(El text per al casament del Josep Maria i la Mònica, a la platja fins que sortís el sol... i va sortir però amb lluna plena)
Ja m'agradaria a mi poder dir ben fort que no em costa gens ni mica posar-me davant d'un teclat d'ordinador i omplir la pantalla de paraules més o menys coherents -i a voltes més que menys i tot- sobre qualsevol tema que em demanin, m'exigeixen o m'insinuïn. M'encantaria ser escriptor “a la carta” i sense preu ni forma ni bastida, omplir de paraules les façanes de les cases, tal com fan els pintors amb aquelles màquines que els serveixen per desplaçar-se amunt i avall com abans els servien les escales, les llargues escales de fusta i alumini. M'agradaria posar la mà damunt del teclat i que en sortís música, colors i llum, però no és el cas. M'entusiasmaria si amb les paraules posades una rere l'altra sortissin coses, actituds i accions que canviessin el món tot, sencer, o ni que només fos un trosset, una mica... però tampoc és ni crec que sigui.
Ja m'agradaria a mi poder dir ben fort que no em costa gens ni mica posar-me davant d'un teclat d'ordinador i omplir la pantalla de paraules més o menys coherents -i a voltes més que menys i tot- sobre qualsevol tema que em demanin, m'exigeixen o m'insinuïn. M'encantaria ser escriptor “a la carta” i sense preu ni forma ni bastida, omplir de paraules les façanes de les cases, tal com fan els pintors amb aquelles màquines que els serveixen per desplaçar-se amunt i avall com abans els servien les escales, les llargues escales de fusta i alumini. M'agradaria posar la mà damunt del teclat i que en sortís música, colors i llum, però no és el cas. M'entusiasmaria si amb les paraules posades una rere l'altra sortissin coses, actituds i accions que canviessin el món tot, sencer, o ni que només fos un trosset, una mica... però tampoc és ni crec que sigui.
I com que em
conec les limitacions, volia apuntar que l'encàrrec de fer un text
que serveixi de substitut del que diu un capellà, o un regidor, o un
jutge de pau, o un no sé què davant una parella -o més- que
decideixen unir-se en sant o dimoni matrimoni reconec que ha
esdevingut feixuc i corporalment complicat. Complicat perquè així
ho resulta la sana intenció de no caure en la repetició de tòpics
suats i dessuats, que tot i que sé que avui no valoraríeu
negativament les i els qui sou aquí perquè la festa no són aquests
papers, sé també que us avorriria fins a dins de l'ànima, si és
que n'hi ha, i a mi, més.
Tot i això, som aquí, davant de la Mediterrània esperant que ella i ell esdevinguin ells -i tant de bo elles també-. Esperant que avui sigui, en paraules de Serrat, un gran dia, “plantéatelo así”, i en el desig dels que som un -o una-, una gran nit també. Som nocturns i la nit ens fa de llit sovint, ja ho sabeu...
Ara i aquí, mentre xafem sorra de la platja de l'Arrabassada, una de les platges on ens torrem a l'estiu. Ara i aquí, enmig d'una platja entre el Miracle i la Savinosa, entre el mar i la terra, en terra de frontera on res no és estable ni res dura més que el tsunami que un dia arriba i s'ho emporta tot menys les centrals nuclears, que aquestes es queden sempre per recordar-nos que no només som humans i per això fràgils. Ara i aquí, no enfilo cap agulla però em disposo a escoltar, en acabar de parlar, i alpaudir quan el sopar s'apropi...
D'Arrabassada la platja, al mar de Tarragona. Equipada per al gaudi, amb tres dutxes de tres ruixadors, tres dutxes de dos ruixadors i rentapeus, tres rentapeus a la sorra, tres fonts a al sorra, 65 papereres a la sorra, quatre passarel·les i tres cagadors. Un espai, com veieu, gens apropiat per casar-se, o com a mínim poc condicionat per fer-ho en condicions. Per què aquí, doncs? Els que només treballen, estan aturats i dormen no ho entendrien. I malgrat tot, avui som aquí per a un casament, per a una boda. La resposta, com sempre, és una altra pregunta: pr què no ho hauríem de fer aquí si avui els parlaments es troben a les places, i els lladres omplen els parlaments? Per què no fer-ho aquí ara que és de nit i no es veu el blau d'aquesta bandera que dibuixa quelcom més que el color del mar quan fuig? Per què no fer-ho aquí si uns amics meus diuen que es van casar al terrat de casa seva i qui els havia de casar gairebé va haver d'oficiar des de baix al carrer perquè ja no hi cabia? Per què no fer-ho aquí si ens dóna la gana a pesar de l'ordenança cívica i del control social -que sempre comença per l'autocontrol- que ens diu que no està bé ser-hi si no paguem?
