Reflexiona en el seu blog l’amic Xavier Aliaga, periodista de professió, sobre la necessitat i la possibilitat –sobretot la possibilitat– de tenir premsa escrita al País Valencià, després del fracàs d’EL PUNT, l’espantada de l’AVUI, l’apocament de l’ARA i la més que discutible catalanitat de LA VANGUARDIA (i EL PERIODICO).
Tanmateix, el titular del seu apunt és el que em motiva a fer-ne un comentari, que potser hauria d’haver posat al seu blog, tanmateix he preferit anotar-lo ací, a manera d’apunt.
El titular d’Aliaga diu: I per què no un diari en valencià?
I jo anote que m'estimaria més un diari en català. Un diari amb seccions úniques: cultura, política internacional, opinió, sucessos, societat i etcètera, i suplements diferenciats que tractarien més extensament els afers, sobretot el polítics, dels diferents territoris dels Països Catalans.
Calen molts lectors per a mantindre un periòdic en paper, i fragmentar el mercat –com fan les empreses periodístiques actuals– equival a minoritzar d’entrada el producte.
Hi ha també una altra qüestió important: la llengua estàndard (unitat i pluralitat). Amb dues acadèmies de la llengua com porquets solts, la valenciana i l’aragonesa, rebolcant-se cadascuna en el seu fangar; l’IEC que encara no sap on li cau càrrega des que li han anat restringit, per llei i consentiment polític, l’abast de la seua autoritat lingüística; i en l’únic territori on s’han fet les coses amb una mica de seny i sentit de la unitat des de la diferència, les Illes, ara hi plana la burrera d’en Bauzà, que potser voldrà reviscolar l’intent de Matas d’una altra acadèmia –o vàries– per a fomentar «ses diferents variants insulars».
Llengua i mercat estan, en el nostre cas, vitalment –o mortalment– vinculats. Com més pensem els nostres productes des de l’actual fragmentació, més afeblida –per limitada– serà la nostra producció cultural, i, per tant, menys rendible econòmicament i políticament. Això inclou, especialment, la premsa, siga escrita o audiovisual.
He respost en el meu blog a un debat sorgit sobre la necessitat d'un diari en català del País Valencià i fet al País Valencià. El títol respon a aquestos termes del debat, no als que planteja Toni que més o menys puc compartir perquè, efectivament, llengua i mercats han d'anar de la mà, no pot ser d'una altra manera. Dit això, al País Valencià TAMBÉ li caldria un diari propi en català, però això és inviable per les raons que explique en el post. I l'altre podria ser viable però les vendes al PV, ja ho anuncie, serien d'eixir a córrer.
La tensió no resolta entre voler ser i poder ser.
Tot i amb això, Xavi, tu recordaràs aquell projecte en què fa anys ens "embarcaren", allò d'El Periòdic (després El Punt, crec). Hi havia gent, alguns centenars de subscriptors. Però fallava una cosa important: implicació política. M'explique: és evident que molta premsa viu de la publicitat institucional, molta, sobretot la de dreta, de manera indecent, i ací tenim el cas del PP, com antany el d'Aznar amb El Mundo i altra premsa afí. Recordaràs també -o potser no, per edat- que fa anys va apararèixer, en ple era González, un peridòdic que intentava omplir un buit a l'esquerra -a l'esquerra, sobretot, d'El País-. Era Liberación. Se'n va anar a orri perquè no podia sobreviure només dels lectors. Òbviament no tenia cap publicitat d'empreses privades, però la institucional, que hauria d'haver vingut de l'esquerra en el poder -al govern de l'estat, autonòmic, fins i tot -alerta!- local- no hi va arribar mai. I el periòdic va morir ofegat.
Al País Valencià, els intents de premsa autòctons han fallat també per falta d'aquest suport institucional -econòmic-, siga a través de publicitat o de subscripcions. Quants ajuntaments particparen fent publicitat o amb subscripcions en aquell projecte?
Potser, abans de posar en marxa un projecte periodictic, fins i tot exclusivament valencià, caldria abans sondejar algunes formacions polítiques si estarien disposaren a donar suport "institucional" -econòmic- al projecte. Saps què vull dir-te?
Ara: per a ésser realistes, cal preguntar-se: quants exemplars ven al País Valencià? Quants al Principat?
O, altrament: quants exemplar veia l'Avui, quen era més de Països Catalans?
Ens agradi o no, el sentit global de país és encara molt minoritari.
Pero qui possa els diners?
Perque per tot el mon els periodics estan en crisi.La majoria dels diaris espanyols venen la meitat del que venien.I en alguns països estan tancant diaris centenaris.
Ho veig molt dificil.I veig molt optimista algun comentari que diu que hi ha lectors de sobra.
Si en aquest moment historic encara ens barallem sobre el idioma que parlem es diu valencià o català es que no hem entes res...
PD Sembla que Cucarella ho ha oblidat al seu article!
www.laccent.cat
L'invent franquista del valencià (o balenfiano, dient-ho a llur manera) ha fet molt de mal.
Ja sé que hom abans que els franquistes d'ara no fossin per conys de puta infecta malparits i cagats en aquests món, ja hi havia ignorants que del català en deien valencià, però també en deien alacantí, lleidatà, gironí, rossellonès, etc.
Tothom sabia que eren dialectes d'un idioma major anomenat català (i més tard, ja pels uns ignorants encara més rucs, llemosí); va caldre els franquistes i llur malignitat perquè la cosa s'infectés, i ara els fillsdeputa qui encara empren el nom podrit o són uns cabrits qui caldria amorrar a llur pròpia merda o uns ignorants sense cap mena de vàlua enlloc.
Com és que de tots els dialectes del català, cap no hagi prosperat tret del triat pels franquistes?
Ni el "xampurrejat" no hi ha cap ment educada que gosi parlar-ne; només el maleït "balenfiano" dels collons encara no s'ha mort del tot, fins i tot en boca de gent qui hauria de parar més de compte a no fer la farina blana a qui ens vol tots plegats anorreats.
I no és un problema de lectors.
El que cal són ganes i diners. I una colla que es faça avant.
La fragmentació del mercat és un fet.
La llengua estàndad és la que utilitza tot valencià conscient, amb AVL o sense.
El que caldria és fer un producte del segle XXI i oblidar-se de la merda de la premsa actual que encara està al segle XIX.
No es farà perquè el melonar autòcton no dona per més i està massa entretingut amb la bandera, la llengua, el nom, l'estàndard i la mare que ho va parir. (Tu també)
De fet el forat informatiu que deixen els diaris actuals és tan gran que amb un altre no en tindríem prou.
No el farem perquè al remat els valencians som uns ploramiques i sempre anem amb la calça cagada.