Per Adrià TriquellNota prèvia de l’ autor: era previsible que en una sortida amb en Pistons, el Mamalló, en Logístic, en Formiga i un servidor, em passés pràcticament tota l’estona veient quatre puntets a l’ horitzó. Donat que aquest fet resulta una mica limitant des del punt de vista narratiu, he decidit agafar-me certa llicència literària consistent en inventar-me coses. Si en algun punt m’he allunyat massa de la realitat, els protagonistes són ben lliures de deixar els seus comentaris en el bloc. Fi de la nota.
Decidim dos dies abans, tot fent un cop d’ ull ràpid a una de les
nostres webs de capçalera, fer una ruta de flaques amb l’ itinerari
Olot-Camprodon-Vallter2000-Capsacosta-Olot que proposen els amics de
bicivicigarrotxa.org , amb algun canvi, que crec encertat, consistent en
fer-la en sentit contrari i el tram Olot-St. Pau de Seguries fent-lo per
la carretera de la Vall de Bac.
Així doncs, el primer tram interessant de la jornada el trobem precisament en la bonica i desconeguda carretera de Vall de Bac, això si, trencacames de collons, fet que qui més qui menys, de forma més o menys dissimulada, aprofita per començar a esmolar els ganivets. Us diria que mentre pedalem per aquesta tranqui-la carretera, podem escolta el cantar dels ocells, però em temo que tan per les variades i sempre interessant explicacions d’en Logístic, com pels esbufegs del Ventús, la cosa no resulta possible. Ja hem fet d’ una tirada tot el tram d’Olot a St. Pau de Segúries, i ni sense ni un trist cafè amb llet per despertar-nos, ja veig que serà un dia difícil.
Després de ser ignorats i maltractats en el bar cèntric del St Pau de Segúries, decidim buscar un altre lloc per esmorzar, que trobem ben a prop. Coincidim amb una petita colla d’ amables veterans que ens fan enveja per la bona pinta que fan, i que ja signaríem tots plegats arribar-hi en aquestes condicions. Un cop acabades les truites de rigor, continuem cap a Camprodon i Setcases a bon ritme (mentre tinc que fer tres instàncies a ses senyories perquè almenys parem un momentet per pixar).
Noto que com més a prop estem de Setcases, més forta és l’ olor a testosterona que desprèn el grup, i un cop comencen les primeres rampes de Vallter ja no se sent ni a en Logístic, que per el moment sembla ser que s’ha quedat sense temes. Vist el panorama dels primers sis quilòmetres, decideixo no moure’m del pinyó 28, mentre per davant comença la batalla. En Mamalló proposa un ritme infernal, a qui respondrà sense aparent esforç en Pistons, en Formiga sembla que aguanta i en logístic segueix amb prou dignitat fins que es despenja en la última rampa del quilòmetre sis, tot i que el parell de quilòmetres següents més planers li permeten recuperar.
Ja es divisa la final empedrada de la vall i aquelles corbes característiques de l’estació, els dos últims quilòmetres són els de la veritat. En Pistons aprofita una petita baixada de ritme d’en Mamalló, per sense ni despentinar-se arribar a dalt en solitari, mentre la parella Formiga-Mamalló es diputen el segon lloc. En logístic arriba en força bon estat i en Ventús amb l’ arròs ja covat. Aquests onze quilòmetres del port són realment durs.
Foto de rigor i desfem el camí, a Setcases fem una parada ràpida per veure i refer-nos una mica, mentre de nou ensumo testosterona escoltant comentaris diversos sobre els registre de velocitat punta aconseguida en la baixada en els respectius compta quilòmetres.
Enfilem cap a Camprodon, Rocabruna i trenquem per agafar la bonica i perillosa carretera de Beget. Després d’una estona de pujada suau, la carretera es fa estreta i fa una llarga baixada plena de corbes d’allò més traïdores fins al poble. En Formiga se’n menja una i per poc no el tenim que portar un altre cop al CAP.
A Beget ens fotem un tiberi que després la suau pujada fins al Coll de la Pera em sembla pitjor que el Mortirolo. Un cop dalt, gaudim d’un dels moments més bonics de la jornada, amb una molt bona vista i la perspectiva d’una llarga baixada de 4km cap a Oix.
Mentre baixem de manera desmanegada, ens trobem de cara amb el que sembla uns quants participants d’ una cursa de BTT, el qual està més destrossat, i fins i tot algun pujant a peu per l’ asfalt (el que es té que veure per aquest món).
Un cop passat Castellfollit de la Roca, en Pistons em vé a donar un cop de mà amb el parell de quilòmetres que queden de pujada fins arribar feliçment a Olot.
Jornada realment rodona, itinerari, companyia i temps quasi perfectes (poseu el quasi on us sembli).
