Últimament, no sé per quin estrany motiu, sembla que s'ha posat de moda, entre un cert sector de la població, criticar els Manel i cia (Mishima, Els Amics de les Arts, Antònia Font, etc), aquesta darrera fornada de grups emergents o que ja triomfen a tota vela en el panorama musical de Catalunya (Manel van ser fa poc number one en vendes a tot el territori estatal, una cosa inaudita i mai vista des que els castellans es van empescar això que en diuen Espanya).
Entre els personatges de la seva mateixa professió (o dedicació, si voleu) que els han bescantat hi ha Pau Riba, Loquillo i algun altre que ara no em ve present, com diu l'avi Marcel·lí... De Pau Riba recordo el comentari que va fer a l'Albert Om, en el programa "El convidat", en el sentit que li costava entendre que "aquests grups d'ara", com els Manel, escrivissin unes cançons tan poc compromeses (l'adjectiu és meu), estant com està de txungo el món, i amb la quantitat de coses que hi ha per denunciar...; els hi retreia que no tinguessin més mala llet, vaja.
L'observació pot ser més o menys encertada (per bé que tothom és lliure de parlar o de cantar sobre allò que li doni la gana, segons les pròpies motivacions), i venint de Pau Riba, que ha tingut un diguem-ne compromís vital amb la seva manera d'entendre la vida i la societat (tot i alguna incoherència puntual, com la d'una breu temporada en què treia el careto en uns xocants anuncis televisius d'una entitat bancària, aquell temps durant el qual els brokers feien milions o trilions de dòlars amb una simple telefonada i tothom es veia amb cor d'especular i fer duros amb quatre pessetes), doncs un se'n fa perfectament el càrrec. Però sorprèn que centralitzi la seva crítica en aquests grups, com si fossin els únics ara mateix a qui l'èxit popular ha donat capacitat de convocatòria i de ressò públic...; i encara que fos sense personalitzar, que la centri en gent del món de la música, quan la història ha demostrat el fenomenal estómac que tenen els responsables de totes les crisis per digerir la capacitat revolucionària –molta o poca–, d'incitació a la revolta, que puguin tenir la música i les seves icones.
Pel que fa al Loquillo, també rebel amb causa, de qui recordo el seu antes, els anys 80, amb una cara de tres déus, quan ell i els seus troglodites no es menjaven un quico, i el seu después, la seva època daurada, encimbellats a la cresta de l'èxit, amb un Loquillo amb caçadora a lo Marlon Brando al capdavant d'una banda amb un directe potentíssim (en vaig ser testimoni en una actuació seva acollonant al teatre El Jardí de FGS) o amb aquella figura de rocker elegant que va cultivar durant un temps, la implicació que va tenir amb una certa esquerra catalana –barcelonina, que el nostre home és cent per cent urbanita– no he vist pas mai que impliqués cap compromís amb aquest país que el va veure néixer i que Franco va intentar matar. De tota la producció de Loquillo & Trogloditas, l'única concessió que el grup va fer al català, la llengua que el dictador odiava i que va intentar liquidar, és una humiliant peça que parla de la botifarra de pagès... (Això el temps que tots estàvem de bon humor amb la gloriosa Transició: després van venir temps de manifiestos por la lengua común fets per un ramat de ciutadans amb molt mala bava, i alguns dels troglodites del Pica-soques del Clot van entrar de ple en aquesta caverna).
En fi, que més enllà del seu paper màxim de normalitzador del rock espanyol (hi va haver una època, la de la movida madrileña del viejo profesor i alcalde enrotllat Tierno Galván, que m'esperava que d'un moment a l'altre el Loquillo es convertiria definitivament en ciutadà i veí de Madrid), com a revolucionari no ha pas arribat a ensorrar les columnes del món, i com a estrella roquera cosmopolita, em fa pensar en el cantamanyanes del seu amic i col·lega Carlos Sagarra, excel·lent cantant i guitarrista però un rebel sudista de pa sucat amb oli, perfectament submís i condescendent amb el poder instal·lat sis-cents quilòmetres al sud de Catalunya... En comptes de compondre cap cançoneta rústica en català, l'amic Sagarra va declarar directament que el català no servia per al rock'n'roll...