Diu la publicitat que “Amb una longitud d'un 550 metres i una amplada de 65 a 100 metres, no es petita ni tampoc massa gran. Està molt bé per passejar de punta a punta, per a caminar al costat del mar, fet que va molt bé per a la circulació de les cames”. I com sempre, els publicistes obliden la vida que hi ha, que esn dota de motius més que suficients. La vida ens confirma, la vida que hi ha hagut i avui mateix es passeja per aquí. No oblidem els petons que ens hi hem donat, les carns que s'hi han colrat, les pells que hi hem besat, les llengües que hem compartit, les nits que ens hi hem despertat, la son que hi hem deixat, els cossos que hem estimat, els orgasmes que hem compartit... i ara també els casaments a què hem assistit... No oblidem tampoc que avui som aquí no per fer negoci, ni per fer vacances, ni per contractar una hipoteca ni per demanar un préstec al banc, ni per treballar vuit, deu o vint hores, ni per esdevenir menys persones que no hem estat. Avui som aquí per celebrar, amb aire i alegria que el Josep Maria i la Mònica es volen casar i com que ells ho decideixen,bé està. Bé per als d'ara i per als que vindran...
Perquè la vida és estrena, que deia el mestre abans d'entrar al museu, i estrenar-nos entre les onades que gasten la sorra i la sorra que esdevé cada cop més fina ens dóna l'aire suficient i les ganes necessàries, amb ganes i bon humor, de demanar-vos que feu bona la dita que diu que la lluna tindrà enveja quan vegi com s'acaronen onades i platja. Bona nit tinguem i recordeu aquest 15 de juny que mai no oblidarem. Ah, i felicitats!!!
Tot i això, som aquí, davant de la Mediterrània esperant que ella i ell esdevinguin ells -i tant de bo elles també-. Esperant que avui sigui, en paraules de Serrat, un gran dia, “plantéatelo así”, i en el desig dels que som un -o una-, una gran nit també. Som nocturns i la nit ens fa de llit sovint, ja ho sabeu...
Ara i aquí, mentre xafem sorra de la platja de l'Arrabassada, una de les platges on ens torrem a l'estiu. Ara i aquí, enmig d'una platja entre el Miracle i la Savinosa, entre el mar i la terra, en terra de frontera on res no és estable ni res dura més que el tsunami que un dia arriba i s'ho emporta tot menys les centrals nuclears, que aquestes es queden sempre per recordar-nos que no només som humans i per això fràgils. Ara i aquí, no enfilo cap agulla però em disposo a escoltar, en acabar de parlar, i alpaudir quan el sopar s'apropi...
D'Arrabassada la platja, al mar de Tarragona. Equipada per al gaudi, amb tres dutxes de tres ruixadors, tres dutxes de dos ruixadors i rentapeus, tres rentapeus a la sorra, tres fonts a al sorra, 65 papereres a la sorra, quatre passarel·les i tres cagadors. Un espai, com veieu, gens apropiat per casar-se, o com a mínim poc condicionat per fer-ho en condicions. Per què aquí, doncs? Els que només treballen, estan aturats i dormen no ho entendrien. I malgrat tot, avui som aquí per a un casament, per a una boda. La resposta, com sempre, és una altra pregunta: pr què no ho hauríem de fer aquí si avui els parlaments es troben a les places, i els lladres omplen els parlaments? Per què no fer-ho aquí ara que és de nit i no es veu el blau d'aquesta bandera que dibuixa quelcom més que el color del mar quan fuig? Per què no fer-ho aquí si uns amics meus diuen que es van casar al terrat de casa seva i qui els havia de casar gairebé va haver d'oficiar des de baix al carrer perquè ja no hi cabia? Per què no fer-ho aquí si ens dóna la gana a pesar de l'ordenança cívica i del control social -que sempre comença per l'autocontrol- que ens diu que no està bé ser-hi si no paguem?
Diu la publicitat que “Amb una longitud d'un 550 metres i una amplada de 65 a 100 metres, no es petita ni tampoc massa gran. Està molt bé per passejar de punta a punta, per a caminar al costat del mar, fet que va molt bé per a la circulació de les cames”. I com sempre, els publicistes obliden la vida que hi ha, que esn dota de motius més que suficients. La vida ens confirma, la vida que hi ha hagut i avui mateix es passeja per aquí. No oblidem els petons que ens hi hem donat, les carns que s'hi han colrat, les pells que hi hem besat, les llengües que hem compartit, les nits que ens hi hem despertat, la son que hi hem deixat, els cossos que hem estimat, els orgasmes que hem compartit... i ara també els casaments a què hem assistit... No oblidem tampoc que avui som aquí no per fer negoci, ni per fer vacances, ni per contractar una hipoteca ni per demanar un préstec al banc, ni per treballar vuit, deu o vint hores, ni per esdevenir menys persones que no hem estat. Avui som aquí per celebrar, amb aire i alegria que el Josep Maria i la Mònica es volen casar i com que ells ho decideixen,bé està. Bé per als d'ara i per als que vindran...
Perquè la vida és estrena, que deia el mestre abans d'entrar al museu, i estrenar-nos entre les onades que gasten la sorra i la sorra que esdevé cada cop més fina ens dóna l'aire suficient i les ganes necessàries, amb ganes i bon humor, de demanar-vos que feu bona la dita que diu que la lluna tindrà enveja quan vegi com s'acaronen onades i platja. Bona nit tinguem i recordeu aquest 15 de juny que mai no oblidarem. Ah, i felicitats!!!
