Un canvi de feina arriba a provocar variacions en la vida quotidiana que no acaben de ser inventariades del tot fins que han passat setmanes o mesos. En el meu cas, les afectacions han arribat fins i tot a l’hora de l’àpat. Estava acostumat a interrompre la jornada laboral i anar a dinar a casa amb realtiva calma i ara he de fer-ho, d’habitual, de carmanyola i amb una esgarrapada, i he hagut de suspendre el saludable costum d’acompanyar el dinar amb un parell – o les que convingui!- de copes de vi.
El vi queda reservat per l’hora de sopar, a caseta i en família. Sol ser un vi que ens embotellem i criem de manera domèstica, procedent d’alguna bona cooperativa vinícola de l’Empordà. Vi honest, quotidià i de la terra. Les ampolles que representen certa aventura, descobriment o celebració enològica queden reservades pels dies de festa, quan la taula es para de manera més acurada, la cuina treballa de forma més compromesa i les copes es poden omplir d’alguna cosa que el fons del celler o la butxaca permetin.
Aquesta setmana les notes necrològiques de la premsa anunciaven la mort d’un dels grans senyors del vi, Enrique Forner, propietari i fundador dels cellers Marqués de Cáceres, a
No se’ns ha acudit millor manera retre’ls homentage i record que alçar les copes amb un negre de criança de la collita 2005 d’aquella casa, en senyal de respectuós comiat i agraïment. I si no fos que el mes de juliol no s’hi adiuen, amb unes patates guisades a la riojana hi haurien cantat els àngels…
Au, bon estiu, company!