Avui dia no es fa servir la paraula "honor". En tot cas, queda molt protocolà ria, i en català es fa servir honorable per als consellers i el president de la Generalitat. Ara que el judici per al nou Estatut de Catalunya està vist per sentència el dia 18 de juny, diada de Corpus, cadascú decidirà en consciència quin serà el veredicte. Altres paraules s'han utilitzat molt: dignitat, drets històrics, nació, etc... però hem perdut el sentit dels mots, i en aquesta Patum que hem viscut durant aquestos dos anys, tot ha canviat per continuar igual: el comte de Lampedusa "dixit".
Tanmateix, entre totes les possibilitats d'enfocar el vot, cap ha apelat a l'honor. Serà que com a catalans ja ens queda poc, o potser que durant segles no n'hem tingut cap. L'esclau no té res, i l'amo s'emporta tot lo que aquest guanya, segons les lleis antigues i les modernes. Però si donem un cop d'ull, hem de prendre nota d'algunes expressions apreses i actuar en conseqüència. Aquelles cites o frases memorables que ens ensenyà ven a l'escola: una era la de Méndez Núñez: "Más vale honra sin barcos que barcos sin honra". O aquella de l'alcalde de Zalamea: "Al Rey, la vida y la hacienda se le han de dar, pero el Honor es patrimonio del alma, y el alma solo es de Dios".
Per això, el dia 18 de juny anirem a votar el Nou Estatut. I jo votaré NO.
Altres votareu una altra cosa. I cal que sigui aixÃ. Però jo crec que ens trobarem entre el NO i l'OU a l'Estatut. I per desgrà cia o per sort, aquest ou ja fa molta olor de podrit.
Tanmateix, entre totes les possibilitats d'enfocar el vot, cap ha apelat a l'honor. Serà que com a catalans ja ens queda poc, o potser que durant segles no n'hem tingut cap. L'esclau no té res, i l'amo s'emporta tot lo que aquest guanya, segons les lleis antigues i les modernes. Però si donem un cop d'ull, hem de prendre nota d'algunes expressions apreses i actuar en conseqüència. Aquelles cites o frases memorables que ens ensenyà ven a l'escola: una era la de Méndez Núñez: "Más vale honra sin barcos que barcos sin honra". O aquella de l'alcalde de Zalamea: "Al Rey, la vida y la hacienda se le han de dar, pero el Honor es patrimonio del alma, y el alma solo es de Dios".
Per això, el dia 18 de juny anirem a votar el Nou Estatut. I jo votaré NO.
Altres votareu una altra cosa. I cal que sigui aixÃ. Però jo crec que ens trobarem entre el NO i l'OU a l'Estatut. I per desgrà cia o per sort, aquest ou ja fa molta olor de podrit.
Amb aparença els tÃtols d'Honorable i de Molt Honorable que llueixen respectivament els Consellers i el president de la Generalitat de Catalunya són protocolaris.
És un protocol diferent del protocol castellà que ha esdevingut espanyol: Alteza Real, ExcelentÃsimo, IlustrÃsimo, SeñorÃa, ...
Sembla una diferència banal, però al meu entendre diu molt de com erem uns i altres.
Pels catalans la paraula donada, un jurament, l'honorabilitat doncs, era cabal, i aquells que es comprometien a ser els més fidels en els seus juraments, als seus honors i als nostres, eren els majors representants de la Generalitat.
Pels espanyols el més important era i és la posició social del cà rrec. Era tota una altra cosa.
Amb gran dolor s'ha de reconèixer la progressiva espanyolització de les nostres institucions: avui hi ha una gran competició per veure qui és menys honorable, si un polÃtic espanyol o un polÃtic català . Qui menteix més, si els que tenen el tractament d'Excel·lentÃsimo o el d'Honorable o Molt Honorable.
