Divendres s'estrena al Canal 33 el documental La Crida, història d'una resposta, que repassa en 51 minuts la trajectòria d'un moviment que lluitava per la dignitat nacional amb alegria i amb la no violència per bandera (i que robava alguna bandera espanyola de tant en tant). Eva Piquer La meva escola política va ser La Crida a la Solidaritat, com ho va ser per a molts que encara no arribàvem als vint anys en els incerts anys vuitanta, quan aquest país tot just començava a calibrar el que donava de si la “jove democràcia espanyola”. La meva mare sempre em deia que no em volia venir a treure del calabós quan li deia que anava a fer “alguna acció”. No li feia gaire gràcia que jo m’anés enfrontant a la policia pels carrers. Però ja procurava explicar-li prou poques coses com perquè no patís. Perquè el més important no era pas enfrontar-se a les porres, encara que avui sembli el súmmum de l’activisme.
Jo em vaig enamorar, literalment, dels cridaires el dia que, pujant per la Rambla fins a Plaça Catalunya, vaig veure desplegar una pancarta enorme de la façana d’El Corte Inglés. El lema, senzillament, deia “En català”. La Crida va fer la revolució per reclamar les coses més elementals, vet aquí la seva legitimitat i la seva grandesa. No era difícil deixar-se seduir per aquesta mena d’activisme quan la causa era tan sòlida i l’estil tan intel·ligent. L’estratègia de La Crida era força avançada, potser no pel seu temps, però sí per aquest país. Una gran imaginació política posada al servei de l’impacte mediàtic (robatoris de banderes, pintades, substitucions de publicitat, etc.), però també de l’expressió solemne de les reivindicacions (Camp Nou, concert per Palestina)... Només he trobat una imaginació semblant en el moviment de Le Cun de Larzac dels anys setanta, on els agricultors i activistes cabaven l’asfalt amb les aixades per impedir l’apropiació de les seves terres per part de l’exèrcit.
L’escola de La Crida ens va formar molt més enllà de la llengua. Com que érem joves i volíem canviar les coses, apreníem que les causes eren comunes: llengua, ecologisme, antimilitarisme, solidaritat amb els pobles... La Crida era un node de moviments i iniciatives que en aquest país han fet molta feina. Una mena de paraigua que va ser difícil de sostenir, perquè no convenia als poders, i potser perquè va fer madurar tant totes les reivindicacions que se li van fer massa grans.
Moltes iniciatives van néixer a recer de La Crida, o amb el seu suport. Iniciatives que van reclamar el nostre esforç i compromís i amb les quals ens hem anat fent grans. Per tant, no hem deixat mai de cridar, d’una manera o una altra. La Crida va ser una bona escola.
Així doncs, divendres, mirant el 30 minuts, em posaré nostàlgica.
I recordo aquell Camp Nou ple a vessar, la meva primera comunió catalanista.