Didac |
dimarts, 12 de juliol de 2011 | 20:04h
Forn "Bronchales" (València)
26 de juny de 2011
26 de juny de 2011
Ha estat, de lluny, el final de curs més intens que he viscut mai. Els mesos de maig i juny han estat d’una activitat frenètica, certament desorbitada. He posat a prova la meua capacitat creativa i de coordinació com mai abans ho havia fet: la magnitud de l’empresa era descomunal per a una persona com jo, d’evidents limitacions organitzatives. He de reconèixer però, que he reeixit d’una manera extraordinària: m’he sorprès a mi mateix. I ho dic des de la modèstia més absoluta: certament no m’esperava que tot anés com una seda. I “tot”, eixe monosíl·lab tant ràpid i fàcil de pronunciar, era molt: una quantitat ingent de coses i projectes que hem aconseguit de conjugar i dur endavant d’una manera brillant. Tanmateix, l’èxit de tot plegat –no cal dir-ho– és inevitablement compartit i radicalment col·lectiu: sense els mestres i les mestres que han dut endavant els projectes teatrals a l’aula, sense els pares i les mares que han col·laborat activament en la preparació dels muntatges i sense el suport dels patrocinadors i dels centres educatius, ara no estaria escrivint aquestes paraules.
De nou, organitzar el Festival de Teatre Escolar d’Albaida era tot un repte. I l’èxit d’aquesta tercera edició ha estat aclaparador, d’una contundència fora d’escala. És, sense cap mena de dubtes, l’edició més aconseguida de les tres que hem celebrat fins al moment. Des de l’emplaçament –finalment hem gaudit d’un cinema Odeón en condicions!–, fins a la quantitat i qualitat de les obres representades; des de l’èxit de l’Acte de Presentació al Saló dels Gegants de l’Ajuntament, fins a l’originalitat dels cartells i els díptics i l’afluència massiva de públic. Tot ha convergit, totes les coses han anat combinant-se i ordenant-se d’una manera sovint bastant caòtica fins erigir-se en un tot molt ben definit i coherent, permetent-nos d’assolir tots els objectius que ens havíem proposat. Val a dir però que, personalment, he anat al límit, d’esforç i de temps. I parle d’un límit real, extrem.
Malgrat tot, més enllà de la coordinació del Festival, allò que realment ha exigit tot el meu potencial anímic, físic i creatiu ha estat la preparació del muntatge “El secret de l’escola Covalta” amb els alumnes de la classe de 6è. No tinc cap mena de dubte: és, de bon tros, el projecte més complex i ambiciós en el qual m’havia embarcat mai. Fer un muntatge “híbrid” on es combinaren escenes enregistrades en vídeo i escenes de teatre en directe era poc menys que una idea inassolible. La idea de fer un obra amb aquest innovador format –a mig camí del cinema i del teatre– se’m va ocórrer una nit de febrer. Em semblava una proposta molt complexa però, alhora, molt original. Tanmateix, havia de trobar una idea potent; una història que s’acoblés al format i el justifiqués. I no hi havia manera: vaig estar més de tres setmanes capficat i angoixat perquè no trobava cap argument per començar a escriure. Tot el que se m’acudia era poca cosa des d’un punt de vista argumental. I, de cop i volta, vaig recordar una petita broma que faig als alumnes la nit que ens quedem a dormir a l’escola –l’última nit del curs– i vaig saber que havia trobat la història.
Lluny de descansar però, començà una espiral inaudita d’esforç creatiu per escriure la història i estructurar-la en funció de la seua natura “dual”: escenes de teatre i de cinema. Òbviament, allò més complex era la gravació de les escenes que es mostrarien en imatges. Calia gravar vuit escenes i, a més a més, calia editar-les i muntar-les. Treballar amb imatge era i és, per a mi, tot un repte. És un codi que encara no domine, ni tècnicament ni conceptualment. És a dir, no és –només– una qüestió de manca de coneixements tècnics relacionats amb els aparells i la tecnologia requerida –càmera, equip de so, programes d’edició i efectes especials...–, sinó també de no saber com construir escenes visualment parlant; és a dir, de no dominar el llenguatge audiovisual, de no saber com crear una història en imatges a partir d’un seguit de plans. Aquesta però, no era l’única dificultat. Escriure el guió cinematogràfic –que és diferent del teatral–, elaborar un detallat pla de rodatge, decidir el cap de setmana de la gravació, aconseguir un equip professional de filmació –càmera, travelling, focus...– i algú que el sabés fer anar, acomboiar els mestres de l’escola per rodar l’última escena de l’obra en la qual hi apareixem tots, editar i muntar tot el material audiovisual, assajar les escenes de teatre, trobar decorats adients... Calia tantes coses que, mentre assajava amb els i les alumnes les escenes que havíem d’enregistrar, vaig tenir moments de pànic real, on jo mateix em reprenia per haver-me embarcat en un projecte que implicava a tanta gent i que estava destinat inexorablement a fracassar per la seua monstruosa dimensió i complexitat. Trucava el meu amic Roger per demanar-li consell en la direcció de les escenes i confessar-li els meus dubtes sobre tot plegat; i ell, bon coneixedor del món audiovisual, em tranquil·litzava dient-me que no em preocupara de res, que tot aniria bé, que el rodatge eixiria perfecte. Àlvar també treia ferro a l’assumpte tot dient-me de broma que amb l’equip de gravació que anava a portar de la universitat–és professor de Comunicació Audiovisual de la UV– gravar seria “bufar i fer ampolles”.
