Moltes vegades la veritat se’ns presenta confusa perquè no tenim la
capacitat d’observar-la des de tots els angles ni som, tampoc, capaços de fer-ho
amb una llum tan neta que no ens enlluerni i enterboleixi la imatge. Quan això
ens passa, potser per no sentir-nos desorientats, ens refugiem en els judicis
previs com qui s’agafa a una raó immutable o, fins i tot, som capaços de
modelar el nostre discurs per construir les mentides que ajustin el nostre
entorn a la nostra voluntat i als nostres desitjos. Tots sabem, però, que
qualsevol fet té una entitat derivada de què allò que ha passat ja no es pot
desfer i que la veritat no es pot desmuntar per tornar-la a construir. Allò que
de debò ha succeït no es pot canviar ni manipular perquè la veritat no és una
construcció, la veritat és un fet.
Jordi Riera i Moré, un filòsof amic, deia que la mentida és també veritat. I, en efecte, qui pot negar el 'fet' de la mentida? I aquí estem, filosofant i vivint com podem entre la veritat i la mentida tan veritat com ella!
ricardgarcia |
divendres, 8 de juliol de 2011 | 21:21h
Efectivament, negar-ho seria mentir. I ens emboliquem navegant entre veritats i mentides per mirar de trobar respostes que ens permetin viure el millor possible la realitat.
I aquí estem, filosofant i vivint com podem entre la veritat i la mentida tan veritat com ella!