Es veia venir, el "Tots som un" es un bon lema publicitari però utòpic en qualsevol altre àmbit i més en el de les revolucions. El no-lideratge com a lideratge d'una Revolució et portar a un atzucac, la no acceptació de reconèixer l'autoritat d'un o uns líders ,porta implícit el fracàs de la Revolució ja que s'esbravara a traves d'escissions, i en els moments de dificultat que travessa tota Revolució.
Tota Revolució que vulgui triomfar necessita d'uns líders, i més si aquesta pretén ser pacifica. Uns líders que aglutinin els esforços per aconseguir l'objectiu comú. Uns líders que entusiasmin en moments de defalliment, que donin exemple de sacrifici, que en definitiva, facin de guia a la resta per tal d'evitar les distraccions i que la massa es dispersi dels objectius primigenis que varen provoca la Revolució.
Gandhi, Martin Luther King i més recentment Nelson Mandela, son els exemples de lideratge de Revolucions pacifiques exitoses, i on s'hauria d'emmirallar el moviment dels Indignats, i no en l'anarquisme i la seva visió sui generis del que entén com a democràcia - una societat que visqui sense governs ni jerarquies que posin unes persones - els líders- damunt d'unes altres-.
Els fets d'avui, emprà la violència contra els representants escollits pel poble, es conseqüència directa d'aquesta falta de lideratge que ha provocat aquest brot de violència.
La Democràcia Real que ells demanen es tot el contrari del que ha succeït avui en el Parlament de Catalunya. La Democràcia Real, es la d'acceptar que les teves idees no les accepti una majoria. La Democràcia Real es aconseguir que aquesta majoria se la convenci amb la paraula i la força de la raó, i no amb la força dels punys.
La democràcia és el govern del poble (per i pel poble). Això de "jerarquies que posin unes persones - els líders- damunt d'unes altres" té més a veure amb els feixismes i totalitarismes del segle XX, que no pas amb la democràcia.
Déu-nos-en-guard que surti un lider entre els "indignats" de la Spanish revolution, secció catalana! Deixaria en rídicul al mateix Cojo Manteca (o com carai es diguès...). Posats a fer, jo posaria al Joan Herrera. O millor: al Joan Boada, que -pel què es veu- li deu "posar" aixo del bondage cutre i garul·lo.
Dels tres personatges, a qui no li donaria l'esquena és al Mandela: Encara recordo que el primer que va fer, desprès de sortir de la pressó, va ser repudiar a la seva dóna (pel que es veu, ja no duria fer massa servei a la causa). A part que en Mandela i el seu CNA, de pacífics en tenien ben poc.
No manipulis. T'has descuidat el "ni" (NI jerarquies que posin unes persones damunt d'unes altres), i si l'anarquisme (perquè aquesta definició es de l'anarquisme) es en el fons feixisme, ja que imposen no proposen.
Pel que fa al Mandela ¿Saps perquè es va separar de la seva segona dona, la Winnie? perquè es va aprofitar en benefici propi del seu empresonament i qui no estava d'acord amb ella "desapareixia".
I si en els inicis una branca del CNA dirigida per ell es va dedicar al sabotatge d'edificis emblemàtics (posant-hi bombes) però evitant que ningú prengués mal. Els seus anys a la presó el van fer abraçar la no-violència.
No vull manipular. Aquest "ni" crec que no canvia res al meu raonament [sic]. Sobre les imposicions, per desgràcia és una cosa molt extesa (també entre els dits "llibertaris"). Sobre si l'anarquisme és o no feixisme, doncs jo crec que no hi té res a veure. L'anarquia, com diria el poeta, "és la més alta expressió de l'ordre"... que és tant com dir "democràcia".
Dubto molt que en Mandela tardès tant en adonar-se d'aquesta suposada conducta de la Winnie. Bé, però en assumptes de parelles, no vull entrar.
Això de posar bombes tenint cura de que ningú prengui mal, em recorda una trista història.
l'assemblearisme porta a la manipulació de la massa per uns pocs. Quintacolumnistes sempre n'hi ha hagut en aquests tipus de moviments sense un lideratge.
Es veia venir, el "Tots som un" es un bon lema publicitari però utòpic en qualsevol altre àmbit i més en el de les revolucions. El no-lideratge com a lideratge d'una Revolució et portar a un atzucac, la no acceptació de reconèixer l'autoritat d'un o uns líders ,porta implícit el fracàs de la Revolució ja que s'esbravara a traves d'escissions, i en els moments de dificultat que travessa tota Revolució.
Déu-nos-en-guard que surti un lider entre els "indignats" de la Spanish revolution, secció catalana! Deixaria en rídicul al mateix Cojo Manteca (o com carai es diguès...). Posats a fer, jo posaria al Joan Herrera. O millor: al Joan Boada, que -pel què es veu- li deu "posar" aixo del bondage cutre i garul·lo.
Dels tres personatges, a qui no li donaria l'esquena és al Mandela: Encara recordo que el primer que va fer, desprès de sortir de la pressó, va ser repudiar a la seva dóna (pel que es veu, ja no duria fer massa servei a la causa). A part que en Mandela i el seu CNA, de pacífics en tenien ben poc.
Atentament
Pel que fa al Mandela ¿Saps perquè es va separar de la seva segona dona, la Winnie? perquè es va aprofitar en benefici propi del seu empresonament i qui no estava d'acord amb ella "desapareixia".
I si en els inicis una branca del CNA dirigida per ell es va dedicar al sabotatge d'edificis emblemàtics (posant-hi bombes) però evitant que ningú prengués mal. Els seus anys a la presó el van fer abraçar la no-violència.
Dubto molt que en Mandela tardès tant en adonar-se d'aquesta suposada conducta de la Winnie. Bé, però en assumptes de parelles, no vull entrar.
Això de posar bombes tenint cura de que ningú prengui mal, em recorda una trista història.
Atentament
Exemples:
Lorenzo Abadía (PP), Ricardo Sáenz de Ynestrillas (Falange), Francisco Garrobo (UPyD)...
I a més els policies...