Realment és un motiu de goig i alegria la dimissió de Camps, però no només pel fet concret d'acabar amb la vergonya d'un president de la Generalitat Valenciana inculpat i processat per suborn, sinó també per moltes altres raons. Perquè Camps no personificava sols la corrupció sinó tota una línia política d'enfrontament creixent amb amplíssims sectors de la societat valenciana, de tot el País Valencià.
Camps havia portat al límit i a l'esperpent tot un conjunt d'agressions contra la llengua i la cultura (prohibició de TV3, multes a ACPV, projecte de liquidació del català com a llengua vehicular de l'escola, censura i estultícia a Canal 9, desprotecció i marginació d'activitats artístiques i culturals en català...); contra el medi ambient (urbanisme salvatge, destrucció de gran part de les costes valencianes, projecte de destrucció del Cabanyal, pol·lució i contaminació acústica de la Fórmula 1 per la ciutat de València...); contra l'economia valenciana (liquidació d'un sistema financer valencià, supeditació servil a Madrid, entesa estreta amb Múrcia i negativa a relacionar-se amb el Principat de Catalunya, desastrosa administració i endeutament asfixiant de la Generalitat...); contra la salut de la població (assistència hospitalària cada vegada més dolenta, privatització i reducció de serveis bàsics, no execució de la llei de dependència, no assumpció de responsabilitats en l'accident del metro de València...); etc.
La política delirant de Camps –com aquells bojos que estan enfonsant un país i diuen i creuen que estan salvant-lo— l'ha portat, en els darrers temps, a evitar aparèixer en públic, davant dels periodistes i de la gent, per por de ser increpat per uns o altres. Allà on anava sempre hi havia gent que li retreia la corrupció, la prohibició de TV3, els damnificats del metro... Fins i tot no va anar a la processó del Corpus de València, que ja és dir! En fi, tot plegat, una situació insostenible, especialment per al seu partit, el PP, que ja havia vist, amb l'inici de la davallada de vots en les proppassades eleccions, el risc que implicava el manteniment d'aquest personatge i d'aquesta política tan prepotent i agressiva. Una línia política d'anticatalanisme ferotge que està duent el País Valencià a l'endarreriment i a la possible pèrdua del tren d'Europa. I que portaria al PP a una anunciada i ja iniciada pèrdua de vots.
Crec que cal tenir en compte aquestes consideracions per entendre la forçada dimissió de Camps i la seva no substitució per ningú del seu cercle valencià (de la ciutat i província de València) ni per ningú que hagi estat conseller amb ell. Que el PP hagi pensat en Alberto Fabra, l'alcalde de Castelló, pot voler dir que s'han adonat que una política tan agressiva i paranoica com la de Camps comença a passar-los factura. Volen canviar un personatge histriònic i, probablement, la línia política que aquest personatge portava a terme. D'això ens n'hauríem de felicitar, no perquè el PP faci bondat –que els seus objectius adversos a la nació catalana i a la classe treballadora són els mateixos— sinó perquè l'oposició social i política va creixent i els força a fer aquests canvis.
L'ajuntament de Castelló, presidit per un Fabra que no és parent de l'altre Fabra ni cap dels dos nebots de mestre Pompeu, ha aprovat sengles mocions que cal recordar: en favor del retorn als arxius de Castelló dels documents confiscats i retinguts a Salamanca i en favor de la recepció lliure, en terres valencianes, de la televisió de Catalunya. D'altra banda, l'ajuntament de Castelló cedeix sense problemes un seu local a la delegació de l'IEC i acull les reunions del Patronat de la Fundació Huguet, presidides per l'alcalde, la qual va atorgar fa pocs dies el premi Gaetà Huguet ("a la producció cultural en llengua catalana") a la novel·la i la cinta Pa negre. L'alcalde en persona va rebre i saludar cordialment, a la porta de l'Ajuntament, els guardonats Emili Teixidor i Agustí Villaronga.
Actualment, ens trobem al davant d'una forta ofensiva del PP contra la llengua catalana (a la televisió, a l'escola...), desfermada pel fanàtic Camps i seguida i imitada pel Bauzà, a les Illes, la Sánchez Camacho, al Principat, i la Rudi, a l'Aragó. Veurem què passa a partir d'ara, si tot continua igual o si Fabra hi fa canvis. Si es comporta com ho ha fet a Castelló, els valencians passarem d'haver tingut el més anticatalà dels presidents a tenir el menys anticatalà dels quatre dirigents regionals del PP que actuen sobre la nació catalana sotmesa a l'estat espanyol. Potser així podrem respirar més bé i agafar una mica més d'aire.
Bon vent i barca nova
Bo, cert que el fet de la dimissió de Camps ens omple de satisfacció a molts valencians. Recorde la manifestació multitudinària que s'organitzà fa uns mesos demanant la seua dimissió, demanant-la però sense massa confiança en obtenir-la. Ara, per fortuna, hem despertat d'un malson. Esperem que amb el president Fabra tinguem més sort.
Salut,
empordaaccio |
esborrar |
dilluns, 1 d'agost de 2011 | 00:12h
La guerra d'Espanya contra Catalunya continua, el seu objectiu és
fogacitar-nos, assimilar-nos, ofegar la nostra llengua, destruir tot bri
de catalanitat ... en resum, acabar la feina que es van proposar els
redactors i executors del "Decreto de Nueva Planta" matar la nostra
nació sols per engreixar la seva i per satisfer el seu odi, la seva
enveja, el seu etern complexe d'inferioritat.
El nostre objectiu
és escapar-nos d'aquest malson, és alliberar-nos dels mil tentacles que
ens lliguen a "la morta", és esdevenir independents, dibuixar aquella
ratlla meravellosa que permet que un estat no emprenyi a l'altre estat
del seu costat. Quin contrasentit ... desitjar amb tota l'ànima i amb
tota la força una frontera, sí! una frontera en el temps idílic en que
molts parlem d'esborrar totes les fronteres.
Podrem aturar-los?
Ens
ataquen per tots costats. Crec que això significa almenys dues coses,
la primera és que la guerra continua, que mai s'ha aturat i que sempre
n'han dut la iniciativa; la segona és que interpreten que ens trobem en
un estadi final d'aquest pleit ensumort i corrossiu.
Només tenim
una esperança: avançar en el camí de la Independència i ara mateix, a la
pràctica el que cal es vertebrar l'independentisme entorn d'un moviment
estratègic i unitari que podria ser això que anomenen Moviment per la
Independència (MxI) en el que hi haurien de confluir tres actors segons
el meu parer, l'Assemblea Nacional Catalana, els partits polítics
independentistes i les organitzacions polítiques independentistes de la
societat civil així com també les organitzacions culturals i socials que
ho desitgin.
I aquest MxI (Moviment per la Independència) ha
d'ésser una cosa ben trabada i amb una estructura i òrgans de
representació i de govern eficaços que permetin assolir l'objectiu
desitjat.
El nostre futur com a nació, ara mateix, depèn de
l'encert que tinguem en construir aquest MxI i coordinar els seu
components, o sigui l'ANC, els partits polítics independentistes i les
associacions polítiques, culturals i socials que vulguin formar-ne part.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, CA, SI
Pere Meroño