“El que depèn de nosaltres, la voluntat, depèn de mil coses que no depenen d’ella.” (Comte-Sponville)
Condensada, tota una exposició sobre la llibertat.
La mateixa saviesa no depèn de nosaltres: la salut la condiciona i tenir-ne no sempre està a les nostres mans. Ni l’estoïcisme pot fer res contra l’esquizofrènia o l’Alzheimer. Justament, perquè la saviesa se’ns escapa, ens aboquem a la filosofia, oi?
I la felicitat? Tampoc depèn de nosaltres ja que la salut dels nostres fills no és a les nostres mans. Podem protegir-los, és veritat, però no és cap garantia contra el pitjor. No és cap garantia contra els mals conductors ni contra els virus. Encara és l'hora que algú hagi trobat la vacuna contra la desgràcia. Res més valuós que un fill i res més fràgil. Res més fràgil, doncs, que la felicitat. Res més lluny de la nostra voluntat.
Per què serà que, tanmateix, seguim estimant la vida? Potser és perquè la sabem tan exposada, tan espantadissa, tan desvalguda? Ben mirat, el paradís seria l’ensopiment més horrorós: ens acabaríem avorrint de nosaltres mateixos. Estimem la vida perquè és aventura, per la seva incertesa i perquè, al cap i la fi, ningú no ens pot treure la voluntat d’albirar de totes les possibilitats la millor. Pobre humanitat aquella que només sap refugiar-se en el plor o la pregària! Enllà hi ha tots aquests plaers, totes aquestes alegries, tots aquests moments dolços... Què em dieu del somrís d’un infant? O de la carícia de l’amant?
Variacions sobre un capítol de "El placer de vivir" de André Comte-Sponville
El plaer, els moments dolços sempre hi són, no cal cercar-los gaire lluny ....
El proper mes de setembre tornaré a Birmània, vint díes. Aquí sí que vaig a cercar oxígen i petits plaers, i somriures, viatjar, badar, ajudar, complicitats.
Bon día Narcís.
El teu comentari em fa pensar que caldria rectificar el que he dit sobre la felicitat. De fet ho he tret del llibre que cito, em va impactar i potser no ho vaig meditar prou. Ara diria que la felicitat està més enllà de la tristesa i l'alegria puntuals, del dolor i la salud d'un moment donat, tot i que l'alegria i la salut hi ajuden. I certs nivells de dolor i de tristesa són un obstacle difícils de solventar per a ser prou (graus!) feliç. Deixem-ho aquí. Roser, bon començament d'estiu!
Per ami COmte Sponville ha estat una referència des de fa bastant s anys. Aquest l'està llegint el meu marit i jo estic fent cua, encara no l'he llegit.
I crec que saber separar i reconèixer les coses que depenen de nosaltres i le s que no hi depenen és una saviesa bàsica i necessària. Realment tal com tu ho planteges, moltes cose i de les més importants (per exemple la salut nostra i dels que estimem) no depen de nosaltres. Però sovint em trobo (suposo que tu també) sobretot a la feina, amb molt a gent que no fa les coses que depenent d'ells podrien resoldre algun problema... sempre és més fàcil culpar algú altre o la mala sort que fer petits canvis necessaris.
Per sort aprenem de tothom i també aquestes persones que a vegades no saben entomar i gestionar allò que depèn d'ells, resulta que saben entomar millor que d'altres totes les coses que no depenen d'ells, no sñe si m'explico, com si una mena de "fatalisme" vital, com si tot ens vingués donat, a vegades els ajuda en allò pitjor de les coses que ens passes, molt més que alrtes persones més actives que no saben fer res més que rebel·lar-s'hi inutilment.
I els plaers de la vida que ens salven de la mateixa vida, són aquest exemples que has posat: l'amor i els infants... els fills, els néts... n'hi ha d'altres, per d scomptat, molts d'altres: la natura, els amics, els objectius personals... i no me'n voldria deixar perdre cap, però com aquests dos, cap
Aprecio la teva aportació en el sentit que és ben curiós que el fatalisme, actitud tan poc positiva, tingui el seu vessant bo i ajudi a certes persones a suportar els mals moments que sobrevénen. A vegada la comprensió racional pot ser tramposa i dificultar l'adaptació. És ben veritat. Perquè res no és bo del tot i qualsevol actitud, per bona que sigui d'entrada, té les seves limitacions. Carme, una aportació que agraeixo.