Díuen que hem estat vivint per sobre de les nostres possibilitats, i que ara en paguem les conseqüències. I que ho hem estat fent tant individualment com col.lectivament, per això el deute públic, el de l’administració, és molt elevat, però també ho és el privat, el de les empreses i els particulars.
És una afirmació tramposa, perquè
repartint indiscriminadament les responsabilitats, les relativitzem, les
diluïm, i ni tots teníem la mateixa capacitat de preveure el què podia passar,
ni tothom s’ha comportat de la mateixa manera, ni s’ha gastat el mateix en tots
els sectors de l’economia, entre d’altres coses, perquè des del poder polític i
econòmic s’han afavorit unes despeses molt concretes. Dit d’una altre manera,
si ens trobem com ens trobem no és perquè tots plegats haguem gastat massa en
llibres o alimentació, per exemple, sinó més aviat en habitatge, o automoció.
Els darrers 20 anys s’ha disparat el nombre de vehicles per habitant fins a
arribar a 0.8 cotxes per persona (amb la meitat de la població sense carnet de
conduir). Una ciutat com Manresa, per exemple, ha doblat el parc automobilístic
en els darrers 25 anys, mentre que la població ha augmentat poc més del 15 %.
Només calia mirar els cotxes aparcats davant de qualsevol polígon industrial
per adonar-se que els números no podien quadrar. I tot a crèdit, evidentment.
Però no és tant sols la butxaca de
cadascú la que ha patit aquesta bogeria consumista vinculada a l’automoció,
també la despesa pública destinada a millorar el sistema viari ha sigut
fabulosa, a base d’endeutar-se amb els bancs o amb les constructores (el peatge
a l’ombra) i, en tot cas, hipotecant perillosament l’hisenda pública del futur
(del present, ara ja). Només cal fer memòria de com eren les carreteres que
creuaven el Bages ara fa trenta anys i
com són ara, amb l’Autopista de Terrassa, les rondes, l’eix del
llobregat, el transversal o els camins asfaltats. Feia falta! diran alguns.
Potser sí, però el cert és que Catalunya està per sobre de França o Holanda, en kilometres d’autovia per habitant, ocupant el 8è lloc del rànquing europeu. En
ferrocarril, en canvi, estem a la cua, al número 29. Les despeses indirectes
vinculades a aquest model de mobilitat són enormes: contaminació (i augment de
malalties respireatòries),
destrucció de paisatge, accidentalitat (30 vegades més elevat, en
termes relatius, pel cotxe que pel tren)... És un sector, igual que l’immobiliari,
que mentre hi havia crèdit, mentre es venien cotxes i es feien noves carreteres
(i assegurances, i reparacions, i aparcaments…), donava feina a molta gent i enormes beneficis a uns quants.
Però era insostenible ambientalment, ja ho sabíem, però també financerament,
ara ja ho sabem.
ostres, vaig un pèl tard... una cosa, això dels kilometres d'autovia i de ferrocarril per habitant, em podries dir la font d'aquestes dades? Es que em té encuriosit... Ho he estat buscant i no hi ha manera de trobar-ho.
Salut i gracies d'abançada.