I després d’un treball ingent i un esforç estoic, el dimecres 22 de juny de 2011 vam representar amb un èxit rotund el muntatge. Des d’un bon principi, havia anhelat i somiat una representació com la que vaig poder coordinar. No tinc paraules. Després d'estar a punt de defallir, d'anar al límit de la meua energia durant tant de temps, de veure que no podíem arribar, em sorprèn un final inesperadament feliç, un final "made in Hollywood" -mai més ben dit-. Fins a l'últim moment -per a ser exactes, fins a l'última nit abans de la funció- no vaig veure clar que tot podia anar bé. En aquest sentit el suport de Marc Gonzalo i Marian fou determinant: eixírem de l'Odeon a les 02:00am, després de resoldre tot allò que m'angoixava. Per unes poques hores, però hi arribàrem. Per això qualsevol construcció literària queda curta i pobre per descriure l’emoció de veure realitzat un projecte tant extremadament complex i que ha demanat d’un esforç tant desmesurat. Tot ha estat fruit del treball i de la col·laboració de moltes persones: Loles, Marian, els mestres i les mestres de l’escola... I els alumnes, no cal dir-ho, que han fet un treball i un esforç excel·lents, d'un mèrit inqüestionable. Però una menció especial mereixen Sven –que féu l’edició del muntatge– i Marc Gonzalo, que per tercer any consecutiu, vingué a Albaida per portar-me les llums de l’espectacle. Dir que els estic molt agraït em sona a ben poc. En el cas de Roger i Àlvar, la cosa és encara més exagerada: sense ells, literalment, aquesta història no hagués estat possible de cap de les maneres. Són plenament corresponsables d’aquest èxit. I fou un plaer i un enorme privilegi compartir un projecte com aquest amb ells, amb qui porte caminant per la vida des de la primera infantesa. Com els vaig dir un cop acabàrem els dos dies de rodatge, era com si continuàrem jugant al pati de la nostra escola... però ara de majors.
Gràcies per haver fet possible aquesta història. Us estaré eternament agraït.
PD: Com si es tractès d'una superproducció nordamericana, les escenes que gravàrem no estan excemptes dels anomenats "errors de racord" -aparició de coses incoherents o estranyes a les imatges-. L'escena que podeu veure al vídeo que encapçala aquest l'escrit n'és un bon exemple. Si teniu curiositat, ho podeu comprovar tornant a veure el vídeo. És l'escena IV del muntatge, on Vicent Benavent explica els seus amics i amigues una cosa molt grossa que ha descobert a l'escola relacionada amb els mestres. Al principi de tot, quan la càmera observa els quatre alumnes que parlen al parc tot preguntant-se perquè Vicent els ha dit de trobar-se, es pot veure al lluny i al costat d'un arbre unes persones: són, precisament, Vicent Benavent i Dani! Estan esperant a que jo els faça el senyal d'entrar en escena! I això no és tot: al seu costat i recolzats a un cotxe roig també es pot veure el meu amic Roger i Tomàs -amb samarreta blava-, un alumne que no havia d'aparéixer en eixa escena. Si pareu el vídeo en el segon 18 ho podreu veure perfectament. Tot amb tot, ens adonàrem de l'error durant l'edició però, lluny de lamentar-nos, vam fer un fart de riure: era una anècdota que ens acostava encara més al cinema de veritat.
Aloma: A veure quan ho celebrem! Malauradament per la fira de juliol enguany no hi seré!
Alfons: Roger es la persona que està recolzada a la porta del cotxe roig, al costat del xiquet amb la samarreta blava. Evidentment, no és pot reconèixer però és ell!
Estela: Gràcies per seguir amb tanta atenció les meues paraules i projectes. L'any que ve, més!
Àlvar: El plaer és meu! Fou tot un detall -i un privilegi!- que vingueres a rodar amb el super equip de gravació de la Facultat. La teua presència ens va permetre un salt qualitatiu: férem cinema de veritat! Gràcies de nou per tot! I ja saps: açò no ha fet més que començar!
Que passeu tots i totes un estiu en gran!
Didac
Un gust poder vore'l . Quan ho celebrem?! ;)
Aloma
Gràcies!
Que tingues un bon estiu!!
Adeu!