(19 de juliol)
Al que en la nostra setmana a Ístria és el nostre poble (Muntić, Monticchio en italià), al vespre el silenci és perfecte. És un poble molt xicotet, amb una vintena de cases mal comptades, una vintena de noms sota l'estrella roja al monument als caiguts en la lluita contra el nazi-feixisme, un pou i una esglesieta del segle XII.
Al que en la nostra setmana a Ístria és el nostre poble (Muntić, Monticchio en italià), al vespre el silenci és perfecte. És un poble molt xicotet, amb una vintena de cases mal comptades, una vintena de noms sota l'estrella roja al monument als caiguts en la lluita contra el nazi-feixisme, un pou i una esglesieta del segle XII.
El dels capvespres és un silenci d'ocells i d'insectes, no se senten ni televisors ni cotxes, com a molt algun gos i el soroll llunyà d'algun tractor que torna al poble.
Avui els nostres hostes han eixit, així que des de la nostra terrasseta davant d'un ametller gegant (el més gran que he vist mai) no se sentia ni la senyora M. trafeguejant per la cuina. Mentre gaudíem del silenci i del capvespre, i d'un gotet de vi (Malvasia) amb olives, per reposar de la dura jornada de turisme sota un pi, s'ha començat a sentir un acordió. Algun veí ha començat a tocar melodies que no coneixíem, cançons tristes, polques (a Ístria la polca es diu saltìn) i valsets. Tocava canviant de cançó sense interrupció, passant d'una a l'altra naturalment. He pensat que estava tocant per a ell mateix, pel gust de tocar, sense saber que ens estava regalant el concert també a nosaltres.
Enganxada a una cançó tristíssima ha començat a tocar La paloma i m'ha vingut al cap Jorge Semprún que, crec que a La escritura o la vida, explicava que una volta, quan lluitava amb al resistència francesa, quan ja tenia al punt de mira un nazi que havia de matar, l'alemany es va posar a cantussejar La paloma i Semprún va estar a punt de no disparar, com si la dolçor de la cançó li ho impedira.
El concert s'ha acabat i hem començat a preparar el sopar, no hi gosàvem abans per no fer soroll.
El concert s'ha acabat i hem començat a preparar el sopar, no hi gosàvem abans per no fer soroll.
Sempre em provoca
emoció pensar com viatgen les cançons, com el vent les porta on vol, lleugeres com són, com aniuen en indrets
insospitats i es refugien en les mans de vells acordionistes que les acaronen
en secret quan pensen que ningú els escolta. Parafrasejant Borges amb els
llibres, em puc imaginar el món sense moltes coses, però no em puc imaginar un
món sense cançons.
Jo, si hagués sigut Semprún, segurament no hauria trobat l'esma per
disparar un home que cantussejava La paloma.