La mort, aquesta setmana, del veterà periodista Carlos Sentís, ha revifat una vella polèmica sobre la ideologia política d'aquest professional de la informació, molt vinculat al diari La Vanguardia. Alguns mitjans -no només La Vanguardia, de la qual ja ens ho esperàvem; especialment els de la CCMA, és a dir, TV3 i Catalunya Ràdio- han minimitzat de forma escandalosa la seva adscripció entusiasta al règim franquista, de la mateixa manera que van fer ara fa uns mesos amb l'expresident del COI, Juan Antonio Samaranch, després del seu traspàs. Un informe d'urgència de Mèdia.cat, l'Observatori Crític del Mitjans, ho ha posat en evidència de forma diàfana. Ja se'n va parlar molt el gener de 2009, amb motiu de la medalla que li va atorgar el Ministeri de Treball a la seu del CPC (ho explico en aquest apunt, que aquests dies s'ha tornat a llegir força) i que va provocar un manifest de protesta d'una seixantena de periodistes, a partir d'una iniciativa del Grup Barnils. (N'hi ha més)
Alguns col·legues ens acusen, als barnilers, d'especialment intransigents i de tenir una obsessió malaltissa amb en Sentís; d'altres ens han acusat de ser poc considerats cap a una persona que acaba de morir i de la qual se n'esperen elogis i no pas crítiques. Però nosaltres no posem en dubte que Carlos Sentís no hagi tingut una trajectòria professional amb encerts ni que no hagi escrit cròniques i articles interessants al llarg de la seva llarga vida. Senzillament, intentem que quan es recorda la seva figura no es passi per alt que va participar activament en l'ocupació franquista i per tant, va ser còmplice de la repressió posterior que va suposar la mort i l'exili de centenars de periodistes com ell. I mai no se'n va penedir ni va demanar perdó per res, ans al contrari, va continuar vivint al costat dels vencedors i va aprofitar-se d'aquesta circumstància fins a tenir càrrecs importants -ningú no podia ser nomenat director de l'agència Efe l'any 1963 si no era una persona absolutament fidel als principis del Movimiento i a les idees que el règim encara intentava imposar en aquells moments, 24 anys després d'acabada la guerra-. I la censura era vigent i encara va ser vigent molts més anys, i l'agència Efe era la veu del règim. Com és que certs mitjans són capaços de fer una elipsi de 40 anys entre el seu exili i la seva participació a la transició com a polític de la UCD, o despatxar-ho en dues frases? Tant costa dir les coses pel seu nom? És senzillament això el que ens fa aixecar la veu i no callar o amagar el cap sota l'ala en veure coses com les que han passat aquesta setmana (per sort, no estem sols, diferents mitjans digitals com Vilaweb i d'altres han estat en la mateixa línia a l'hora d'informar sobre la mort de Sentís).
Us recomano el bloc d'aquest arquitecte valencià , sempre ple d'excel·lents articles sobre la situació que viu la nostra nació, sobre art i arquitectura o sobre la quotidianitat que ens permet sobreviure.
Ja retornat del seu emocionant viatge per Amèrica del Sud (novembre 2007 - gener 2008), el bloc d'en Xavier continua sent una font interessant d'històries i un exemple de bon periodisme
El web oficial d'aquest grup periodÃstic, del qual formo part activament. Allà hi trobareu informació sobre l'espai català de comunicació, tan prim encara...
Aquà trobareu en què consisteix aquesta interessant iniciativa per ajudar a parlar la nostra llengua a la gent que l'està aprenent. Us animo a fer-vos-en voluntari.
La mort, aquesta setmana, del veterà periodista Carlos Sentís, ha revifat una vella polèmica sobre la ideologia política d'aquest professional de la informació, molt vinculat al diari La Vanguardia. Alguns mitjans -no només La Vanguardia, de la qual ja ens ho esperàvem; especialment els de la CCMA, és a dir, TV3 i Catalunya Ràdio- han minimitzat de forma escandalosa la seva adscripció entusiasta al règim franquista, de la mateixa manera que van fer ara fa uns mesos amb l'expresident del COI, Juan Antonio Samaranch, després del seu traspàs. Un informe d'urgència de Mèdia.cat, l'Observatori Crític del Mitjans, ho ha posat en evidència de forma diàfana. Ja se'n va parlar molt el gener de 2009, amb motiu de la medalla que li va atorgar el Ministeri de Treball a la seu del CPC (ho explico en aquest apunt, que aquests dies s'ha tornat a llegir força) i que va provocar un manifest de protesta d'una seixantena de periodistes, a partir d'una iniciativa del Grup Barnils. 
