Per Joan LLadóSi dimecres, a instàncies de l'amic Màster, vam repetir expedició a la Matacabres-Cirés per rematar a la malaurada bèstia amb el mateix èxit que la setmana anterior, divendres, -i la insistència ja comença a cansar-, en la nocturna estiuenca, la fera ens repel·lí amb una foguerada que gairebé ni les armes ens deixà alçar. Quan aquest coi de bestiota té la pell humida, i qui no hi estigui d'acord que ho digui, es fa molt difícil d'abatre-la.
Abans d'enfrontar-nos-hi, ens escalfàrem amb uns altres nogensmenys ferotges animalons que no es deixàren intimidar fàcilment: Can Cirés-La Barca, la Barca-Falda Oriols i Font Oliveres-La Feu. Poc és massa.
Tot baixant amb la cua entre cames del Turó de Cirés, ens deleitàrem amb els Ui-ui-uis amb la desagradable i inoportuna tombarella de l'estimat Prosciutto. Un fort cop en un dels seus elaborats pernils féu perillar el sopar a Burriac. La sang encara calenta, li permeté d'empaitar i afrontar el darrer escull de la nit: el Turó de Burriac.
Sopar a la fresca en companyia d'un grapat d'homes que puzzano com diuen els italians -que no fan precisament olor-. Una engrescada tertúlia sobre poesia floralesca mentre ens menjàvem un préssec després i, en acabat, una foto del grup amb els cucs taronges com a atrezzo.
No ens entretinguérem gaire i començàrem el descens amb l'objectiu d'arribar el més d'hora possible a engrapar la nansa d'una refrescant gerra de cervesa a la Plaça Nova d'Argentona.
El nostre delit per sentir l'auri fluid escolar-se per l'eixuta gola, féu entrebancar-nos i topar amb tots els obstacles que se'ns posàren al pas. I les gerres s'allunyaven... Pèrdues d'aire, desequilibris -no pas mentals però caldria aprofundir-hi-, caigudes, envestides entre companys. Tot eren destorbs per crear més sequetat.
A la fi arribàrem al nostre obstinat destí on hi trobàrem també els habituals campions d'aixecar colzes.
En definitiva, que la nostra trempera no flaquegi.
Per moltes nocturnes.
Salut,
Pistons
Els atrau-esbarzers: Il Grande Prosciutto, el Nét de la Trini, el Mamalló, l'Home no tant senzill, en Quadràtix, en Logístic, el Màster, el Maestro i en Pistons.
Les fotos d'en Prosciutto: cliqueu aquí.
Tot baixant amb la cua entre cames del Turó de Cirés, ens deleitàrem amb els Ui-ui-uis amb la desagradable i inoportuna tombarella de l'estimat Prosciutto. Un fort cop en un dels seus elaborats pernils féu perillar el sopar a Burriac. La sang encara calenta, li permeté d'empaitar i afrontar el darrer escull de la nit: el Turó de Burriac.
Sopar a la fresca en companyia d'un grapat d'homes que puzzano com diuen els italians -que no fan precisament olor-. Una engrescada tertúlia sobre poesia floralesca mentre ens menjàvem un préssec després i, en acabat, una foto del grup amb els cucs taronges com a atrezzo.
No ens entretinguérem gaire i començàrem el descens amb l'objectiu d'arribar el més d'hora possible a engrapar la nansa d'una refrescant gerra de cervesa a la Plaça Nova d'Argentona.
El nostre delit per sentir l'auri fluid escolar-se per l'eixuta gola, féu entrebancar-nos i topar amb tots els obstacles que se'ns posàren al pas. I les gerres s'allunyaven... Pèrdues d'aire, desequilibris -no pas mentals però caldria aprofundir-hi-, caigudes, envestides entre companys. Tot eren destorbs per crear més sequetat.
A la fi arribàrem al nostre obstinat destí on hi trobàrem també els habituals campions d'aixecar colzes.
En definitiva, que la nostra trempera no flaquegi.
Per moltes nocturnes.
Salut,
Pistons
Els atrau-esbarzers: Il Grande Prosciutto, el Nét de la Trini, el Mamalló, l'Home no tant senzill, en Quadràtix, en Logístic, el Màster, el Maestro i en Pistons.
Les fotos d'en Prosciutto: cliqueu aquí.
Sembla mentida que ,després de tant de temps sortint junts, encara no hagis entès, estimat Pistons, que és això que - amb regular periodicitat – em porta a desprendre’ m sobtadament de la bici per a exhibir-me amb harmoniós i plàstic vol al bel mig d’ una trialera. No es tracta pas d’una “ desagradable i inoportuna tombarella “ com tu dius, ans de la necessitat que tinc tot sovint d’ expressar a aquesta terra catalana el gran sentiment d’ amor que li tinc per haver-me acollit com un més dels seus fills, i de les ganes de demostrar als boscos d’ aquesta serralada el meu profund agraïment per oferir-me tantes bones estones de diversió. La teva terra ho entén això, i correspon les meves abraçades amb càlids petons a les galtes, als braços, als genolls i les espatlles, petons blaus que perduren a la pell per setmanes, i junts gravem el nostre pacte d’ amor amb sang (el meu, sempre) sobre la càlida pedra perquè perduri el record en el temps.
És que tu encara ets massa jove, no pots entendre l’ intima relació amb la natura que s’ ha format al llarg d’ aquests meus seixanta anys , no pots captar el fluid del mantra que s’ ha establert entre nosaltres.... és una filosofia neo-budista que pocs poden aconsegueixen practicar.....en fi, amic meu, és un estil de vida.
Aiiii..... Catalans.... que poc sabeu...
Llàstima de no haver-hi sigut. L'hagués ajudar a aixecar-se
Sort de no ser-hi. Em faltava la motivació.
Ho sento.
certament fou així????????
I a més, no serà per culpa d' una pocs blaus ( petons amb tirabuxó de la meva estimada) del divendres a la nit que em perdré uns exquisits canapés i unes quantes copes de refinat cava català, no creus ?