adam |
Rugby |
divendres, 17 de juny de 2011 | 10:38h
El torneig de les sis nacions,
una de les competicions esportives més antigues del planeta, va néixer l’any
1883 per enfrontar els equips d’Anglaterra, el País de Gal.les, Irlanda i
Escòcia, una vegada a l’any i a una sola volta. L’Any 1919 s’hi va incorporar
la República francesa i l’any 2000 la italiana. La competició, seguint amb la
tradició amateur i fraternal del Rugby, no tingué trofeu per al guanyador fins
l’any 1993, quan la pressió de les televisions vencé les darreres resistències.
Fins aleshores només hi havia hagut trofeus no oficials i purament simbòlics
(la Triple corona, per l’equip de les illes que guanya als altres tres, la
Calcuta cup, al vencedor de l’enfrontament entre Escòcia i Anglaterra, i la
Cullera de fusta, per qui surt derrotat de tots els partits que juga).
El cas és que, al llarg d’aquests
128 anys, un dels territoris participants en aquesta competició ha experimentat
canvis polítics que hi han resituat completament el paper d’aquest esport. Em
refereixo, naturalment, a Irlanda. Al segle XIX, quan es va crear la IRFU, la
Federació de Rugby Irlandesa agrupava a equips formats per joves de la burgesia
i l’aristocràcia més obertament pro-britànica, monàrquica i anglòfona.
L’equip
era de tota l’illa, certament, però en cap cas responia a una voluntat de
separar-se de la corona, tot el contrari. De fet, el repúblicanisme rebutjava
frontalment els esports anglesos, com el futbol o el Rugby, i els oposava als
de tradició autòctona, com el Hurling o el Futbol gaèlic. Jugar a un d’aquests
esports estrangers era motiu suficient per ser expulsat del Sinn Fein o de
qualsevol altre organització repúblicana, i no va ser fins l’any 2007 que la
Gaelic Athletic Association va permetre que es jugés un partit de Rugby en un
dels seus camps, a Croke park, escenari d’uns dels episodis més sagnants de la
repressió britànica, l’any 1920. Per això mateix, perquè representavaals sectors més unionistes de la
societat irlandesa, quan l’any 1949 es va proclamar la República d’Irlanda i es
va oficialitzar la separació dels sis comptats del nord, ningú va veure cap raó
per dividir, també, la IRFU. Així doncs, durant 50 anys aquesta entitat
d’origen britànic s’ha convertit en un referent de la unitat de tota la illa i
en la demostració que persones d’origen protestant o catòlic podrien conviure
en pau en una futura república reunificada.
Passa una mica com amb el partit
dels Ciutadans/Ciudadanos, que malgrat proclamar l’espanyolitat dels catalans i
catalanes no aconsegueix entendre’s amb els seus possibles homòlegs espanyols i
ha acabat sent un fenòmen polític genuïnament català, negant, de facto, allò
que proclamen.
Ferran Vital |
dilluns, 20 de juny de 2011 | 19:33h
Benvolgut Adam,
Penso que fas una aproximació encertada a la història del rugbi
irlandès, però penso que fas una apreciació que no és del tot encertada.
Els esports gaèlics (Hurling i GaelicFootball) formen part de l'essència i idiosincràsia del nacionalisme irlandès, i la creació de la GAA (GaelicAthleticAssociation) respon al nacionalisme irlandès
del darrer terç del XIX i llur voluntat de recuperar i potenciar
elements culturals autòctons (a l'estil dels castells o les sardanes a
Catalunya).
Però els irlandesos són un poble que estima el rugbi (i altres esports anglesos com la boxa o el criquet), i no hi ha cosa que més feliç els faci que guanyar a Anglaterra al "seu" esport. Sense anar més lluny, a Dublín el rugbi era l'esport dels obrers industrials de la ciutat a inicis dels anys 20, com també ho era pels de Cork. Evidentment que el rugbi sempre ha estat un esport elitista (a Irlanda, Anglaterra o Sud-àfrica), però el component nacional i l'orgull irlandès també hi era ben present.