Deixant a un costat la qüestió de la llengua, però, és remarcable aquest retret sobre la falta de responsabilitat dels que arriben a conèixer l'èxit: quan un desgraciat sorgit de la massa del poble triomfa, sembla com si tingués l'obligació moral, imperiosa, d'utilitzar l'èxit com una eina o arma contra els dolents (que "sempre hi han sigut i sempre hi seran"...; i que, a diferència dels pobres, no tenen mai cap responsabilitat: només l'hipotètic càstig evangèlic de ser, el dia del judici final, uns pobres camells que, de tan rics i grassos, no podran passar pel forat de l'agulla celestial). Es tractaria d'una missió semblant a la de l'il·luminat de la mítica caverna d'en Plató que aconsegueix sortir a l'exterior: la d'alliberar la humanitat dels seus errors i dels seus desequilibris. Però d'això ja en parlarem un altre dia. De moment ens quedarem amb els pixatoves d'aquest país que canten burrades sense substància.
"A mi m'agraden, els Manel", deia l'altre dia en Jordi Badia al diari
en un to clarament reivindicatiu. Però amb tota una esplaiada sobre l'enveja, aquest antimotor que paralitza el món, i el món de la cultura a Catalunya, en general, i de la música, més concretament.
Sobre aquest particular, demano la vènia per fer un petit revolt: en el món de la cultura l'enveja pot tenir –deu tenir– uns efectes lamentables, segur, però els efectes sobre la societat sencera dels col·lectius directament relacionats amb la cultura (músics, actors, literats, cineastes..., creadors i recreadors de tota mena) són relativament limitats. Em demano, doncs, què deu passar en el col·lectiu que s'(auto)anomena classe política, on la personalitat i el culte a la personalitat (d'altri o pròpia) té uns alts índexs d'incidència en el comportament dels membres de l'esmentada classe, la qual té, al seu torn, una influència decisiva en la vida col·lectiva dels pobles...
Cenyint-nos a Catalunya, ¿quina incidència hi té la verda tinya de l'enveja en el cas concret dels partits polítics que tenen en comú l'objectiu de l'emancipació nacional del país, i que sovint sembla que és l'única cosa que són capaços de tenir en comú?
Si no és per enveges i personalismes de nap-buf, ¿per quins set sous hi ha tanta divisió i desavinença entre els qui haurien d'anar units com els pinyons d'una pinya? I si és per l'enveja, que estan tan paralitzats, la pregunta que ens fem és: ¿que haurem d'esperar gaire temps perquè madurin, o perquè la deixin de costat com a mínim fins a aconseguir l'objectiu prioritari d'arrancar aquest país de les urpes del país veí, que l'estan dessagnant?
«L'enveja és un dels motors de la societat catalana. No deu ser l'única societat que la té com una de les característiques del seu capteniment col·lectiu, però és indiscutible que als catalans ens belluga l'enveja massa vegades. I que no ho fa pas en un sentit positiu. Vull dir que en molts casos l'èxit de l'altre no ens estimula a la millora personal, que seria el més assenyat, sinó a procurar-li l'ensorrament.
»En el seu magnífic llibre sobre els pagesos, Josep Pla en va parlar d'una manera precisa: “En el nostre país, tota persona que fa alguna cosa, que va endavant, que es mou, que té una o altra il·lusió, és envejada, odiada, sotmesa a un procés clandestí o públic de tendència implacable, terrible. Això és un fet observable en tots els estaments –no pas solament en els pagesos. A tot arreu, l'acceptació d'un valor personal autèntic, d'una capacitat per a l'acció, d'una vitalitat poderosa en un o altre aspecte, crea una aura d'admiració. Ací és al contrari. Només la mediocritat és socialment plausible”.
»El judici de Pla és dur. La tendència natural i quotidiana ens porta a considerar que en va fer un gra massa, que hi va posar més literatura de la que realment valia i que, al capdavall, els catalans devem ser tan envejosos com qualsevol altra societat. Però, és veritat, hi ha moltes vegades que no queda cap més remei que donar-li la raó del tot.
