Arran de la revolta dels "indignats" s'han fet córrer rius de tinta entre els quals he espigolat alguns articles molt interessants, com ara els de Salvador Cardús, Antoni Vives, Xavier Roig, Lluís Bou i Joan Ramon Resina. Les tesis que tots ells sostenen són que la revolta s'ha fet en clau purament espanyola, i que és intolerable que s'increpin els representants electes pel poble de manera violenta. Estant-hi d'acord, jo encara hi afegiria un tercer element: aquest tipus de revoltes bandegen completament el concepte de responsabilitat individual.
La responsabilitat individual és vital a l'hora de situar-se al món laboral i a la vida. Estic segura que entre els "indignats" hi ha joves molt preparats que no aconsegueixen trobar feina. Però no és menys cert que les consignes que es llancen sempre en aquest tipus de moviments només apel·len a les responsabilitats dels governs, ometent explícitament qualsevol referència a la responsabilitat individual. Xavier Roig va escriure un dia que només els incompetents tenen sempre mala sort.
Al món llatí/catòlic/mediterrani estem massa acostumats a esperar que l'Estat -en el nostre cas un Estat que no tenim- ens ho resolgui tot, eximint-nos de qualsevol responsabilitat -perdó per la reiteració. Per això m'admira tant la cultura protestant, perquè fa bandera de la cultura de l'esforç i de l'estalvi.
D'altra banda, a parer meu i de molts analistes que he estat llegint aquests dies, els "indignats" no han focalitzat bé el blanc de la seva indignació. Em sap greu ser repetitiva, però a Catalunya, el problema de base no són les retallades ni l'acció del govern ni la suposada manca de democràcia. Tot això és la conseqüència del problema endèmic que arrosseguem: la manca d'un Estat propi. Si disposéssim d'un executiu central igual que el tenen tots els Estats, no tindríem dèficit. És així de senzill. Per tant, els "indignats" haurien de rumiar quina és la causa real de la seva indignació, i no voler espanyolitzar les queixes produïdes a Catalunya. Aquí la dinàmica és diferent, i qui no ho vol veure, és per ignorància o per mala fe. No n'hi ha més.
Si jo hagués estat entre els "indignats", hauria proposat anar-me a manifestar, no pas al Parlament, sinó a la Delegació d'Hisenda del govern espanyol, que cada any ens espolia 22.000 milions d'euros. Això sí que és indignant de debò! Podrien haver-se queixat al govern de la Generalitat per no exigir a Madrid els diners que són nostres i que no tornen. Però no. Han atacat la conseqüència del problema sense tenir-ne en compte la causa. Potser reclamar allò que és nostre sembla insolidari i poc d'esquerres.
A Catalunya els valors de l'individualisme i de la competitivitat estan anatemitzats per una falsa il·lusió de progressia estúpida. I són precisament aquests valors, rectors en la cultura anglosaxona, especialment nord-americana, els que han dut EEUU al lloc on és ara. Els "indignats" es queixen, però què proposen a canvi? La circumscripció electoral única a Espanya, com vaig llegir?
Catalunya no pot seguir anant més a remolc d'una Espanya estatalista i retrògrada. Catalunya, precisament, s'ha caracteritzat al llarg de la història per la iniciativa individual i per una cultura de l'esforç i de l'estalvi. És un capital que no podem dilapidar de cap manera, perquè això seria la nostra fi com a poble.
Com a colofó, deixo apuntat un bloc que acabo de descobrir la darrera entrada del qual és brillant, i una frase mítica de Kennedy: "no et preguntis què pot fer el teu país per tu. Pregunta què pots fer tu per al teu país". Doncs això.
voldria afegir, o més ben dir comentar-te, que coincidint amb tu en el fet de que la violència no s'ha d'emprar en cap cas, o gairebé en cap cas, aquest cop ha fet la seva feina. Fitxa't en el canvi de tarannà de les declaracions dels 'polítics' un cop uns quants d'ells s'han vist les pantuflades al capdamunt, un cop han 'tastat' les conseqüències de la seva inhibició vers els afers del poble, un cop han vist que en són, o poden ser, també ells 'victimes' directes dels seus actes.
No puc donar el meu vistiplau a aquests actes de violència, però ens han fet un favor...
Siau...
Atentament