Vist el resultat de la farsa de la negociació de l'Estatut, jo penso que menteixen més els polÃtics catalans, perqué fan més befa dels seus tÃtols i dels seus compromisos amb nosaltres quan són els nostres representants nacionals. El Sr. RodrÃguez Zapatero, per exemple és un ExcelentÃsimo mentider en benefici dels seus interessos nacionals espanyols, però és difÃcil defensar que el Molt Honorable ha estat mÃnimament Honorable amb els compromisos del Tinell, o que els Parlamentaris negociadors van tenir un comportament mÃnimament Honorable. Especialment denigrant resulta el paper del Sr. Iceta, per exemple, que pel que es veu clarament canviava de costat de la taula...
Explica Maquiavel que tot PrÃncep ha de vetllar perqué no l'aborreixin els seus vasalls, especialment si no el temen. Els nostres polÃtics intenten que no els aborreixin els espanyols i actuen com si els catalans, els de la seva Nació, fossim fà cilment manipulables, pa tou, l'hòstia consagrada. Pot ser ha estat aixà uns quants anys, no ho sé, però és l'hora de restituir el valor de la honorabilitat en les nostres més altes instà ncies, i el primer pas és un NO contundent en el Referèndum.
El record més antic que tinc del Pont de Sant Boi, és de l'any 1955 o aixÃ, quan una forta tormenta de final d'estiu va inundar tota la carretera i deixà inútil el pont moltes hores. Jo era un vailet que tornava de la platja de Castelldefels amb la mare i els germans i el viatge fou llarguÃssim perqué donarem amb l'autobús moltes voltes per poguer atravessar el riu i a la fi ho ferem lentament pel Pont de Sant Boi, que recordo molt més estret del que és avui. Ara aquest record infantil em sembla la metà fora adequada pel camà que ens cal seguir perqué l'honorabilitat torni a deixar de ser un tÃtol protocolari i esdevingui el tÃtol i divisa de tots i cadascú de nosaltres. Un comença a ser honorable quan exigeix que els altres també ho siguin, i és especialment sever amb els que haurien de donar exemple i no ho fan en perjudici dels interessos col·lectius. Les mentides dels polÃtics són especialment rebutjables.
Les impostures i els interessos partidistes han inutilitzat els ponts que en tota democrà cia uneixen el poble amb els seus representants, i ara per anar a casa sans i estalvis, cal donar uns quans tombs sabent que l'aiguat de mentides i falsedats és com una avinguda forta però que no es podrà sostenir.
No podem tirar-nos al mig del remolà de fang i porqueria que ha d'engolir a tots els miratges d'excelentÃsimos i ilustrÃsimos disfressats d'honorables i molt honorables, i hem de servar el pont de l'esperança i la fe en nosaltres mateixos. Hem d'esforçar-nos per ser una Nació Honorable, per continuar essent-ho perquè mai ho hem deixat de ser malgrat la penositat del nostre treball i dels nostre esforç.
El Si en el Referèndum, és acceptar les tuteles militars i jurÃdiques, quan en realitat la seva força és simplement la inèrcia feixista, és acceptar que preval l'excelentÃsimo per sobre de la honorabilitat, és acceptar que els nostres valors ja són els valors espanyols. I que per tant es premiaran amb les escorrialles que graciosament i ilustradament ens vulguin concedir, d'alló que és el resultat del nostre esforç. El SI és el gemec més gran d'autoodi que es pot fer...
El vostre comentari està molt bé. I a més a més, hi estic d'acord. En tot cas, voldria dir que cada poble fa sa gerra, i que a Castella domina el principi de jerarquia i verticalitat, mentre que a Catalunya mana el principi igualtat i horitzontalitat. No és millor una cosa o l'altre, com no és millor el castellà ni el català . Els problemes venen quan hom vol imposar als altres la seva manera de viure. Viu i deixa viure té tot el seu sentit. Mentrestant, els catalans hem de creuar molts ponts encara: sigui sobre el Mar Roig, o sobre el Jordà .
Sergi Turiella