I és que diumenge al matí, mentre esmorzava de forquilla i ganivet en un dels bars més populars entre boletaires, caçadors i gent de bosc, el pare em va traslladar al dimecres, 18 de juliol de 1962. Som a la Riera Major. Aprofitant la festivitat, que inclou la possibilitat –única de l’any - de desplaçar-se en camió per les carreteres del país, un grup de taradallanecs ha anat a passar la jornada en una de les zones de bany d’aquesta riera, les aigües de la qual tributen al Ter.
L’auto és de Can Pla. Les aigües són cristallines i, en un racó asolellat...
- Goita! Goita quina truita més grossa – diu en Jordi de Can Pla, el germà dels autos que han facilitat el camió per la sortida.
La truita, d’uns quatre pams de llargada, pren el sol en una raconada del riu. En Roma, s’ho mira tot des d’una roca propera.
- Jo si vols, l’agafo amb la mà – En Melcior, fa encara no un parell de mesos que s’ha casat amb una taradallenca que, si sortim de l’escena objecte d’aquest relat, la veiem desmenjada i vomitant l’ensaladilla rusa que han portat per dinar. Ells no ho saben encara, però la Maria de Can Sellés espera el primer dels tres fills que tindrà. Eps! Però no sortim del relat que volem commemorar, que això se’ns pot allargar.
- Au! Va! Que l’agafaràs amb la mà!
En Menció s’apropa a la truita i, amb un tacte exquisit, comença a acaronar-li la llomada. La bèstia, atreta per les magarrufes, es deixa acaronar i, en obrir les brànquies, tanca la mà i l’aferra fermament. El peix, fora de l’aigua, carda uns cops de cua que fan remoure el hieràtic futbolista taradallenc.
Ni en Roma, ni en Jordi de Can Pla es creuen el que estan veient. De fet, el secret d’en Melció es remunta als seus disset anys i a una habilitat innata per aferrar els peixos despistats.
Bon 18 de juliol a tothom! Bon dia de la truita grossa!
Dissabte va ser un gran dia per el CET.