Tenia dues raons per anar avui a Barcelona en tren: en primer lloc, no tenia ganes de conduir quasi quatre hores, dues de baixada i dues de pujada; i d'altra banda, feia potser més de vint anys que no feia el trajecte en tren entre Ribes de Freser i Barcelona, i en tenia ganes. Així que, com que havia d'anar a una reunió a les quatre de la tarda i no havia de fer res més a la ciutat, he decidit anar i tornar en tren. La baixada ha estat ràpida i no se m'ha fet gens pesada. He redescobert alguns trams molt interessants de paisatge, com ara el que hi ha entre Ripoll i Sant Quirze de Besora, on el tren va seguint el curs del Ter i els seus meandres, molt boscòs i verge (fins i tot he vist per uns segons una grulla majestuosa en una roca enmig del riu); o el pas per dins de les poblacions de Torelló i Manlleu (en cotxe, ja fa dècades que no es travessen) i entre l'una i l'altra voreja preciosos camps de conreu. A més de veure el paisatge, he aprofitat el trajecte per avançar força pàgines del bestseller "Fall of Giants, de Ken Follet, que m'estic llegint en anglès i en format de butxaca; i també per acabar ja d'una vegada l'assaig "Os portugueses", del qual ja us n'he parlat en anteriors apunts. (N'hi ha més)
En canvi, la tornada ha estat força negativa, perquè el tren s'ha quedat aturat entre Montcada i Santa Perpètua de Mogoda una mitja hora, sense electricitat -segons que ha dit el conductor per megafonia-, i quan ha aconseguit tornar a arrencar, feia unes batzegades molt molestes cada cop que intentava agafar una certa velocitat. He entès perfectament els que es queixen que aquesta línia és la més deixada de la mà de Déu de tota la xarxa ferroviària catalana i que fa feredat agafar-la regularment, pels continuats retards i inconvenients. A més, l'aire condicioant estava extremadament fort, fins al punt de patir fred. Passat Ripoll, li he demanat al revisor que el baixès de potència, l'aire. Primer em deia que no es podia, que estava programat, però al cap d'un minut ha sortit de la cabina del conductor, dient-me que ja l'havia parat. Total, un viatge amb dues cares: una nostàlgica i optimista al matí, i una de negativa, a la tarda. Crec que un altre cop m'enduré el cotxe, encara que em cansi de conduir.
Bones Joan! Els últims trams del camí són sens dubte els més bonics, ben bé desde la Garriga el paisatge canvia i es torna ben verd! A mi m'encanta! Ara bé, si l'haguessis de fer cada cap de setmana com jo mateixa, desitjaries més que res en el món tenir cotxe i se't faria ben i ben llarg (sobretot els preciosos i lents últims trams jajaja). Un salut!
Benvolguda Patrícia, tens tota la raó del món: una cosa és agafar el tren per plaer i una altra, de ben diferent, fer-ho per necessitat. Sé que aquesta línia no funciona bé, és molt lenta, acumula sempre retards i no és gens còmoda per als usuaris. Que des que han acabat l'autovia fins a Ripoll, amb cotxe es va molt millor... però això no treu que hom pugui gaudir del preciós paisatge que hi ha durant tot el recorregut. Una abraçada i gràcies per llegir-me! Joan
Us recomano el bloc d'aquest arquitecte valencià , sempre ple d'excel·lents articles sobre la situació que viu la nostra nació, sobre art i arquitectura o sobre la quotidianitat que ens permet sobreviure.
Ja retornat del seu emocionant viatge per Amèrica del Sud (novembre 2007 - gener 2008), el bloc d'en Xavier continua sent una font interessant d'històries i un exemple de bon periodisme
El web oficial d'aquest grup periodÃstic, del qual formo part activament. Allà hi trobareu informació sobre l'espai català de comunicació, tan prim encara...
Aquà trobareu en què consisteix aquesta interessant iniciativa per ajudar a parlar la nostra llengua a la gent que l'està aprenent. Us animo a fer-vos-en voluntari.
Tenia dues raons per anar avui a Barcelona en tren: en primer lloc, no tenia ganes de conduir quasi quatre hores, dues de baixada i dues de pujada; i d'altra banda, feia potser més de vint anys que no feia el trajecte en tren entre Ribes de Freser i Barcelona, i en tenia ganes. Així que, com que havia d'anar a una reunió a les quatre de la tarda i no havia de fer res més a la ciutat, he decidit anar i tornar en tren. La baixada ha estat ràpida i no se m'ha fet gens pesada. He redescobert alguns trams molt interessants de paisatge, com ara el que hi ha entre Ripoll i Sant Quirze de Besora, on el tren va seguint el curs del Ter i els seus meandres, molt boscòs i verge (fins i tot he vist per uns segons una grulla majestuosa en una roca enmig del riu); o el pas per dins de les poblacions de Torelló i Manlleu (en cotxe, ja fa dècades que no es travessen) i entre l'una i l'altra voreja preciosos camps de conreu. A més de veure el paisatge, he aprofitat el trajecte per avançar força pàgines del bestseller "Fall of Giants, de Ken Follet, que m'estic llegint en anglès i en format de butxaca; i també per acabar ja d'una vegada l'assaig "Os portugueses", del qual ja us n'he parlat en anteriors apunts.
Bones Joan! Els últims trams del camí són sens dubte els més bonics, ben bé desde la Garriga el paisatge canvia i es torna ben verd! A mi m'encanta! Ara bé, si l'haguessis de fer cada cap de setmana com jo mateixa, desitjaries més que res en el món tenir cotxe i se't faria ben i ben llarg (sobretot els preciosos i lents últims trams jajaja). Un salut!
Joan