Des de sant Joan a Sant Pere es fan focs artificials al Cocó, al final de la platja del Postiguet. Comencen a tall de la mitja nit. Són una mena d'ebrietat fantàstica retallant la fosca, dibuixant costel·lacions efímeres, insinuant rutes, taquigrafianat pulsions atmosfèriques. Des de ma casa es veuen com en un teatre l'escenari. Mireu la foto. Abans vàrem fer un sopar lleuger i entre els assistents llegirem poemes. Jo vaig seleccionar aquest del llibre País del vent de Jordi Llavina.
L'abast de la mà
Aixeca el cap i mira l'univers.
Amida'l amb el cartabó del pam.
D'una estrella a l'altra, hi ha un pam i mig
dels teus. I ara torna els ulls a la Terra.
Prova d'utilitzar el rasclet dels dits
per llaurar el fang d'un parterre. Aprofita
el tall de l'ungla d'un polze, esmolat,
i secciona el pit d'un pardal mort.
(segueix)
Apunta en un quadern tot el que vagis
aprenent. Potser la sang de l'ocell
gravarà en paper blanc el traç subtil
de les empremtes del teu capciró.
Fes cassoleta amb la mà i recull l'aigua
del primer riu o safareig que trobis.
Pots assajar que formi una rasqueta
per trencar el gebre prim dels tolls, que guarda
una reserva d'aigua engelabrida.
Que es torni còncova com la cullera
que fan servir els de la geladeria
i amb força amassi un grapat de neu flonja
fins a deixar-la pedra blanca, esfèrica.
Tu estima amb totes dues mans la pell
de la noia que jeu al teu costat.
Posa un palmell damunt del seu pit nu.
¿En sents el cos i, més endins, el cor?
(El poema voldria haver descrit
el que diríem l'abast de la mà.
El poema voldria apamar l'ànima.)
