norge |
divendres, 12 d'agost de 2011 | 01:29h
Un text molt subjectiu i sense gaire interès sobre el català i aquest "nou idioma" que és conegut com a catanyol. Si no us interessa fins a l'obsessió, l'article és del tot prescindible. I si us interessa, segur que no trobareu res de nou i ni tan sols riureu una mica. Però és estiu i... ja se sap.Mecanismes - Antònia Font
- A quina hora arribarás, passat demà al matí? Ho dic per anar fent puestu.
- Pues mira, entre que busco parking i tot... Suposso que a les 10 i mitja.
- Vale. I portarás el camión? Perquè amb la furgoneta sol no tindrem prou per fer el traslladu.
- Buenu, la te el meu tiu, que li vaig deixar.
- Trucali, no?
- És que no tinc saldo al mòbil. I habria de fer una recarga. Però li faré una perdida perquè em truqui.
- Vale, vale, pues t'espero a la meva casa. Ya mu dirás segur, vale?
- Vale, vale. Fins después.
- Fins después. Déu.
Segur que això no us sembla res mes que una brometa però converses com aquesta i amb aquest nivell, o fins i tot superior, de catanyol, son cada dia més habituals. M'hi vaig fixar no fa gaire tot i xerrant amb un amic cosmopolita, universal i (crec) pressumptament culte. En poca estona em vaig adonar que el sostre es convertia en techu, els gots en vasos, les ulleres en gafas, el cigaló en carajillu, el camió en camión, l'avió en avión i les noies boniques passàven a ser tias buenas. Aquest és l'amic que fa uns anys em digué que ell sempre parlava amb el seu interlocutor en la llengua de l'altre per tal de perfeccionar el seu castellà i el seu anglès. Els catalans, que som tan pressumptament oberts i servicials, tením en el meu amic un cas d'egoïsme flagrant. Ell parlava en castellà o en anglès per millorar la seva habilitat i fluidesa en aquests idiomes, però no tenia en compte que els altres poguéssin estar interessats en practicar i millorar els seus coneixements en la llengua natural de Catalunya. Una altra mostra de que tradicionalment, salvant uns quans mil·lers de persones, els catalans hem cregut (pressumptament) que la nostra llengua és inferior i menys legítima que qualsevol altra.
L'auge del catanyol, pel què es veu i segons la meva opinió, es va produïr cap als anys 80. Durant la Dictadura Franquista no era prudent parlar en català al carrer i molts van deixar de fer-ho. Aquesta llengua va ser marginada i relegada a les cases, i a pobles allunyats de les grans ciutats. Tanmateix foren molts els que van desafiar les autoritats entossudint-se a parlar el seu idioma pel carrer. Amb la Dictadura, i segons s'ha sapigut després, no m'ho invento pas jo, el franquisme va promoure una enèssima onada migratòria a terres catalanes amb la intenció de diluïr el catalanisme, el català i els catalanoparlants. Amb la arribada de la Democràcia el català va tornar a sortir de l'armari i al carrer es van trobar convivint la llengua del país i la que havíen portat els inmigrants de terres castellanes. Aquest fou un dels motius pels quals va créixer el catanyol.
Oi que quan parlem en castellà no se'ns acut fer faltes d'ortografia ni dir paraules en català? (Hi ha algunes excepcions, com el neng, l'adéu i l'ara) I això és bàsicament perquè creiem que potser el nostre interlocutor podria no entendre'ns o podria ofendre's. El castellano hay que hablarlo bien para no parecer de pueblo. El català és el de casa i no passa res si el deixem a l'alçada del betum, com diría algú. No sé per quin motiu fa dies que no paro de sentir com la gent destrossa el català. No és que m'hi fixi més ara que abans, doncs ja fa temps que és un tema que m'intriga, però no fa gaire em vaig adonar en poca estona que diferents persones feien faltes escandaloses i parlaven d'una manera ben curiosa. Ep! I que consti que jo també en faig de faltes. I moltes! Però miro de fer-ne cada cop "menus". Ningú no és perfecte i jo menys que ningú. Oi, Miquel? ;)
Ostia! Estic acabant aquesta entrada i cada cop m'agrada menys, però com que fa gairebé dues setmanes que la arrossego i no tinc gaire temps ni forces per repassar-la i refer-la, he decidit deixar-la així. No recordo que això m'hagi passat gaires cops abans. En fi, per acabar només vull dir que trobo increïble i deplorable la actitud d'una bona pila de persones que conscientment s'entossudeixden a voler exterminar el català d'una vegada per totes, encara que de portes en fora diguin el contrari. Alguns ho fan amb lleis i d'altres amb articles. Però aquest pot ser el tema d'una altra entrada. En fi. Bones vacances i fins la propera.
Ha det bra.
- Pues mira, entre que busco parking i tot... Suposso que a les 10 i mitja.
- Vale. I portarás el camión? Perquè amb la furgoneta sol no tindrem prou per fer el traslladu.
- Buenu, la te el meu tiu, que li vaig deixar.
