Finalment ha passat. Hem arribat al punt que molts independentistes temíem des de feia mesos. Després de les eleccions al Parlament i de les eleccions als ajuntaments de Catalunya ens trobem que a les nostres institucions pròpies la presència dels partits independentistes és força més baixa que fa tot just uns mesos. I ens trobem que això passa precisament quan totes les enquestes indiquen que l'independentisme social és més fort que mai, quan més ciutadans s'hi identifiquen, quan se n'ha normalitzat completament el debat, quan fins i tot aconsegueix mobilitzar més de 230.000 barcelonins per votar a favor de la independència en un referèndum no oficial.
(1) El dilema entre la via política i la via cívica. La majoria social necessària per a la proclamació de l'Estat català com a membre de la Unió Europea s'ha de construir des de la societat civil a través de plataformes i entitats de tot tipus, o bé l'han de crear els partits polítics des de les institucions?
(2) El dilema entre ideologia i transversalitat. Els partits polítics independentistes han de tenir una ideologia determinada en l'eix esquerra-dreta? O han de ser ideològicament neutrals? S'ha de cercar una unitat electoral de tots els partits independentistes, deixant de banda llur possible ideologia, o s'han presentar per separat amb propostes ideològicament diferenciades?
(3) El dilema entre essència i obertura. El projecte independentista s'ha de defensar des de posicions de reivindicació nacional maximalista? Cal plantejar un projecte d'Estat propi basat en les característiques culturals autòctones catalanes? O bé cal relaxar les condicions de la proposta per tal de cercar un major suport en l'ampli ventall d'adscripcions i sentiments nacionals i culturals de la població catalana contemporània?
A primera vista podria semblar que el primer dilema ja està del tot superat des de fa temps. Hom podria dir que fa anys que sabem perfectament que tal disjuntiva ja no existeix i que és clar que totes dues vies són necessàries i complementàries. Aquesta complementació, en efecte, de vegades ha funcionat la mar de bé, com en la famosa manifestació del 10 de juliol del 2010, convocada per una entitat cívica, Òmnium Cultural, i àmpliament recolzada per altres entitats i per tots els partits polítics catalanistes. És cert que el projecte independentista necessita tant l'activisme cívic (que ha donat recentment fruits espectaculars com les consultes ciutadanes sobre la independència), com el treball dels partits polítics. Però el dilema irresolt apareix quan aquests partits es demanen si han d'actuar com a formacions amb aspiracions de govern, que vulguin també construir el projecte independentista des del control de les institucions (com per exemple fa l'SNP a Escòcia), o bé han d'actuar com a partits d'oposició radical que es limitin a ser una corretja de transmissió que traslladi al debat de les institucions les reivindicacions de l'independentisme cívic. ERC ha intentat la primera via des del 2003 i les conseqüències han estat només parcialment bones per a l'independentisme (bones pel creixement del suport social a la independència a causa del conflicte institucional propiciat pel procés de nou Estatut, dolentes per la nefasta gestió d'aquest creixement que no s'ha traduït en creixement electoral sinó en tot el contrari). En canvi, Solidaritat Catalana per la Independència (SI) sembla que proposa el contrari quan diu que governar des de les institucions que es deriven de la legalitat espanyola els faria còmplices del sistema que precisament volen derogar, i en lloc d'això es dediquen a usar l'altaveu de la representació parlamentària per fer una constant pedagogia independentista i, fins i tot, per donar suport a l'activisme extraparlamentari amb accions com la frustrada acampada al Parc de la Ciutadella a favor de la seva, també frustrada, proposta de Llei de Declaració de la Independència. Tanmateix, aquesta segona via de moment no està donant cap resultat quantificable pel que fa a creixement social de l'independentisme, ni tampoc pel que fa al creixement electoral de la formació que la practica, tal com hem vist a les darreres eleccions municipals.
Crec que la dissolució d'aquest primer dilema passa per una autèntica compatibilització de la via cívica i de la via política. Ambdues han de ser possibles i han de seguir llur camí tan enllà com sigui possible. L'independentisme cívic ha de continuar creixent i s'ha de fer omnipresent a Catalunya, tant en extensió geogràfica com en profunditat social, bo i arribant a totes les capes socials i a tots els sectors professionals i econòmics. Una nova forma d'articular aquest desenvolupament serà la nova Assemblea Nacional Catalana que ja s'està gestant. Però això no és suficient. Aquest moviment ha de ser present a totes les institucions i ha de poder aspirar a governar-les. La davallada electoral d'ERC no ha de provocar que els independentistes es resignin a lliurar les institucions als unionistes. Cal que els independentistes també treballin des dels partits grans que aspiren a governar el país. Cal que n'hi hagi molts dins de Convergència i Unió (i ja hi són) que maldin per fer que aquest centre-dreta nacional sigui cada vegada més coherent amb l'afirmació del seu líder, Artur Mas, segons la qual no es poden posar límits a la capacitat de Catalunya per decidir el seu futur. I cal també que els independentistes d'esquerres puguin aspirar a construir una esquerra nacional que també aposti per la llibertat del país, una esquerra que pugui ser tan majoritària com CIU i que també sigui d'obediència estrictament catalana. Per tant, haurà de ser molt més gran que l'actual ERC i haurà d'incorporar tots els catalanistes d'esquerres que també creuen en el dret a decidir com a fonament democràtic últim.