»El pensament de Pla m'ha vingut al cap després d'observar el que està passant entre la nova fornada de grups de música catalans i, especialment, des de l'èxit tan rotund que han obtingut els Manel amb el seu segon disc, Deu milles per veure una bona armadura. Que aquest disc, tot just sortir, s'hagués convertit en el més venut a tot l'Estat i que el grup ompli els teatres, que les entrades s'esgotin en un quart d'hora a penes, ja es veia a venir que causaria fred de peus. Perquè, de fet, l'èxit que havien obtingut amb Els millors professors europeus ja va generar nervis. Però llavors es va pensar que aquella entrada de cavall sicilià era flor d'un dia, un cop de sort que quedaria en no res quan presentessin el següent disc. I ha resultat que no, que totes les expectatives les han complertes i superades.
»Jo no sóc crític musical ni pretenc ser-ho. Entenc que als Manel, els que hi entenen, els poden criticar si creuen que en una actuació, per exemple la que van fer al Pop Arb d'Arbúcies, en què eren cap de cartell, no van estar prou bé perquè no van entendre que aquell escenari no era el Kursaal de Manresa, posem per cas, que el públic s'hi estava dret i no còmodament assegut en una butaca i que, en comparació, Mazoni va saber connectar més i millor amb els espectadors, perquè el que volien era saltar i ballar. Jo això ja ho entenc. Ara: com que no només m'he fixat en una crítica puntual sinó que m'ha semblat percebre una remor en contra dels Manel, se'ls acusa de no saber de música, per exemple, entenc que el que hi ha és un corrent d'opinió creixent que pretén menystenir-los i que només es pot explicar a partir de l'enveja que causen.
»Hi ha capteniments que trobo incomprensibles. N'hi ha que presumeixen de ser músics no comercials, que reivindiquen el caràcter de minoritaris, però que després, quan als seus concerts hi van quatre gats i sense ganes de miolar, es giren contra el públic perquè no els comprèn –ni els compren– i perquè es deixa entabanar per quatre rascaguitarres i bufaflautes que no saben llegir una partitura. A mi, els Manel m'agraden molt. M'agraden els Manel i m'agraden Mazoni i els Antònia Font, el Pau Vallvé i la Maria Coma, l'Anna Roig i l'Ombre de ton Chien i els Inspira, El Petit de Ca l'Eril i els Mishima i, en general, tota aquesta nova fornada de grups que han revifat el paisatge musical català. És clar que jo, quan fa anys em preguntaven qui m'agradava més, si en Llach on en Serrat, ja deia que tots dos».
____________________________________
[Il·lustració de l'entradeta: Ben Heine]
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif
"Catablocs.cat
[la catosfera ara mateix]")
O en altres paraules no senten la necessitat social davant el seu públic potèncial a través de la música 'pop' de demostrar de forma explícita que no estàn a favor del vaticà o en contra del sistema.
Però sembla que no ho puc dir.
No passa
res si no t'agraden els cargols, els peus de porc o els gelats amb massa
sucre. Però, si no t'agrada Manel i ho dius públicament, et miren
malament.
A ells els hi va molt bé la vida, però no cal que ens acuseu d'envejosos ni res per l'estil.
Ni
tan sols explicaré perquè no m'agraden perquè sembla que m'hagi de
justificar, i aquesta no és la qüestió. Només diré, com apunt històric,
que ja els vaig escoltar prèviament al gran èxit i no em van enganxar.
No passa res. No s'acaba el món si a mi, i a uns quants més, no ens agrada Manel.
Tot
i això, reconec que tenen una cosa que sí que em fa enveja... el seu
màrketing.
Tenen una gran capacitat estratègica i això m'agrada (i no ho
dic de conya). Els músics (encara més, els de classe treballadora),
sovint som uns pèssims gestors i no tenim eines per fer arribar el
nostre art d'una manera clara i atractiva.
Ells ho han sabut fer des del principi, i els felicito per això.
