Em volia estalviar de fer aquest apunt, però després de les declaracions d'avui de Joan Rosell sobre els funcionaris, no me'n puc estar. He arribat a un punt de la vida en què tant m'és coincidir amb l'opinió d'algú que no m'agrada habitualment. La maduresa rau a saber trobar defectes als amics i virtuts als adversaris, perquè el que s'ha de jutjar no són les persones sinó allò que fan o que diuen.
Abans de res, he de dir que sóc funcionària de la Generalitat, tècnica superior de l'administració especial. El més important, però, és que vaig guanyar aquesta plaça a través d'unes oposicions, venint de fora, és a dir, sense ser interina i, per tant, sense punts per això. Així doncs, considero que m'he guanyat la plaça que tinc a pols. Dit això, mai no he pensat ni pensaré que haver passat un examen molt dur m'atorgui el dret de fer el que em doni la gana.
Per què sóc tan taxativa? Perquè en l'ambient en què em moc veig molta gent que es prenen unes llicències que en qualsevol empresa privada no es podrien prendre. Perquè, tenint una bona feina, un sou correcte (parlo pels tècnics superiors) i un horari immillorable, els funcionaris es queixen. Això a banda de gaudir de deu dies d'assumptes propis i de tenir la facilitat d'agafar-se qualsevol baixa. Fins aquí podríem dir que tot això bascula entre el dret i el privilegi. Ara bé, el que m'indigna (jo sí que estic indignada!) profundament és la diferència de tracte laboral entre l'administració pública i l'empresa privada. Un funcionari no se'l pot acomiadar, la qual cosa dóna peu al tantsemenfotisme més salvatge. Què vol dir això? Doncs que a banda de fitxar a l'hora d'entrar i de sortir, ningú no controla la feina que es fa entremig. D'aquesta manera, hi ha funcionaris que es prenen la feina seriosament i que treballen, i n'hi ha que fan un parell d'hores de feina, n'estan una esmorzant i la resta baden. No hi ha ni premi per als primers ni càstig per als segons. Així, si no hi ha estímuls, què ha d'impel·lir els funcionaris a treballar i a fer la feina ben feta?
Com diu el president de la patronal espanyola, s'ha d'acabar -acomiadant-los, si cal- amb els funcionaris prepotents i incomplidors. A l'administració pública hi hauria de regir la lògica de l'empresa privada. Si un treballador no rendeix prou, se l'ha de poder amonestar i si cal, acomiadar-lo. És l'única manera d'assegurar la competitivitat que cal a l'administració pública per garantir-ne l'eficiència. Però encara recordo que quan el conseller Ausàs va voler reformar la llei de la funció pública, els sindicats se li van tirar al damunt com a llops.
No hi ha dret. Què o qui defensen els sindicats? Els sous dels funcionaris els paguem tots els ciutadans, surten del tresor públic, i per a mi no hi ha res més sagrat que els diners públics, perquè costen molt de guanyar. Què passaria si tots els funcionaris treballessin a ple rendiment o si s'acomiadessin aquells que tenen un os a l'esquena? Que l'eficiència de l'administració pública revertiria en benestar per als ciutadans. El que passa és que a Catalunya -i a Espanya encara menys- no tenim consciència del bé públic. Jo sóc molt individualista, però considero que els diners dels ciutadans són sagrats i que cap poder públic no té dret de malbaratar-ne ni un cèntim. No sé si això és ser neoliberal o socialdemòcrata, però és el que penso, al marge de les etiquetes.
P.S. Aquest apunt no va en absolut pels funcionaris que fan més hores que un rellotge i que s'esmercen cada dia a fer millor la vida dels altres. Va per als funcionaris ganduls i per al sistema que permet la perversió de si mateix.
Hi han discursos que, venint d'on venen, es difícil de creure's (Ho dic pel discurs d'en Rosell, pas el seu artícle, del que veig que està fet amb respecte).
Atentament
I saps què? Coincideixo plenament. Què t'he d'explicar...