Algemesí, 19 de maig de 2006
El II Aplec de Cultura d'Arrel
Tradicional d'Algemesí ha tingut la bona pensada de dedicar una de les seues
nits al cant valencià d'estil i li n'ha encarregat l'organització a Josemi Sánchez --versador i
dolçainer de pura raça-- qui, al seu torn, ha delegat en la meua persona les
funcions de regidor d'escenari i presentador.
El cant d'estil és,
indubtablement, el cim estètic del patrimoni sonor tradicional valencià: la
seua principal producció "artística", la seua màxima aportació "comercial". Com
les altres formes musicals amb què comparteix gènesi i implantació --el flamenc,
el fado portugués, el rebètiko grec, el blues americà, l'arabesk turc, el raï
algerià...-- el seu origen s'ha de cercar en el solapament de dos processos esdevinguts
de forma simultània: la confluència de repertoris musicals rurals amb formes de
vida urbanes i l'aparició d'un públic susceptible de trobar-hi un gaudi
estètic. Aquesta nova "mirada de l'altre" propicià l'estilització de gèneres fins
aleshores més aviat funcionals --subsidiaris del ball, en alguns casos; d'ús
íntim o domèstic, en uns altres-- tot donant lloc a un fenomen que la irrupció
de la indústria musical a principis del segle xx
acabà d'enllestir. (continua)
Al llarg de tot aquest segle,
el cant d'estil ha viscut una popularitat irregular i vacil·lant --dels inicis
gloriosos amb Evaristo i el Muquero, fins a la solsida de la dècada dels
vuitanta quan només quatre cantadors voluntariosos sobrevivien enmig de la
indiferència general-- i ara s'enfila pel segle xxi
amb un futur francament incert, recuperant prestigi social però amb una
presència minvant en les festes dels pobles i barris valencians.
Actes com el d'Algemesí
demostren, però, que si minva la presència del cant d'estil no és per manca de
públic, sinó per manca de sensibilitat en les administracions: el Convent de
Sant Vicent --seu del Museu Valencià de
El programa era força atractiu
i els cantadors i cantadores anunciats es trobaven entre el més apreciat de
l'elenc actual: Josep Aparicio, Apa,
valent i desvergonyit, una força bruta de la naturalesa que encala les notes en
tessitures impossibles; Teresa Segarra, segurament la cantadora que millor
domina el flux d'aire en la modulació del cant, qualitat que acompanya amb una
dolçor exquisida en l'entonació que la fa irresistible; Toni Guzman, amb un
doll de veu fi i esmolat que bat com una bandera agitada per la llevantada; Marisé
de Montolivet, la veu amb més temple, perfecta d'afinació i col·locació, el
model en què s'haurien de mirar tots aquells que en vulguen aprendre; Jacint
Hernàndez, qui uneix a una encantadora dicció rural una sòlida formació musical;
Empar Sanchis, que condensa en la veu tota l'expressió que oculten els seus
gestos tímids; Trini Carballo, alenada d'aire fresc amb la seua respectuosa
heterodòxia --provocada per una incorporació tardana a l'aprenentatge del cant,
quan la seua veu ja havia estat formada en altres gèneres--; i Carme
Tanmateix, tot i la
indiscutible qualitat dels intèrprets, una bona part del protagonisme recaigué
--com així ha de ser si la guitarrà funciona--
en els versaors, l'esmentat Josemi
Sánchez i Paco Nicàsio, conegut pels valencians cultes com Paco de Faura. És
ben sabut que el cant d'estil --i les albaes,
que no les hem citat però també n'hi hagueren-- és un cant improvisat on un
especialista, el versaor, inventa els
versos que interpreta el cantador i li'ls dicta a cau d'orella a mesura que
aquest els canta. En una bona guitarrà,
doncs, són tan importants uns com altres.
En aquesta ocasió tots dos se
sotmeteren a la dura prova d'improvisar els versos sobre temes demanats pel
públic o suggerits pel qui subscriu. Així, hagueren de versar sobre els
estatuts, sobre Terra Mítica, sobre la visita del Papa a la ciutat de València,
sobre la victòria del Barça en
El concert s'allargà durant
més de dues hores --encara s'hi afegirien alguns cantadors que hi havien acudit
com a públic: Marian de Gandia, Pepe Botifarra, Lola de
A poc a poc s'encén el foc. És veritat que el futur del cant valencià d'estil és ben incert. Quasibé com tota la incertesa del nostre esdevenidor col·lectiu! Malgrat això, no em puc estar de reconéixer que mentre hi haja aficcionats com tu, tenim la partida guanyada. I ara te la cante (bé, te la verse, però tu imagina que sona per la de l'u):
Em naix des del fons del pit
cantar-te amb la veu més fina
p'a deixar ben aclarit
que eres el millor, Frechina.
Quin tio més ben parit!
aixi si que arrivaras lluny el futur del cant d`estil esta en les teues mans piloooooooo
ooooooooootaaaaaaaaaaaaaaa
ves a cantarli al PAPA
Ufff ! , dius que tu també ets "cantador". Ja em quede més tranquil. Com no, tens totes les característiques que et faran imprescindible en aquest àmbit nostre: camaraderia, bon rotllo, bonhomia, serenor, i sobretot gràcia, molt gràcia, eixe encant especial a l'hora de dir les coses...
M'hauràs de disculpar que no et cante una cançó a tu, més que res perquè encara no hi ha confiança entre nosaltres. El Frechi podria agafar gelosia, i no me'l vull disgustar. De tota manera, com que una relació tan enriquidora com la nostra, de ben segur, anirà a més, ja te n'he preparat unes poquetes. Això sí, no esperes que te les cante ací, perquè els lectors de Vilaweb no s'ho mereixen... ja te les faré en la pròxima guitarrà a veure què et semblen.
Una abraçada, i un beset (amb llengua i tot)
No sé si Toni arribarà lluny, sobretot si li canta al papa. Però tu, amb tanta falta d'ortografia no aribaràs ni a Mislata.