A
mi no m'agrada Manel, però estic molt contenta que algú tingui tant
d'èxit cantant amb català, i glosant (de manera molt senzilla) en els
seus directes. Me n'alegro per ells, però sobretot per el nostre país,
que massa sovint s'avergonyeix del seu propi caràcter.
Marta
És molt interessant, en canvi, l'apunt que fas sobre el mecanisme de l'èxit dels Manel, i de l'èxit mateix, que formaria part d'aquesta forma de fer desinhibida que comentàvem amb el company d'aquí al costat. Jo també me n'alegro, del seu èxit, per les mateixes raons que tu; igual com m'alegro dels èxits recents del cinema fet a Catalunya i en català (i de la cuina, l'arquitectura, la pintura, el disseny...), perquè van en la direcció de fer-se normals en un país que es va fent i acabarà fent-se normal tot ell, malgrat els mestres repressors i els propagandistes que treballen pel Negoci del país veí.
I encara trobo més interessant (perquè toca el diguem-ne motiu fundacional d'aquest blog) la referència que fas a les capacitats marginals de la classe treballadora, perquè, contra allò que diuen alguns modernillos, la classe treballadora continua existint, però ampliada, transversal, com en els vells temps medievals, però amb la diferència que els antics i exhibicionistes senyors feudals ara s'han transmudat en aquests invisibles i anònims mercats financers que tot ho pastelegen des de l'ombra. Com més arran de terra pitjor s'està, és clar, però tots, persones i pobles, estem atrapats a la mateixa teranyina.
t' ETIVOQUES, OBRINT PAS JA HO FOU AL SEU MOMENT DE NUMBRO U A LES ESPANYES.
TENS RAÓ AMB AIXÒ DE L' ENVEJA, PERÒ JA SE SAP QUE AMB UN PAÍS DERROTAT, ON HI HA HAGUT MOLTES RENÚNCIES,LA GENT TÉ UN DISCURS NEGATIU I DESTRUCTIU PER AMAGAR ELS SEUS PROPIS ERORRS, VEIEU SI MÉS NO EL PRÒPI CESC QUE SE'N VA DEL BARÇA I ALLABONSES SON ELS MILLORS ANYS DE TOTA LA HISTÒRIA DEL CLUB O EL MATEIX PAU RIBA QUE NO EN POT GAUDIR D' AQUEST EXIT ESCLATANT DE LA MUSICA CATALANA PERQUE ELS SEUS FILLS , PENSANT-SE QUE AIXÒ DEL CATALÀ S' HAVIA ACABAT, NO'S MENGEN UNA MERDA!
vISCA LA NOSTRA LLENGA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Pel que fa a les teves apreciacions sobre l'enveja, veig que ho relaciones directament amb la (trista) realitat sociològica d'un país derrotat militarment... És evident que els desastres
de la guerra van més enllà del preu en vides i en diners que en paguen els
supervivents; les conseqüències són nefastes, horripilants, i perduren en el subconscient
col·lectiu durant anys i panys [m'agradaria discutir sobre aquest punt, per
cert, amb un professor d'una escola de negocis que avui "explicava" a
la TV que una manera de "superar" una crisi com l'actual ha sigut, en
ocasions anteriors, la guerra...]. Ara: també et dic que alguns que l'han hagut
de suportar o patir, aquesta moral de derrota, ja se n'estan, o ens n'estem,
afartant, i les ganes de passar a una altra pantalla són descomunals.
