Ara que ja hem comprovat el què ja ens imaginàvem, que l’arribada d’en Barack Obama a la presidència de la primera potència mundial no suposaria cap canvi significatiu en la política Nord-americana, ni a dins ni a fora del país, i que els seus discursos, brillants, regeneradors, gairebé revolucionaris, eren només això, discursos; ara que ja ho sabem, deia, cada cop som més els que valorant aquests primers onze anys de segle XXI arribem a una conclusió sorprenent, que el millor que ens ha portat el nou mil·leni, de moment, és la música de l’Amy Winehouse. No exagero. Penseu-hi: Se us acudeix alguna cosa, idea o persona més interessant o estimulant? Un determinat equip de futbol, direu alguns, d’acord, potser sí, si us agrada la pilota xata, però, i si no?
Amb l’Amy ens ha passat el què feia dies que no ens passava, que recordem perfectament on érem i què estàvem fent el primer cop que la vam sentir. Aquella sensació d’estar escoltant alguna cosa indiscutiblement superior a la mitjana habitual, de voler-ne saber més, d’arribar a casa i buscar-la al youtube.
La força brutal de la seva veu i la vida turmentada que sembla que portava ens recuperen un clàssic de la reflexió contemporània iniciat pel Werther de Goethe, el primer ídol juvenil de la modernitat: la incompatibilitat entre la vida i l’art o, més concretament, la impossibilitat de crear res que valgui realment la pena, que tingui força de veritat, si es fa des d’una posició vital endreçada, burgesa i convencional. Per molt trista i decebedora que sigui la mort de l’una noia de només 27 anys, és inevitable tenir la sensació que no hauria pogut cantar de la manera que ho feia si en lloc de passar-se la joventut tancant bars i consumint drogues a cullerades, se l’hagués passat estudiant i festejant, dedicant-se a la música de 6 a 8 i tornant d’hora dels bolos per poder aprofitar el matí del diumenge. Evidentment que es pot fer bona música, o bona literatura, sense patir addiccions perilloses, creuant els samàfors només en verd, rentant els plats després de sopar i pagant religiosament un pla de pensions. Però segurament et sortirant unes cançons fastigosament correctes, que parlaran d’anècdotes quotidianes perquè és l’únic que et passarà pel cap, tant simpàtiques al començament com fàcils d’oblidar al cap de quatre dies. I podràs fer uns concerts cronometrats, polits i previsibles que et permetran quedar bé davant els pares de la teva xicota. No faràs por a ningú, no hi haurà escàndols, no hi haurà sang. I al grup li podreu posar Manel i la gent us confondrà amb Els amics de les arts.
Posats a comparar, tret d'alguns tics de pop anglès i cantautor de folk mediterrani no penso que els Manel repeteixin o es basin en cap patró estètic i musical com feia l'Amy i això que no m'agraden massa. Potser escombro cap a casa...
Per cert Jimmy Hendrix, Jim Morrison, Kurt Coabin, Janes Joplin, Biran Jones i algun altre... també van morir als 27... taxaaaan taxaaaaan!!
Lo realment difícil i meritòri es crear des de la felicitat i l'alegria, n'hi ha ben pocs que ho aconsegueixin sense que el resultat sigui encaramelat i indigerible.
Com sempre el camí fàcil té més adeptes i el morbo xafarder servit en capitols setmanals fa que l'artista titllat d'exèntric es projecti com l'escuma, de ben segur la Susan Boyle mai treurà dels mitjans el rendiment que en va treure l'Amy. Salut i força!
No hi veig esnobismes, ni sobreactuacions ni cap Maig del 68 aquí. És una història de barri; com tots, plens de històries de 'fenòmenus' que, si es fessin famosos, donarien per llegendes com la seva, i també acabarien molt malament.
Dir que ella és el millor que ha passat aquest segle és molt bèstia. Hauria de veure els resums de l'any que fan cada nadal. Però musicalment, feia molt de temps que no sorgia algú així, que com dius, et faci recordar el dia que la vas descobrir. A veure aquestes cançons que ha deixat enregistrades!
Quan vaig a un concert de Manel amb entrades exhaurides, miro al meu voltant i m'emociono de veure que la música en català torna a vendre!!
Benvingudes les crítiques a Manel, això vol dir que es consoliden.