Avui era el Corpus. Doblement amagat al calendari (ja fa anys que la festa es va traslladar al diumenge, i enguany coincideix amb la revetlla de Sant Joan), afectat per una creixent laïcització de la societat (cal rendir-s'hi?) i per un cert menyspreu per tot allò que és antic i tradicional i, per acabar-ho d'adobar, colgat per una doble crisi política i econòmica d'absoluta actualitat, el Corpus necessita d'aportacions com aquest modest bloc per ser recordat. El Corpus, com Terol, existeix. Recordo de petit haver anat a veure l'ou-com-balla a la Catedral. Contemplar les oques i a continuació aquell curiós fenomen d'un ou que no queia del brollador era tot un espectacle per a un nen barceloní dels anys seixanta. El pare m'explicava que l'ou no queia perquè li feien un forat per buidar-lo: la veritat és que no entenia (i segueixo sense entendre-ho) aquell prodigi de la física, però tant se val. El que importava, i segueix important avui és poder gaudir d'aquest hipnòtic ball, d'aquest fascinant fluctuat nec mergitur, d'aquesta bellíssima imatge tan nostra, tan festiva, tan vital, senya d'identitat d'una festa secular.
No els deixem perdre mai, ni l'ou, ni la festa, per favor ho demano a qui pertoqui.
