FÃsics faci falta, el menys que se li pot demanar és que serveixi per a allò que se suposa que la va motivar, i la Federació amb seu a Madrid (la Federació Catalana té un altre tarannà , val a dir-ho) deixa molt a desitjar.
Fa tot l'efecte que es conforma a fer la viu-viu i anar tirant, i qui dies passa anys empeny... Només cal fer un cop d'ull a la seva plana web, que és d'un antic que tomba d'esquena (i això que té un "Premio OX a la Calidad Web", per no sé quin insòlit criteri), i van passant els anys i amb prou feines la renoven mai ni una mica (una cosa que els hi faria grà tix qualsevol estudiant d'informà tica, perquè no fos tan penosa, però ni això).
Això sÃ: a la fabulosa plana web en qüestió, tot és "nacional" (tot allò que no és "autonómico", s'entén), i en aquest aspecte l'esport discapacitat és perfectament homologable a tot l'esport espanyol, que com sabem és cent per cent no-nacionalista. I una altra cosa igualment remarcable és que l'entitat nacional dels minus espanyols s'ha rebatejat ara com a "Federación Española de Deportes de Personas con Discapacidad FÃsica", una denominació que pretén ser polÃticament correcta, és clar, però que, a banda que això de "deportes de personas" fa pensar més aviat en alguna mena de trà fic d'esclaus (i discapacitats, per a més delicte!), remarca una obvietat, perquè que jo sà piga no hi ha pas cap altre animal a la natura que practiqui esports, i a més aquestes "persones" que diu sembla que portin penjat algun peduncle estrany: com si fossin "persones amb motxilla" o "amb peus d'à nec"... o amb gepa, tant se val.
Decididament, Espanya és una meravella, es miri com es miri, i els discapacitats esportistes (i els esportistes discapacitats) també en poden gaudir, a Déu grà cies!
__________________________________
DdGIRONA | MARC VERDAGUER
«Barça i Joventut a nivell de Catalunya, Once AndalucÃa a nivell espanyol, Toledo..., la crisi econòmica està colpejant molt fort l'esport adaptat, i el bà squet en cadira no és cap excepció. Alguns dels principals clubs, especialment a Catalunya, fugen de les lligues principals, Divisió d'Honor A i B, però, per contra, "la il·lusió d'uns jugadors absolutament amateurs i l'ajuda del Girona FC, de la Diputació i de l'Ajuntament de Castelló d'Empúries permetran al Mifas Esplais jugar la temporada vinent a Divisió d'Honor. Quan els grans clubs de Catalunya, aquells que fan la marca de paÃs marxen, nosaltres acceptem el repte de ser-hi". Pere Tubert, president de MIFAS, anunciava ahir la decisió de l'entitat de donar suport a la voluntat dels membres del seu equip de bà squet en cadira de rodes, establert des de fa anys a Castelló d'Empúries, d'acceptar cobrir una plaça vacant a Divisió d'Honor B, convertint-se en l'únic equip de Catalunya que jugarà les lligues estatals. El Girona FC MIFAS Esplais, amb la mateixa base de jugadors que l'any passat es va quedar a un pas de l'ascens esportiu (tercer de Lliga Nacional), puja ara a l'elit mantenint el suport de l'Ajuntament de Castelló d'Empúries, del Girona FC (dins el projecte "Tots som Girona") i de la Diputació.
»L'ajuda de les tres entitats, però, no serà suficient per arribar al pressupost necessari per cobrir la competició. Al voltant de 75.000 euros, comptant que els jugadors no cobren i que bona part dels viatges per tot Espanya es faran per carretera, i ahir mateix Pere Tubert ja va anunciar una imminent campanya per recaptar fons. "D'aquà a quinze dies presentarem una campanya perquè tothom que vulgui pugui fer petites aportacions econòmiques per fer possible el repte que hem assumit. Serà difÃcil però ens hem proposat fer un bon paper".
