Ha arribat el gran dia. Me'n vaig a Ciutadella de Menorca per ses festes com cada any. El dijous m' espera el primer toc de fabiol, dinar amb els amics, entrada del caixer senyor es born, guerra d' avellanes, corregudes a sa plaça i el caragol de santa Clara. I a l' endemà sant tornem-hi: missa de caixers, sa convidada, jocs des pla, caragols i es darrer toc de fabiol. Una festa especial que atrapa, per raons no massa dificils de copsar pels catalans continentals, sí amb permís del gin amb llimonada, ens mantenim atents al que succeix i ens envolta. Arrelament a la terra, respecte a la identitat i a les tradicions d'un poble. Una munió de sentiments, emocions, sensacions, vivències i pensaments, que es fan evidents en un escenari obert als quatre vents en que tothom és actriu o actor - principal o secundari -, director, regidor, acomodador, afeccionat, crític, tramoista i espectador a la vegada. Sempre i en tot moment acompanyats pel só del tambor i el fabiol, l' olor a cavall i el contacte humà. Un esdeveniment singular d'aquesta part oriental de la mediterrània que fa segles comparteix llengua i cultura. Una cerimònia solsticial a cel obert, que ens vincula amb els cicles naturals de les estacions i que explica la dimensió exacta del que som tant individual com col·lectivament.
Salutacions als amics menorquins.