adam |
PolÃtiques |
divendres, 1 de juliol de 2011 | 18:36h
Ho hem sentit i llegit mil
vegades: Els polítics haurien de cobrar més, perquè sinó els bons
professionals, els que fan rutllar les empreses, no s’hi volen dedicar. Ser
alcalde de Manresa, per exemple, és el mateix que ser el director d’una empresa
on hi treballin unes 700 persones. El problema de la política és que, com que
està mal pagada i pitjor prestigiada, només s’hi apunten els que no saben fer
res més, els que no se n’han sortit en el mercat laboral lliure, els inútils. En
l’empresa privada els errors es paguen cars, en la política, en canvi, ningú
demana responsabilitats. etc…
Hi ha una part de veritat,
evidentment. És cert que hi ha massa gent que han fet de la política
institucional un modus vivendi fins al
punt de confondre els seus interessos personals i corporatius (de partit) amb
els de la gent a qui diuen defensar o amb l’ideari polític que proclamen. També
és cert que el més desitjable és que la dedicació a la política full-time sigui un parèntesi, un període limitat, després del
qual hom pugui retornar a la seva activitat professional, mantenint-ne la
vinculació, o no, pèrò en hores lliures, de forma voluntària. I potser sí que
sovint es malbaraten diners públics i ningú dimiteix, però tampoc hem vist
gaires dimissions en els bancs i caixes responsables de l’atzucac econòmic on
ens trobem, oi?.
En tot cas, és veritat que al món de l’empresa hi ha
professionals molt preparats i que els seus coneixements en l’àmbit de la
gestió poden ser també útils en l’àmbit de la política institucional, sens
dubte. Ara bé, ni tots els empresaris o executius són excel.lents gestors que
s’han guanyat el lloc per mèrits propis (també hi ha nepotisme, fills
de papà, tramposos, especuladors, dèspotes
i persones sense escrúpols que trepitgen a qui calgui per ascendir), ni tampoc
és pot afirmar que fora de l’empresa no hi hagi administradors eficaços i gent
molt qualificada per assumir responsabilitats a les institucions públiques, la
gent del teixit associatiu i el voluntariat, sense anar més lluny: persones que
potser no han fet una carrera professional espectacular però que han dedicat
hores, esforços i coneixements a fer rutllar una entitat esportiva, una
plataforma reivindicativa, una secció sindical, una associació de veïns o unes
festes populars.
En definitiva que, rere les
reclamacions reiterades de vincular la política a l’empresa, hi ha un corrent
de fons clarament identificable que considera els diners obtinguts com la primera
i única mesura de l’èxit i la vàlua personal i que, alhora, atorga a la
politíca una funció purament tècnica, de gestió, negant-li la seva capacitat de
transformació social i d’intervenció decisiva en els conflictes d’interessos.
Specialists argue that personal loans aid people to live the way they want, just because they can feel free to buy needed goods. Furthermore, a lot of banks present secured loan for young and old people.
tot es resumeix en el nepotisme. Sentim com aquesta corporatocracia l'alimenta i sedueix a l'individu i el fa mesurar l'èxit només en allò material obtingut.
Un nepotisme incorporat a la societat. Massa vegades sentim a dir allò de "és normal, jo també ho faria si tingués aquesta posició".
Això ens ha dut a la falta de qualitat arreu. No només hi són els millors, massa vegades hi son els que tenen els millors contactes. I això va en detriment de tota la societat, i en tots els àmbits; industrial, polític, cultural, etc.
és veritablement aquell escriptor tan reconegut el millor? aquell director de cine? aquell pintor? aquell exectiu? aquell alcalde??... Estem davant una situació límit pel que fa a l'evolució de la qualitat de tota la societat.
Formulem la pregunta; on seriem si el nepotisme no fos una cosa tan incorporada dins la nostra societat??
tot es resumeix en el nepotisme. Sentim com aquesta corporatocracia l'alimenta i sedueix a l'individu i el fa mesurar l'èxit només en allò material obtingut.
Un nepotisme incorporat a la societat. Massa vegades sentim a dir allò de "és normal, jo també ho faria si tingués aquesta posició".
Això ens ha dut a la falta de qualitat arreu. No només hi són els millors, massa vegades hi son els que tenen els millors contactes. I això va en detriment de tota la societat, i en tots els àmbits; industrial, polític, cultural, etc.
és veritablement aquell escriptor tan reconegut el millor? aquell director de cine? aquell pintor? aquell exectiu? aquell alcalde??... Estem davant una situació límit pel que fa a l'evolució de la qualitat de tota la societat.
Formulem la pregunta; on seriem si el nepotisme no fos una cosa tan incorporada dins la nostra societat??