Aquest BOP sempre ha inclòs un punt en què es demana als enquestats quin creuen que hauria de ser l'estatus de Catalunya (respecte d'Espanya), i permet escollir entre diverses opcions: (a) un estat independent, (b) un estat dins d'una Espanya federal, (c) una comunitat autònoma d'Espanya, o (d) una regió d'una Espanya centralitzada. Si ens fixem en l'historial de respostes des del 2005 fins a la primera enquesta del 2011, observem que el suport a la primera opció ha mantingut una tendència creixent des del 13% del principi fins a situar-se al voltant del 25%. L'opció federalista espanyola ha fluctuat sense una tendència clara entre el 29% i el 36%. L'opció autonomista en canvi ha anat perdent suport amb una davallada sostinguda entre el 40,8% del 2005 fins al 33,2% del primer trimestre del 2011. L'opció regionalista sempre ha obtingut valors marginals que han fluctuat entre el 4% i el 8%.
És ben sabut que els darrers anys la qüestió independentista ha pres una rellevància creixent en el debat polític català. A més, la irrupció de les consultes populars sobre la qüestió en forma de referèndum no oficials (celebrats entre el setembre de 2009 i l'abril de 2011) ha comportat una reformulació molt significativa de la qüestió, ja que feien directament la pregunta sobre la independència de Catalunya i permetien només tres respostes vàlides: SÍ, NO o vot en blanc. Tenint en compte aquest canvi de conjuntura, semblava evident que calia actualitzar el BOP amb la inclusió de tal pregunta. Ahir, 29 de juny de 2011, va aparèixer el BOP del segon trimestre de l'any que, finalment, inclou la pregunta del milió i algunes qüestions relacionades també noves. Els nous temps de la política i de la societat catalana feien imprescindible que un servei públic d'anàlisi de l'opinió política tingués en compte una qüestió tan transcendental. Segurament, també deu haver contribuït a l'actualització del BOP la campanya que a tal efecte va impulsar l'activista digital Xavier Mir. Tot plegat ens brinda unes noves dades estadístiques de gran interès que ens permeten extreure moltes conclusions importants. Les dades i les implicacions que vull destacar per començar són les següents:
-
La tradicional qüestió multiopció confirma la tendència històrica: el suport a l'independentisme es consolida al 25,5%, el federalisme es manté al 33%, l'autonomisme assoleix un mínim absolut amb el 31,8%, i el regionalisme es queda al 5,6%. Es confirma, doncs, que quan es permet escollir entre totes les opcions conceptualment possibles, l'independentisme va creixent a poc a poc, mentre l'autonomisme va perdent cada vegada més suport. El federalisme continua sent escollit per un terç de la població quan se'ls ofereix l'opció i això és un fenomen molt interessant que analitzaré en un proper article.
-
A la pregunta “Si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?”, el 42,9% diu que votaria a favor de la independència, el 28,2% hi votaria en contra i el 23,3% diu que s'abstindria. La petita fracció restant correspon, és clar, als que no ho saben o no contesten. Per tant, el BOP confirma el que ja havien assenyalat diverses enquestes, no encarregades pel Govern, durant el darrer any: si es fes un referèndum oficial per la independència, tindria una participació suficient per ser legalment vàlid, i guanyaria el SÍ amb un suport a l'entorn del 60%.
-
Quan es demana als que hi votarien a favor, per quin motiu ho farien (amb possibilitat d'escollir-ne més d'un), les respostes més significatives (amb més d'un 5% de suport) són: per capacitat d'autogestió econòmica (36,4%), per la incomprensió de l'Estat espanyol cap a Catalunya (13,8%), perquè Catalunya seria més pròspera (13,3%), per sentiment identitari (11,5%), per conceptualització identitària de Catalunya com a nació (10,4%), per guanyar capacitat de decisió (10,3%) i per guanyar disponibilitat de recursos (7,1%). Proposo que les classifiquem entre les raons de tipus pràctic (economia, gestió, recursos) i les de tipus identitari; per fer-ho ens caldrà deixar de banda l'opció de la incomprensió d'Espanya cap a Catalunya perquè s'hi barregen tots dos factors (la incomprensió pot ser sentida per la manca d'entesa pel que fa a la disponibilitat i la gestió dels recursos, o per la manca d'entesa pel que fa a una resolució de les qüestions d'identitat). Aleshores veiem que les raons de tipus pràctic són, de llarg, les més escollides. Ergo: el suport a l'independentisme es fonamenta majoritàriament en arguments racionals i pràctics, i relativament poc en arguments identitaris.