Així doncs, el primer tram interessant de la jornada el trobem precisament en la bonica i desconeguda carretera de Vall de Bac, això si, trencacames de collons, fet que qui més qui menys, de forma més o menys dissimulada, aprofita per començar a esmolar els ganivets. Us diria que mentre pedalem per aquesta tranqui-la carretera, podem escolta el cantar dels ocells, però em temo que tan per les variades i sempre interessant explicacions d’en Logístic, com pels esbufegs del Ventús, la cosa no resulta possible. Ja hem fet d’ una tirada tot el tram d’Olot a St. Pau de Segúries, i ni sense ni un trist cafè amb llet per despertar-nos, ja veig que serà un dia difícil.
Després de ser ignorats i maltractats en el bar cèntric del St Pau de Segúries, decidim buscar un altre lloc per esmorzar, que trobem ben a prop. Coincidim amb una petita colla d’ amables veterans que ens fan enveja per la bona pinta que fan, i que ja signaríem tots plegats arribar-hi en aquestes condicions. Un cop acabades les truites de rigor, continuem cap a Camprodon i Setcases a bon ritme (mentre tinc que fer tres instàncies a ses senyories perquè almenys parem un momentet per pixar).
Noto que com més a prop estem de Setcases, més forta és l’ olor a testosterona que desprèn el grup, i un cop comencen les primeres rampes de Vallter ja no se sent ni a en Logístic, que per el moment sembla ser que s’ha quedat sense temes. Vist el panorama dels primers sis quilòmetres, decideixo no moure’m del pinyó 28, mentre per davant comença la batalla. En Mamalló proposa un ritme infernal, a qui respondrà sense aparent esforç en Pistons, en Formiga sembla que aguanta i en logístic segueix amb prou dignitat fins que es despenja en la última rampa del quilòmetre sis, tot i que el parell de quilòmetres següents més planers li permeten recuperar.
Ja es divisa la final empedrada de la vall i aquelles corbes característiques de l’estació, els dos últims quilòmetres són els de la veritat. En Pistons aprofita una petita baixada de ritme d’en Mamalló, per sense ni despentinar-se arribar a dalt en solitari, mentre la parella Formiga-Mamalló es diputen el segon lloc. En logístic arriba en força bon estat i en Ventús amb l’ arròs ja covat. Aquests onze quilòmetres del port són realment durs.
Foto de rigor i desfem el camí, a Setcases fem una parada ràpida per veure i refer-nos una mica, mentre de nou ensumo testosterona escoltant comentaris diversos sobre els registre de velocitat punta aconseguida en la baixada en els respectius compta quilòmetres.
Enfilem cap a Camprodon, Rocabruna i trenquem per agafar la bonica i perillosa carretera de Beget. Després d’una estona de pujada suau, la carretera es fa estreta i fa una llarga baixada plena de corbes d’allò més traïdores fins al poble. En Formiga se’n menja una i per poc no el tenim que portar un altre cop al CAP.
A Beget ens fotem un tiberi que després la suau pujada fins al Coll de la Pera em sembla pitjor que el Mortirolo. Un cop dalt, gaudim d’un dels moments més bonics de la jornada, amb una molt bona vista i la perspectiva d’una llarga baixada de 4km cap a Oix.
Mentre baixem de manera desmanegada, ens trobem de cara amb el que sembla uns quants participants d’ una cursa de BTT, el qual està més destrossat, i fins i tot algun pujant a peu per l’ asfalt (el que es té que veure per aquest món).
Un cop passat Castellfollit de la Roca, en Pistons em vé a donar un cop de mà amb el parell de quilòmetres que queden de pujada fins arribar feliçment a Olot.
Jornada realment rodona, itinerari, companyia i temps quasi perfectes (poseu el quasi on us sembli).
Total KM: 142
Total Desnivell 3017 m.
Corriolaires: Enric S., Adrià T., Pep F., Joan LL., Albert G.
La ruta del Toaster: cliqueu aquí.
Com sempre, la volta va ser una més: barreja de turisme, paisatge, esforç esportiu fins on cadascú arriba - i no menys - i bona companyia. I a cada pujador (a tots), a treure el fetge. I a vigilar els companys de referència.
Aprofito per reclamar crònica pirinenca!!
Salut i cames
De seguida vaig veure que tot tornava al seu lloc. Amb tant sols veure't a davant i saber que em vigilaves ja en vaig tenir prou per pujar content.
En Logístic es reservava per a l'ascensió principal. Llàstima del mal tràngol de la cadena (tipus Sleck) que ens va privar de saber si no la cagava.
Dit això, el que més m'aclaparava, no fou pas que m'atrapés el Mamalló, que a estones el veia acostar-se, sinó que de cop i volta escoltés l'esbufec d'en Llenya a l'orella. El cabronàs està que s'enfila: de Castellfollit a Olot va passejar-s'hi.