Com més avanço, menys m’agrada el concepte de democràcia líquida tal i com me'l proposen. Però encara em resta una etapa abans de llançar la meva opinió sobre una proposta que es fonamenta en la delegació del vot.
Aquesta etapa és la que conforma aquest apunt en què, de nou amb Baumann com a mestre, tinc la intenció de parlar d'utopies i realitats, de guardaboscos, jardiners i caçadors compulsius.
Per començar, i ho diré amb la boca petita, jo encara crec en les utopies. Val a dir que la utopia és eutopia (bon lloc, en la llengua de Plató) i outopia (enlloc, en la parla d’Aristòtil) i per tant dibuixa sempre bons llocs que no són enlloc. Potser per això i crec, per això i perquè m'agrada escriure i, per tant, crear bons llocs que no són enlloc. Buf! Que difícil d'empassar, no?
Doncs bé, per explicar-vos-ho, versionaré una lectura que, potser, m'ajuda a explicar-ho més bé.
I és que diuen que un bon dia, hi havia un bosc esponerós que en deien Realitat. El bosc era guardat per un guardabosc que el defensava de qualsevol interferència. Per ell, calia mantenir l’equilibri natural, primigeni, original d'aquella terra que tenia assignada. Al no actuar amb el bosc, les roses desapareixien ofegades per un entorn hostil, els arbres, cada cop més alts, acabaven amb un munt de plantes i, el mateix guardabosc, veia com l'estat del bosc que ell volia conservar, li canviava constantment sense poder-hi fer res, car la seva intervenció li era, pels seus principis personals, prohibida. Fins que va morir ofegat ell mateix en la obaga del bosc que no podia cuidar.
Al costat d'aquest bosc, n'hi havia un altre. El cuidava un jardiner. Un individu que s’havia imaginat una rosa més bella i esponerosa, una rosa que no es veiés ofegada per un entorn hostil, un bosc on passejar i gaudir. I, dia rere dia, cuidava el seu bosc a partir d'aquesta imatge. Un espai de flors esponeroses, d'arbres bells i no gens torts, de senderes i racons idílics. I és que, el jardiner, com diu Baumann, “dónava per fet que al món (o almenys a la petita part del món confiada a la seva custòdia) no hi hauria cap mena d’ordre si no fos per la seva atenció i el seu esforç constant”. Ell, creador de la utopia d’un bosc més còmoda i arranjat on passejar-hi i extasiar-se, anava construint utopies que, en aplicar-les al seu bosc, provocaven efectes que acabaven generant una nova utopia a implementar.
Al bosc del guardabosc finat, van entrar-hi un grup de caçadors furtius. Xafaven mates, obrien camins, no miraven si les plantes podien ser belles o lletges, útils o inútils. Cridats per la fal·lera d'obtenir un nou trofeu per a la seva col•lecció, una nova bèstia per al seu sarró o, siguem clars i moderns, una nova peça de roba per omplir el seu armari sense fons, anaven malmeten el bosc sense ordre ni concert. Finalment, però, se'ls va acabar la cacera. I, alegres i riallers, van seguir vers un altre bosc que els era proper. Si veiéssiu l'estat del pobre bosc en marxar els eixelebrats furtius! Però és que, als caçadors, tan se’ls en dóna si s’acaba la cacera en un lloc o no. Ja hi ha d’altres boscos on anar a caçar. I així ho van fer, i la seva primera peça en el nou bosc va ser l'utòpic jardiner que els volia convèncer de caça amb visió de futur i en un espai on el bestiar no s'acabaria mai.
Avui en dia, com en aquest relat, ja no resten ni guardaboscos ni jardiners. Els que queden, s'amaguen on poden de la sorollosa mainada dels trabucs. Els caçadors de clients, de diners, de... dominen la realitat i van destrossant un bosc rere l'altre i sumant trofeus – cada cop més escadussers – a la seva col•lecció particular. De fet, ja no resten boscos on caçar. I els caçadors comencen a caçar-se entre ells. Qui sap si, un cop morts, tornaran a néixer “bons llocs que no hi són” i tornarem a ser un xic guardaboscos i un xic jardiners per a conservar i crear un bosc habitable i molt més amigable que aquest frenètic ofec imposat pel veloç caçador que ja no sap on anar a caçar.