- Trucali, no?
- És que no tinc saldo al mòbil. I habria de fer una recarga. Però li faré una perdida perquè em truqui.
- Vale, vale, pues t'espero a la meva casa. Ya mu dirás segur, vale?
- Vale, vale. Fins después.
- Fins después. Déu.
Segur que això no us sembla res mes que una brometa però converses com aquesta i amb aquest nivell, o fins i tot superior, de catanyol, son cada dia més habituals. M'hi vaig fixar no fa gaire tot i xerrant amb un amic cosmopolita, universal i (crec) pressumptament culte. En poca estona em vaig adonar que el sostre es convertia en techu, els gots en vasos, les ulleres en gafas, el cigaló en carajillu, el camió en camión, l'avió en avión i les noies boniques passàven a ser tias buenas. Aquest és l'amic que fa uns anys em digué que ell sempre parlava amb el seu interlocutor en la llengua de l'altre per tal de perfeccionar el seu castellà i el seu anglès. Els catalans, que som tan pressumptament oberts i servicials, tením en el meu amic un cas d'egoïsme flagrant. Ell parlava en castellà o en anglès per millorar la seva habilitat i fluidesa en aquests idiomes, però no tenia en compte que els altres poguéssin estar interessats en practicar i millorar els seus coneixements en la llengua natural de Catalunya. Una altra mostra de que tradicionalment, salvant uns quans mil·lers de persones, els catalans hem cregut (pressumptament) que la nostra llengua és inferior i menys legítima que qualsevol altra.
L'auge del catanyol, pel què es veu i segons la meva opinió, es va produïr cap als anys 80. Durant la Dictadura Franquista no era prudent parlar en català al carrer i molts van deixar de fer-ho. Aquesta llengua va ser marginada i relegada a les cases, i a pobles allunyats de les grans ciutats. Tanmateix foren molts els que van desafiar les autoritats entossudint-se a parlar el seu idioma pel carrer. Amb la Dictadura, i segons s'ha sapigut després, no m'ho invento pas jo, el franquisme va promoure una enèssima onada migratòria a terres catalanes amb la intenció de diluïr el catalanisme, el català i els catalanoparlants. Amb la arribada de la Democràcia el català va tornar a sortir de l'armari i al carrer es van trobar convivint la llengua del país i la que havíen portat els inmigrants de terres castellanes. Aquest fou un dels motius pels quals va créixer el catanyol.
Oi que quan parlem en castellà no se'ns acut fer faltes d'ortografia ni dir paraules en català? (Hi ha algunes excepcions, com el neng, l'adéu i l'ara) I això és bàsicament perquè creiem que potser el nostre interlocutor podria no entendre'ns o podria ofendre's. El castellano hay que hablarlo bien para no parecer de pueblo. El català és el de casa i no passa res si el deixem a l'alçada del betum, com diría algú. No sé per quin motiu fa dies que no paro de sentir com la gent destrossa el català. No és que m'hi fixi més ara que abans, doncs ja fa temps que és un tema que m'intriga, però no fa gaire em vaig adonar en poca estona que diferents persones feien faltes escandaloses i parlaven d'una manera ben curiosa. Ep! I que consti que jo també en faig de faltes. I moltes! Però miro de fer-ne cada cop "menus". Ningú no és perfecte i jo menys que ningú. Oi, Miquel? ;)
Ostia! Estic acabant aquesta entrada i cada cop m'agrada menys, però com que fa gairebé dues setmanes que la arrossego i no tinc gaire temps ni forces per repassar-la i refer-la, he decidit deixar-la així. No recordo que això m'hagi passat gaires cops abans. En fi, per acabar només vull dir que trobo increïble i deplorable la actitud d'una bona pila de persones que conscientment s'entossudeixden a voler exterminar el català d'una vegada per totes, encara que de portes en fora diguin el contrari. Alguns ho fan amb lleis i d'altres amb articles. Però aquest pot ser el tema d'una altra entrada. En fi. Bones vacances i fins la propera.
Ha det bra.
'Hòstia' s'escriu amb H i accent.
La major part dels castellanismes que esmentes són els d'abans (puestu, buenu, vale (més modern). Però ara n'hi ha molts més: ara la gent no 'va' als llocs, només s'hi 'acosta', i no 'sent' una conversa a l'autobús, sinó que l''escolta', etc.
La cronologia et trontolla una mica. Dir que durant el franquisme no es parlava català al carrer és totalment erroni. Això, a tot estirar, fou veritat els primers anys. Una determinada classes social va abandonar el català; però això ja havia passat altres vegades, com ja denunciava Rusiñol fa 100 anys.
Però a la Catalunya de quan jo era nen (sóc del 1940) es parlava infinitament més en català que no ara, tant a casa com al carrer. I a l'escola: a can Culapi, pràcticament tothom. Una altra cosa és l'ús públic (actes, escrits, ensenyament).
Però com a anàlisi del problema, tens tota la raó. Tenim un problema d'autoestima: com que el català és l'idioma casolà, no cal esforçar-s'hi.