-
Quan es demana als que hi votarien NO per què estan en contra de la independència, obtenim les següents respostes significatives: per preservar la unitat d'Espanya (42,6%), per sentiment identitari (18,7%), perquè la independència és inviable (12,3%), perquè és partidari de processos globalitzadors i contrari a les divisions (10,7%), perquè no seria positiu per Catalunya (9,7%), perquè prefereix una Espanya federal (5,2%). Les raons identitàries (de nacionalisme espanyol) són les dues més escollides. La resta, de naturalesa més racional i pràctica, obtenen molt menys suport. Per tant, l'oposició a la independència es justifica molt majoritàriament per arguments sentimentals i identitaris.
L'independentisme, tant el cívic com el polític, hauria de prendre nota d'aquest fenomen i adonar-se que els discursos que tradicionalment ha fet servir basats en la història, la llengua i el caràcter nacional de Catalunya ja no són determinants per a l'assoliment de l'objectiu. Aquest tipus de discursos han estat segurament molt útils per fomentar i mantenir l'arrelament de l'opció independentista entre una part de la població autòctona. Però quan es tracta de construir un moviment majoritari com el que aquesta enquesta apunta, aquests arguments perden preponderància i es fan simplement accessoris. Quan es tracta d'anar a convèncer la immigració (vinguda d'Espanya o de la resta del món) i els seus fills, els arguments nacionalistes acostumen a ser més aviat un entrebanc, i no pas una eina eficaç i, en canvi, esdevenen molt més útils les explicacions clares, pràctiques i palpables dels avantatges concrets de l'Estat propi per a la vida dels habitants de Catalunya. Com a contrapartida, veiem que els detractors de l'independentisme cada vegada queden més disminuïts en nombre i més acorralats intel·lectualment. Com que se'ls acaben els arguments racionals per defensar que a Catalunya li convingui continuar dins l'Estat espanyol, han de recórrer a la por i a l'apel·lació a un univers simbòlic i sentimental, amb constants referències a una història d'imperialisme, a una llengua que es pretén la més universal, i a qüestions tan banals com les victòries esportives de les seleccions espanyoles.
Reconeixem-ho d'una vegada i actuem en conseqüència. Abandonem els nostres antics errors i desemmascarem els nostres adversaris polítics. Abandonem el nacionalisme català d'una vegada per totes, i fem així que quedi ben clar que els nacionalistes, els identitaris, els irracionals, els sentimentals són, sobretot, ells. Deixem que caiguin presoners dels suposats arguments antinacionalistes que ells mateixos s'han inventat, mentre nosaltres ens projectem al món globalitzat i cosmopolita des d'un plantejament d'autogovern homologable al dels altres pobles lliures.
Per altra banda la bona notícia és que el sol fet que una part tan gran digui "parlem-ne, potser si" és una tragèdia per un nacionalisme espanyol que es basa en el dogma de la unitat. Li treu moltíssima força passiva.
Referent a l'abandó del nacionalisme crec que és molt més delicat. Abandó del terme si, perquè està tacat per altres, però el pragmatisme d'avantposar avantatges com l'econòmic no hauria de suposar deixar de considerar que el tronc és la identitat i jo sóc de l'opinió que votem per identitat (en sentit ampli, també identitat d'esquerres....) més que per càlculs racionals. És un tema molt complex que cal debatre a fons. Jo personalment no coincideixo gaire amb la línia argumental de Sánchez Pinyol.
Felicitats pel bloc.
Si els castellans li veuen les orelles al llop, poden regalar-nos dos anys de no expol·li i de cop les enquestes es veurien capgirades.
2 de 20 és una pèrdua acceptable fins i tot per castella.