cbort |
dimecres, 6 de juliol de 2011 | 12:31h
El títol de l'apunt és una frase del sociòleg David Cassassas que va dir en el marc de la Universitat progressista d'Estiu, que se celebra cada any.Hi ha una por instal·lada en l'ADN de l'esquerra postcomunista, i aquí hi incloc tota l'esquerra perquè res no ha estat igual des de la caiguda del Mur, que impedeix reivindicar principis clàssics de l'esquerra, per evitar que siguin titllats d'antiquats. Però si no se supera aquesta por, s'està llençant a l'oblit històric els principis bàsics de la ideologia emancipadora, entenent-la com la que lluita per una justícia social universal, per una societat que s'edifiqui sota l'eix del benestar col·lectiu i dels drets socials.
Hi ha hagut una ofensiva ideològica intensa i ben travada per fer-nos creure que el millor sistema econòmic és el que tenim i que fins i tot la seva cara amable (i exitosa, per cert), que era la socialdemocràcia, està obsoleta i és inviable. I ha tingut èxit perquè bona part de l'opinió pública (i de forma arrasadora l'opinió publicada) està convençuda que el paradigma de "és el que hi ha" és l'únic raonable. Hauríem de discutir què és raonable i què no, perquè el terme ha estat segrestat pels defensors del "realisme capitalista". (SEGUEIX)
Alguns pensadors, gens esbojarrats, per cert, reivindiquen que s'hauria
de tornar a parlar de la propietat col·lectiva dels mitjans de
producció, en una líniea clàssica del marxisme.
No sé si hem de parlar de pensaments tan contundents, però sí sé que haurem de parlar de propietat col·lectiva dels serveis públics, dels sistemes de protecció social i laboral, dels espais naturals i urbans... És a dir, parlar d'una societat amb principis col·lectius sòlids que creï una cultura col·lectiva alternativa a l'insultant individualisme actual. I un dels principis col·lectius és, o hauria de ser, la fiscalitat. L'esquerra n'ha perdut la batalla. El populisme de pagar menys impostos s'ha fet realitat, però per als més rics (successions, donacions, SICAV, paradisos fiscals...) mentre les classes populars i mitjanes són colpejades amb la pujada de l'IVA i amb una retallada dels serveis públics essencials costejats amb els seus impostos, entre altres agressions. El diferencial de renda entre rics i no rics ha augmentat els darrers anys. Així, doncs, s'ha fet una propaganda enganyosa en relació als impostos per justificar una transferència de riquesa col·lectiva a les rendes més altes. La redistribució ha desaparegut.
De què anava tot això de l'esquerra? Entre altres coses, anava de construir una arquitectura social que garantís uns nivells de vida digna a tothom. Maldar per, procurar, la felicitat col·lectiva, un principi reconegut a la primera constitució dels EUA. paradoxalment.
La selva que aïlla l'individu i el converteix en un supervivent individual enmig del brogit és una metàfora de la societat esmicolada, la que convé als qui no estan mai sols i s'organitzen corporativament per defensar el seu predomini.
L'esquerra ha de recordar de què anava, fer un reset i formatar de nou tot el seu sistema per no quedar-se sense disc dur.
No sé si hem de parlar de pensaments tan contundents, però sí sé que haurem de parlar de propietat col·lectiva dels serveis públics, dels sistemes de protecció social i laboral, dels espais naturals i urbans... És a dir, parlar d'una societat amb principis col·lectius sòlids que creï una cultura col·lectiva alternativa a l'insultant individualisme actual. I un dels principis col·lectius és, o hauria de ser, la fiscalitat. L'esquerra n'ha perdut la batalla. El populisme de pagar menys impostos s'ha fet realitat, però per als més rics (successions, donacions, SICAV, paradisos fiscals...) mentre les classes populars i mitjanes són colpejades amb la pujada de l'IVA i amb una retallada dels serveis públics essencials costejats amb els seus impostos, entre altres agressions. El diferencial de renda entre rics i no rics ha augmentat els darrers anys. Així, doncs, s'ha fet una propaganda enganyosa en relació als impostos per justificar una transferència de riquesa col·lectiva a les rendes més altes. La redistribució ha desaparegut.
De què anava tot això de l'esquerra? Entre altres coses, anava de construir una arquitectura social que garantís uns nivells de vida digna a tothom. Maldar per, procurar, la felicitat col·lectiva, un principi reconegut a la primera constitució dels EUA. paradoxalment.
La selva que aïlla l'individu i el converteix en un supervivent individual enmig del brogit és una metàfora de la societat esmicolada, la que convé als qui no estan mai sols i s'organitzen corporativament per defensar el seu predomini.
L'esquerra ha de recordar de què anava, fer un reset i formatar de nou tot el seu sistema per no quedar-se sense disc dur.
Victor