D'altra banda, la GAA no deixava jugar a esports que no fossin autòctons a CrokePark per una simple raó: l'estadi de CrokePark no és públic, si no pagat i finançat per la pròpia GAA, mentre que LandsdowneRoad (mai li diré Aviva Stadium) és de titularitat pública (pagat per la República d'Irlanda).
Per últim, et deixo un link molt interessant on surten diversos nois irlandesos que han jugat a primer nivell a Gaelic Football i a Rugby (i algun que s'ha passat a Footy o Australian Football).
Molt nteressant, la informació que em passes. De fet, tots els jugadors que s'han passat del Gaelic Football al Rugby ho han fet darrerament, els últims quinze anys, precisament quan el Rugby ha deixat de ser un esport estigmatitzat i el conjunt de la societat irlandesa se l'ha començat a sentir com a propi.
Ferran Vital |
dimarts, 21 de juny de 2011 | 16:38h
Benvolgut Adam,
El llistat de nois que s'han passat a rugbi els darrers quinze anys ho han fet per temes de professionalisme. Quan el rugbi era un esport amateur, també n'hi havien uns quants, que compaginaven tots dos esports! D'on penses que sortien els aficionats que omplien el vell Landsdowne Road?
Per últim, molt em penso que l'esport nacional a Irlanda és seure en un pub amb els amics i unes pintes i gaudir d'un partit i és igual si és (gaelic) football, hurling, boxa, curses de cavalls, (molt populars a Irlanda, altrament), soccer (futbol), footy, rugbi XV, rugby league, rugbi VII, criket, hoquei, International Rules o F-1.
http://en.wikipedia.org/wiki/List_of_players_who_have_converted_from_one_football_code_to_another#Gaelic_football_to_Rugby_Union
Ara si!
tiocfaidh ar la
Penso que fas una aproximació encertada a la història del rugbi
irlandès, però penso que fas una apreciació que no és del tot encertada.
Els esports gaèlics (Hurling i Gaelic Football) formen part de l'essència i idiosincràsia del nacionalisme irlandès, i la creació de la GAA (Gaelic Athletic Association) respon al nacionalisme irlandès
del darrer terç del XIX i llur voluntat de recuperar i potenciar
elements culturals autòctons (a l'estil dels castells o les sardanes a
Catalunya).
Però els irlandesos són un poble que estima el rugbi (i altres esports anglesos com la boxa o el criquet), i no hi ha cosa que més feliç els faci que guanyar a Anglaterra al "seu" esport. Sense anar més lluny, a Dublín el rugbi era l'esport dels obrers industrials de la ciutat a inicis dels anys 20, com també ho era pels de Cork. Evidentment que el rugbi sempre ha estat un esport elitista (a Irlanda, Anglaterra o Sud-àfrica), però el component nacional i l'orgull irlandès també hi era ben present.
D'altra banda, la GAA no deixava jugar a esports que no fossin autòctons a Croke Park per una simple raó: l'estadi de Croke Park no és públic, si no pagat i finançat per la pròpia GAA, mentre que Landsdowne Road (mai li diré Aviva Stadium) és de titularitat pública (pagat per la República d'Irlanda).
Per últim, et deixo un link molt interessant on surten diversos nois irlandesos que han jugat a primer nivell a Gaelic Football i a Rugby (i algun que s'ha passat a Footy o Australian Football).
Salut i rugbi!!
tiocfaidh ar la
Salut o Rugby!!
El llistat de nois que s'han passat a rugbi els darrers quinze anys ho han fet per temes de professionalisme. Quan el rugbi era un esport amateur, també n'hi havien uns quants, que compaginaven tots dos esports! D'on penses que sortien els aficionats que omplien el vell Landsdowne Road?
Per últim, molt em penso que l'esport nacional a Irlanda és seure en un pub amb els amics i unes pintes i gaudir d'un partit i és igual si és (gaelic) football, hurling, boxa, curses de cavalls, (molt populars a Irlanda, altrament), soccer (futbol), footy, rugbi XV, rugby league, rugbi VII, criket, hoquei, International Rules o F-1.
Salut i rugbi!