Respecte a en Pau Riba, no sé si pot estar un pèl cabrejat per això que dius o no; però sí que sé, i suposo que tu també, que ell ha fet tota la seva carrera musical
en català, i a més els textos de les seves cançons (i literaris, en general) són de primera, i això no es pot deixar de valorar, de cap manera. Li venia de tradició familiar, sí, però en aquells anys cantar en català
no era pas cap ganga, més aviat era suïcida. En canvi, ara que hi ha més
facilitats, en Pauet i en Caïm formen un grup amb una noia de Sant Boi i es
dediquen a fer cançons en castellà (cantades, per cert, "amb accent de la Ciutat
Cooperativa", segons la Dolo Beltran, que un servidor, que de jove vaig
viure a Sant Boi uns anys, just al costat de Ciutat Cooperativa, no tinc ni idea
de quin coi d'accent és, aquest), possiblement perquè amb la gloriosa Transició dels pebrots el català va passar de ser quasi subversiu a ser percebut com una cosa provinciana, rústica i prescindible (quan no era vist, com ho és encara ara, el 2011, directament com una nosa que s'ha d'eliminar), i sobretot "subvencionat", tota aquesta carretada de maledicències o "bulos" (insuperable paraula castellana!) que fa córrer el poder centralista des de Madrid per imposar el seu infecte uniforme. El grup Pastora, doncs, va agafar aquella ona i va anar d'aquest pal, però no van pas ser els únics, més aviat al contrari, i això fins fa quatre dies. Però sembla que la corda es va acabant.
Perquè tot aquest rotllo del rock-català-subvencionat (que d'altra banda mai expliquen per què li caldria ser subvencionat, ni de qui seria la culpa) i del català-que-no-serveix-per-fer-rock·and·roll i totes aquestes gaites cada dia s'ho creu menys gent, almenys dins de Catalunya (i País Valencià i País Mallorquí), i aquests grups emergents de l'última onada, que fan la seva producció musical en català sense tenir en compte totes aquelles collonades, sense manies i sense complexos estranys, tots els que triomfen a les emissores de ràdio i en directe perquè tenen un públic que els segueix, simplement, doncs estan acabant de tombar la truita que ja va començar a girar fa uns anys amb els precedents de Sau, Sopa de Cabra, Els Pets i Sangtraït, i Duble Buble i N'Gai N'Gai i altres il·lustres encara més antics.
Així doncs, agafem-nos-ho bé, que això s'està bellugant, i en la direcció correcta, agradi o no agradi a alguns que s'ho miren des de la distància, la indiferència o la indigestió.
Un article pèssim.
Moltes gràcies.
I també li he dit, i ho repeteixo aquí, que no he pas sortit a defensar els monòtons i avorrits Manel ni els creatius i vitalíssims Antònia Font i Mishima (que, per cert, poso en el mateix sac no pas perquè tots dos utilitzin la clau de sol o de fa per escriure les seves cançons, o per tenir guitarres i bateria com a instruments, sinó perquè els posen en el mateix sac els que els critiquen per la seva suposada manca de compromís social, no sé si ho vas lligant...). Per tant, amic Manel, el sermonet no sé pas on collons l'has vist.
"Allò que realment es qüestiona", com dius, no és, doncs, la música dels Sagrats Manel, sinó una altra cosa que té a veure amb la crítica (al meu entendre gratuïta, poc fonamentada i molt discutible) que han expressat sobre ells (i sobre Mishima, Antònia Font i altres, entre els quals potser també podria haver-hi grups com Sidonie... o Pastora, que canten bàsicament en castellà i que són tan o tan poc compromesos com aquells, sigui dit de passada, m'entens o no?) gent com Pau Riba i Lo Quillo (molt bo, el teu acudit, per cert), que es consideren autoritzats (i no seré jo que els hi tregui el gust) per retreure'ls-hi aquesta falta d'actitud que dèiem.
Dit això, deixa’m dir-te una altra cosa, company: abans d’ensenyar
els altres a escriure, o de carregar-te un article d’altri (escrit amb més o
menys encert però amb una certa feina) i fer-ho amb la mateixa habilitat i
esforç amb què fas un pet, hauries d’aprendre a escriure tu, noi, perquè si
escrius tan bé com llegeixes, deus fer-ho de puta pena (la teva comunicació n'és un bon botó de mostra).
Has de saber, però, que el teu latiguillo final m’ha
deixat tan tocat, que ara mateix m’estic pensant si decideixo tallar-me les
venes o deixar-me-les llargues..., una qüestió que de tota manera intueixo que
a tu no et traurà pas el son, que ja es veu que tens preocupacions més
elevades. Tot i així, si continuo perpetrant articles lamentables com aquest (o
més), espero tanmateix poder continuar també rebent (i t'ho dic de debò: la discrepància no em fa pas por, i espero que a tu tampoc) els teus interessants i sobretot
treballats, instructius, positius i definitius comentaris.
