75 anys fa que va néixer la criatura. Fusió gairebé única de socialistes –PSOE-, socialdemòcrates -USC, independentistes –PCP, comunistes –PCC, el part es precipità per una guerra que va fer estable la unificació. Durant la guerra, es a imposar al POUM, a la CNT, a la FAI. En el seu millor moment, va obtenir el 18% dels vots, més de mig milió de sufragis, esdevenint, el PSUC, un dels partits comunistes més importants d’Europa –en concret, el tercer-. N’hi ha que l’enyorem i el plorem. Va morir per assassinat i amb gran desvergonyiment. Els seus enterradors, no són ni carn ni peix, avui, això sí, van fent la viu-viu tan com poden (...)
JOAN ESCULIES
Barcelona | Actualitzada el 26/07/2011 00:00
Escassos dies després de l'esclat de la Guerra Civil, el 23 de juliol del 1936, quatre organitzacions -la Unió Socialista de Catalunya (USC), el Partit Comunista de Catalunya, la federació catalana del PSOE i el Partit Català Proletari- van unir-se per fundar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). La fusió fou la resultant de les dinàmiques frontpopulistes i les aliances obreres, amb arrels en els Fets d'Octubre de 1934, sumades a la voluntat de la Internacional Comunista de superar la divisió entre comunistes i socialistes per formar "un únic partit del proletariat". El naixement del PSUC, però, també fou conseqüència de la incapacitat d'arribar a un acord amb el Bloc Obrer Camperol i l'Esquerra Comunista, que el setembre del 1935 havien format el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM).
El PSUC es definí com un partit "nacional i de classe", d'ideologia marxista-leninista, i escollí Joan Comorera, de la USC, primer secretari general. Durant la guerra, el PSUC va defensar el retorn a l'ordre republicà, va ser un mobilitzador social contra el feixisme i formà part en diverses etapes dels governs presidits per Lluís Companys amb consellers com el mateix Comorera i Rafael Vidiella. L'any 1938 Josep Moix seria nomenat ministre de Treball de la República.
Els Fets de Maig
Les desavinences prèvies entre marxistes van continuar enmig de la guerra. El POUM, antiestalinista, era partidari d'una guerra revolucionària com a requisit previ per assolir la victòria en la contesa. El PSUC, en canvi, combatia per restaurar la normalitat republicana i aconseguir després una democràcia "de nou encuny". El punt àlgid de la desavinença es va produir durant la primera setmana de maig del 1937. El POUM, junt amb els anarcosindicalistes de la CNT-FAI, va enfrontar-se a les forces d'ordre públic de la Generalitat, als milicians del PSUC, la UGT i Estat Català, i als guàrdies d'assalt del govern de la República. La lluita deixà uns tres-cents morts i significà l'inici de la davallada de la CNT-FAI i del POUM, els membres del qual serien perseguits. També suposà la consolidació del jove PSUC, que en un any va passar de sis mil a seixanta mil militants.
Perduda la guerra, el PSUC -tant a l'interior com a l'exili- va proposar una resistència activa contra la dictadura franquista. Una determinació que li suposà un cost humà considerable, malgrat que aconseguí sobreviure en la clandestinitat. Durant els anys de la Segona Guerra Mundial, el PSUC perdé la seva independència, per passar a dependre del Partit Comunista d'Espanya (PCE), i abandonà el caràcter de partit unificat per ser una organització comunista normal . Als cinquanta, impulsà una nova etapa de lluita a l'interior amb líders destacats com Gregorio López Raimundo, mentre els nuclis exteriors estaven formalment sotmesos al PCE.
Als darrers anys del franquisme, el PSUC impulsà els moviments universitari i obrer. Aplegà un nombre important d'intel·lectuals i tingué una forta incidència. Maldà per mantenir la seva independència inicial del PCE i travà una política d'aliances amb la resta sectors democràtics augmentant la militància i generant grans expectatives de futur. L'abril del 1977, el partit va ser legalitzat i en les primeres eleccions municipals va obtenir més de cinc-cents regidors i l'alcaldia de trenta-quatre municipis, entre ells els de Sabadell, Badalona, Santa Coloma o Cornellà. Va participar en l'Assemblea de Catalunya amb Antoni Gutiérrez Díaz, en el consell executiu de la Generalitat provisional de Josep Tarradellas i en l'elaboració de l'Estatut d'Autonomia del 1979. En les primeres eleccions al Parlament del 1980, amb Josep Benet al capdavant, va aconseguir 25 diputats i va ser la tercera força més votada.
De l'esllanguiment a Iniciativa
Amb tot, a l'inici dels vuitanta va començar una davallada electoral important. L'any 1984 va obtenir només sis escons al Parlament. La incapacitat d'atreure un vot cada vegada més decantat cap al PSC-PSOE, d'orientar cap al futur una identitat basada en l'antifranquisme, i les discrepàncies internes -sobretot arran de la renovació eurocomunista- van dur el PSUC a una crisi profunda. La lenta sortida del pou, amb Rafael Ribó al capdavant, fou l'impuls d'una federació de partits polítics, a partir del 1987, sota el nom d'Iniciativa per Catalunya. El PSUC hi roman hivernant fins avui.
CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans
En la foto: a l'esquerra, Gregori López Raimundo, president del PSUC, la dreta, Antoni Gutiérrez Díaz "El Guti", secretari general.
Quan una organització és important, decisiva, abunda l'enveja d'aquelles altres que, en forma de blasmes tot sovint sense fonament, menystenen, insulten, la que fou més important.
Això succeeix amb el PSUC. Llegint alguns apòstols de la catàstrofe, de la revolució rectilínia i perfecta, el PSUC tot ho va fer malament: traïdors, social-feixistes, espanyolassos, assassins... tot s'hi val per mirar d'empastifar una trajectòria no pas sense màcula, però ben coneguda i recolzada activament per centenars de milers de ciutadanes i ciutadans d'aquest país.
Sempre que parlo del PSUC, un amic de la xarxa, contraprograma parlant d'en Nin i tutti quantti. Fixeu-vos-hi i veureu-ho. Ves que hi farem. On no n'hi ha no en raja...
Pere
Amargor, donc, i cansament. Sempre amb la mateixa cantarella.
Pere
D'antifeixistes i de gent que va correr davant els grissos, vam ser molts. Molts què, per no tenir, ni teniem carnet "del partit".
Atentament
Cordialment,
Pere
Desconec si el PSUC va fer un "mea culpa" pels assassinats i barbaritats vàries front a altres marxistes i gent anarquista/llibertària, o simplement per pertanyer a un sindicat o partit "heretge". Si no ho van fer (que crec que no), pot ser seria bó que els seus "descendents" ho fessin. El demanar perdó és un acte que honora a les victimes i, sobre tot, al demandant.
Atentament
Segurament no prou, ni prou alt, ni prou emfaticament.
De tota manera, tothom té clar, em refereixo al gruix de la militància, que el socialisme autoritari i/o dictatorial, no té ni lloc, ni espai. Que un projecte de justícia i de llibertat no és viable sense aprofundir, no pas restringir, la llibertat de tothom.
Pere