»L'equip de Castelló, que descarta incorporar jugadors de fora per afrontar el repte, continuarà entrenat per Agustà Puig i té una majoria de jugadors empordanesos i quatre de la Catalunya Nord. "Els hi queda més a prop jugar a Castelló, que no pas a Montpeller o Narbona", expliquen des del club, que saben que haurà d'afrontar una lliga molt més competitiva que aquella on han jugat fins ara, amb rivals de Bilbao, Marbella, València, Elx, Ferrol, Sevilla, Almeria i Vitòria. Carlos Bermúdez, Patrick Salinas, Francisco MartÃn, LÃdia Campsolinas (internacional amb la selecció espanyola absoluta femenina), VÃctor Niubò, Àngel Colom, David Guerra, Javier Aldámiz, Ahmed Bendriss, Pau Omedes i Cyril Torres són els jugadors que, de moment, té confirmats el club. La lliga començarà el 16 d'octubre amb un Alcorcón-Girona MIFAS Esplais. Els gironins seguiran jugant el seus partits com a local al pavelló de Castelló d'Empúries.
»A l'acte d'ahir a l'estadi de Montilivi hi van ser presents, a més de Pere Tubert, el president del Girona Ramón Vilaró, el regidors d'Esports de Castelló Salvador Canet, el vicepresident de la Diputació, Xavier Soy, i el diputat d'Esports, Antoni Guinó».
_________________________________
[*] El crit de guerra de l'equip és, com saben els que el segueixen, "Pit i collons!". Doncs això mateix.
_________________________________
[Foto de l'entradeta: Aniol Resclosa, DdG]
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif
"Catablocs.cat
[la catosfera ara mateix]")
Ara no ho sé pas, si són els néts o ves a saber. No he entès mai que hi hagin federacions 'específiques' d'un mateix esport. Suposo que a la gent els hi agrada 'discriminar' i fer-se la bona persona entenedora ....
Se suposa que l'existència d'una federació expressa per als discapacitats és una cosa bona, que va a favor dels discapacitats. Jo ja fa temps que en dubto, d'aquest punt de vista. A veure: tindria sentit que hi hagués una Federació d'esports DE discapacitats físics si aquests esports fossin, com indica la preposició, exclusivament D'aquestes persones discapacitades; és a dir, si es tractés d'esports minoritaris dels quals no es cuidés cap altra federació, i que per tant així tindrien una cobertura legal. Però ¿quin sentit té que hi hagi una federació per al bàsquet en cadira de rodes diferent de la Federació de bàsquet "normal", només pel fet que aquesta variant de l'esport de la cistella es practica damunt de quatre rodes? Seguint aquest mateix criteri, hi hauria d'haver una federació d'hoquei sobre patins diferent de la federació d'hoquei sobre herba, per exemple... Una altra cosa és que es consideri que el "tall" entre la Federació de bàsquet i la Federació d'esports de discapacitats (que inclou el bàsquet en cdr) és el fet que els esportistes discapacitats siguin "diferents"... tan diferents, que necessiten una Federació també diferent, per a ells solets... Aleshores, qui és que discrimina? La qüestió no és pas menor, em sembla.
Mentrestant, van passant els anys i això (aquesta manera de veure les coses tan discutible, si més no) no canvia, i com que el bàsquet en cadira de rodes és un clos tancat, reservat als discapacitats-discapacitats i prou, la conseqüència de tot plegat és que: a) els equips no es renoven, o ho fan poc b) la lliga és poc coneguda, perquè se la veu com una cosa "reservada", precisament, té poc "ganxo" i per tant no atrau públic ni tampoc publicitat, és a dir, espònsors, i c) com que no atrau espònsors, els equips no tenen calés per jugar les lligues corresponents, ja que, com que cada cop són menys equips, per falta de calés, els que juguen cada any han de córrer distàncies més llargues per fer la competició "nacional", i per tant han de gastar-se més calés per jugar la mateixa lliga...
És a dir, ras i curt: que aquesta lliga, la de bàsquet, concretament, està ficada de ple en un cercle viciós, i no tinc ni idea de què pensen fer perquè en surti (si és que hi pensen, que no ho sembla pas, o no se'n veu cap indici).
I amb això arribo al començament del teu comentari: quina mena de personal és el que ocupa les poltrones d'aquests organismes. En aquest punt, estimada amiga, em penso que m'estimo més no saber-ho, o no saber més del que hi he vist d'escallimpantes en les escasses ocasions que he tingut d'assistir a les seves fastuoses i caòtiques assemblees federatives (també "nacionals", no cal dir-ho, i des d'un punt de vista antropòlògic, d'allò més interessants, això sí).