Els pins no estan de moda, o com a mínim no ho estan a Manresa. Per això en els espais verds creats els darrers anys (sota el Puigcardener, al Tossal dels Cigalons, darrera la FUB o al parc del carrer Sant Llàtzer) no n’hi ha ni un. A mi sí que m’agraden, fan bona olor i bona ombra a l’estiu, són verds tot l’any, barats de plantar i de mantenir, i créixen com els dona la gana (això és el què no agrada a segons qui…). Abans sí que s’en plantaven, de pins, blancs i pinyoners sobretot, en parcs urbans i jardins particulars, combinats, certament, amb espècies de fulla caduca que deixen passar el sol a l’hivern. Per això n’hi ha al Castell (Puigterrà), al parc de l’Agulla, al parc de la Piscina (Sant Ignasi), o a dalt el Puigberenguer. I és que els pins sempre han format part del nostre paisatge habitual i no sempre han estat tant mal considerats com actualment. No és estrany, doncs, que en trobem una pila de referències a la literatura (quatre pins un bosc espès, deia en Pere Quart), als contes populars (el gegant del pi…) o a la toponímia (el Pi de Sant Just, pinedes diverses, Pinós, Pinell …).
En principi hem de suposar que a tots aquests indrets anomenats Pineda hi havia hagut una presència abundant d’aquesta conífera fins no fa tants anys, abans que la pressió urbanística se’ls carregués. En alguna d’aquestes pinedes encara ara n’hi ha uns quants, de pins, en d’altres, en canvi, han sigut pràcticament extingits del tot. És el cas paradigmàtic de la platja de Pineda de Vilaseca, al costat de Salou, on els arbres originals han sigut substituïts per apartaments, asfalt, palmeres!!, botigues, aparcaments i una mica de gespa. I un cop fet això, un cop s’ha reduït la presència dels pins a una mínima taca en un racó, en un exercici de cinísme gairebé simpàtic, els responsables municipals han decidit fer un homenatge a l’arbre que dona nom a aquest paratge que separa el poble vell de la platja i hi ha situat un monument als pins, precisament, enorme, metàlic. Com per dir que sí, que potser s’han hagut de carregar els boscos que hi havia hagut allà mateix per poder encabir més turistes durant dos mesos i mig l’any, però que malgrat això ells tenen sensibliltat pel paisatge i la memòria col.lectiva i per això els fan aquest contundent homatge.
No és un cas excepcional. Aquesta relació contradictòria i sovint cínica amb el medi natural és habitual en una civilització com la nostra que ha interioritzat la importància de salvaguardar i respectar l’entorn tal com era abans de l’impacte de l’industrialisme però que, alhora, no és capaç d’aturar la tendència a destruir precisament allò que idealitza.
El franquisme va repoblar amb pi la major part del nostre territori arrancant boixades, teixeres, freixades, carrascars, alzinars, omedes i xopades. per substituir-les per pinades que anavenn ràpid en creixement en l'època de postguerra. No en veuràs moltes a la Catalunya del nord. La presència en la nostra literatura se'n deu, precisament, pel fet "exòtic".
Cordialment.
Bona puntualitzacio, Josep. Tot i aixi, quan dic aue m'agraden, els pins, em refereixo sobretot a l'arbrat urbà, no al forestal.
Salutacions i perdona que em faltin alguns accents, pero escric en un teclat francès i n'hi ha que no els trobo.