Deus voler dir que els fills d' en Pau Riba canten en castellà, oi!!
Dons mira a mi no m'agraden els Manel, no m'agraden gens, pero per a gustos colors que diuen. entenc que hi hagi gent que els hi agradi.
pero pensava que aixo era una ressenya musical, i no s'ha dit ni una sola paraula de les lletres ni de la musica ni dels ritmes, unicament victimisme barat, se'ls critica per que son catalans perque son catalans, potser es per altres coses no? o potser ens podriem plantejar que hi han altres motius com unes lletres poc profundes i uns ritmes nefastos al meu entendre. No se potser estic equivocat, potser les lletres i les ritmes on bons pero primer parlem de musica i despres ho relacionem amb la situació socipolitica.
Ei i visca Catalunya Lliure pero madurem una mica siusplau si volem ser un pais com cal
En el meu escrit apunto tres coses: la primera, la sorpresa pel fet que els hi toqui el rebre precisament i concretament a aquests músics (per què? no ho sé; pel fet que siguin catalans?, potser sí, però en tot cas ets tu que ho dius, no pas jo).
La segona és que em sorprèn que s'esperi d'ells, pel fet que triomfen i que tenen un públic que se'ls escolta, que aprofitin l'audiència per denunciar, reivindicar, proposar... alliçonar les masses (com diria el llenguatge marxista) i mostrar-li el camí cap a l'alliberament. Hi ha molts de grups que tenen èxit, i tots els gestionen com els hi sembla, i no veig ningú que vagi a exigir-los que en treguin un rendiment social (que és una cosa que sí es podria fer amb els polítics, ja que a ells sí que els pertoca fer aquesta feina). D'altra banda, què hi ha de la música simfònica, o del jazz, de la música tecno, de l'electrònica...? I de la pintura? I del teatre? I del cinema?... Aquí entraríem en el debat sobre si l'art ha de ser o ha d'estar compromès, i això ja entra en un marc més ample; però és que aquesta petita discussió amb la música dels Manel i companyia i la seva suposada superficialitat entra en aquest marc, no sé si veus lo que vull dir.
La tercera cosa, relacionada amb aquesta, és que em sembla que esperar de la música una funció revolucionària, alliberadora, em sembla que és esperar molt; que la música té un poder catàrquic i conscienciador, hi estic d'acord, però més enllà d'això té la força que té, des d'un punt de vista social, i repassant la història de la música d'aquests últims temps (ni que sigui partint de la irrupció, els anys cinquanta, del rock'n'roll, quan els músics van interpel·lar més cara a cara la societat, diguéssim) això crec que queda prou clar: el sistema té un païdor prou gran (començant per la mateixa indústria discogràfica) per desactivar tota la mala llet dels grups o músics contestataris, tinguin o no tinguin raó (en aquest cas sobretot).
La situació sociopolítica que dius, doncs, ja veus que no se circumscriuria pas a la de Catalunya. En aquest aspecte, el que jo deia, com de passada però que em sembla que és constatable, és que em sembla incoherent que els mateixos que reclamen una música 'compromesa' amb la situació sociopolítica no es recordin mai d'incloure en aquesta la situació de Catalunya, que ha patit i pateix tota la mala llet del feixisme espanyol (i això, que és una veritat com un temple, per a una certa progressia és el mateix que parlar del sexe dels àngels, o de la quadratura del cercle, o fer victimisme barat.
Ara bé, si la seva afirmació de que "cada cop estic més fart de les opinions d'aquest diari" és un propòsit per aquest pais com cal, pot ser ja existeix el seu pais ideal: el Vaticà.
I tenint en compte que no he llegit enlloc la opinió [oficial] "d'aquest diari" sobre l'assumpte aquest dels Manel i cia. Crec que ha confós la opinió d'un blocaire amb la del diari.
Atentament