No és difícil lloar la política actual de la cervesera Moritz. Representa l’excepció catalana a la norma de l’empresariat acomplexat català que tracta de semblar bo per tal de no incomodar l’autoritat competent, que sol actuar amb una incompetència econòmica destacada. No es tracta només de la seva inequívoca defensa del català, des del primer moment de la seva resurrecció, de la qualitat del producte o de les seves creatives campanyes publicitàries de baix cost i extraordinari ressò. Hi ha molt més.
Una de les vergonyes històriques del nostre país fou la llarga tendència al col·laboracionisme (quan no protagonisme) amb el franquisme de la gran burgesia catalana.
L’empresariat i les seves institucions, en especial el Foment, van pressionar, aprofitar o provocar una caiguda dramàtica de les condicions laborals i salarials dels treballadors del país. De fet, Juan Rosell és un bon exemple de perillositat social amb corbata. Tanmateix, i pel que explica l’historiador anarquista Abel Paz, a les seves memòries, l’empresa cervesera Moritz va ser de les poques que va donar feina a qualsevol treballador malgrat la seva implicació en la revolució, només acabada la guerra. El mateix Paz (pseudònim de Diego Camacho) explica el seu pas per la cervesera unes poques setmanes al llarg dels anys cinquanta a El Pie del muro, Tot Editorial, Barcelona, 2000, pp. 330-334. Ens informa que, a diferència d’altres empresaris que evitaven contractar tot aquell que havia format part d’un sindicat, o com en el seu cas, havia conegut les presons franquistes, Moritz era capaç de contractar tothom sense tenir en compte els seus antecedents polítics i socials, i en unes condicions raonables per l’època. I probablement els treballadors de la Moritz devien ser els millors del sector, perquè el comitè (com tots, clandestins) laboral estava dominat per la CNT clandestina, la qual cosa, si bé comportava alguns mals de caps als directius, implicava que sovint els propis treballadors contractaven la gent més preparada (al cap i a la fi, una de les condicions per pertànyer al sindicat anarquista era ser un treballador seriós).
Val la pena recordar els antecedents de la Moritz per entendre que el futur d’una hipotètica Catalunya independent requereix de treballadors seriosos, amb una cultura professional de primer ordre. Encara que sobretot, calen empresaris agosarats, respectuosos amb els drets dels treballadors, capaços de compartir riscos i beneficis amb qui porta l’empresa al dia. I potser ja va sent hora de prescindir d’aquells empresaris que, com en el cas dels mesells que a corre-cuita, a Girona van anar a fer-se perdonar la seva condició de català, tot muntant el xiringuito de la Fundación Príncipes de Gerona. O els comtes que no paren de lloar la submissió del nostre país, i la necessitat de fer reformes laborals en la direcció del feudalisme. O dels Foments que fomenten la meselleria dels catalans de la banda alta de la Diagonal.
En fi,... com diria Humphrey Bogart, sempre ens quedarà la Moritz