Aquesta superació del primer dilema ja ens indica com cal resoldre el segon. Si volem que l'independentisme realment es faci majoritari al nostre país cal que com a moviment sigui transversal, certament. No hi ha cap dubte, per tant, que l'independentisme cívic ha de ser transversal: ha de ser a tot arreu, no ha d'abandonar cap sector social del nostre país. I des de la vessant política, com s'aconsegueix aquesta transversalitat? Sincerament, no penso que s'assoleixi des de la creació de cap front independentista entès com a coalició electoral. La unitat de tots els partits independentistes no faria créixer el projecte, ans al contrari. Un front electoral independentista format per partits que l'única cosa que tenen en comú és l'aspiració a la sobirania, faria que la resta de formacions es veiessin obligades a diferenciar-se'n a partir d'aquesta única característica definidora, és a dir, declarant-se no independentistes. Per tant, el projecte tocaria sostre i mostraria quins són els seus límits (encara insuficients). Una tal coalició només es podria plantejar el dia en què demoscòpicament estigués clar que pot guanyar amb majoria absoluta. Fer-ho abans seria una estratègia nefasta i suïcida. Tampoc no serveix de gaire que hi hagi partits independentistes, com RCat o SI, que es declarin ideològicament neutres. Tal com hem vist ja en dues conteses electorals això no ha fet créixer el suport electoral de l'independentisme. No han aconseguit gaire cosa més que arrabassar uns quants electors descontents amb ERC. Si el que realment volem és que el moviment cívic tingui una traducció política veritablement transversal, necessitarem que hi hagi partits independentistes de totes les tendències ideològiques. És a dir, per tal que el moviment polític sigui transversal en conjunt, no ho han de ser els seus actors individuals, sinó que cal que hi hagi prou actors ideològicament diferents. Necessitem com a mínim: (a) un gran referent independentista de centre-dreta conservadora, i l'únic candidat a ocupar aquest lloc és Convergència i Unió, i (b) un gran referent d'esquerres independentista, i per això cal l'esquerra nacional que hem defensat més amunt, la construcció de la qual hauria de ser al capdavant de les prioritats de l'actual ERC en fase de renovació. I encara hi afegiria que necessitem: (c) un referent independentista de centre-dreta liberal, que pugui compatibilitzar el projecte sobiranista amb una defensa de les llibertats individuals clarament distingida dels plantejaments de matriu tradicional i catòlica de CIU. En aquestes coordenades ideològiques es podrien defensar de manera compatible diverses posicions a l'alça en la nostra societat que altrament correm el perill de deixar en mans dels partits espanyolistes, com ara: la reducció de la fiscalitat, la simplificació de l'administració pública, el veritable Estat laic, l'avortament, l'eutanàsia, la regulació de la prostitució, etc. (òbviament, en molts plantejaments liberals hi haurà coincidència amb l'esquerra nacional, mentre que en els econòmics es trobaran més a prop de CIU). SI es podria plantejar si vol ocupar aquest espai, que de ben segur seria molt més útil per al projecte global i molt més prometedor electoralment parlant que el plantejament que han seguit fins ara. Només si el moviment independentista aconsegueix omplir tot l'espectre ideològic, podrà realment construir diversos projectes polítics que tinguin en comú l'horitzó de la llibertat nacional però que s'especialitzin a convèncer electors amb aspiracions diverses pel que fa a qüestions socials o econòmiques.
La resolució del tercer dilema se segueix com a corol·lari de les dues anteriors. Un independentisme que realment vulgui aconseguir l'objectiu que es proposa, no pot quedar-se tancat en plantejaments massa estrets. Ha de tenir necessàriament vocació de majories. Ha de voler incloure tothom. Per tant, no es podrà basar només en les característiques culturals d'un grup determinat de ciutadans, per molt històriques i autòctones que puguin ser. No ens podem permetre que amplis sectors de la nostra societat es sentin des de bon començament exclosos dels projectes independentistes. Cal treballar a fons per tal que aquestes aspiracions també siguin seves. I per fer-ho necessitarem ser molt flexibles en les formulacions i molt eficaços en els mètodes de penetració a la societat. L'independentisme, tant el cívic com el polític, hauran de plantejar-se finalment, com s'ho han de fer per arribar als sectors que fins ara s'han mostrat més impermeables. Per aconseguir-ho, molt possiblement caldrà començar a fer pedagogia independentista en les diverses llengües de la Catalunya contemporània i, en particular, caldrà fer-la en castellà.
En resum, crec que només una bona combinació de les vies cívica i política, un independentisme cívic transversal acompanyat de múltiples independentismes polítics ideològics que cobreixin bona part de l'eix esquerra-dreta, juntament amb una mentalitat flexible i oberta, ens pot permetre arribar a la construcció de majoria social que l'objectiu de la independència necessita.
Trobo l'article molt lúcid, oportú i fins i tot diria que "molt recomanable". M'ha semblat especialment encertat el tractament del tercer dilema, i no puc estar-me de dir-hi la meva.
La clau de l’assoliment d’un estat propi passa en qualsevol cas per la tant esmentada majoria social favorable. Tots estem d’acord en que hem de treballar per fer créixer aquesta base social. Però difícilment contribuirem a aquest creixement si no sortim de la bombolla. Hem de trepitjar el país, com varem fer durant les consultes; arribar a tothom, a tots els barris i tots els col·lectius. És clar que en determinats casos serà necessari (o més recomanable) emprar el castellà o fins i tot altres llengües. També haurem de recórrer a mitjans i canals de comunicació que mai fins ara hem utilitzat. Haurem de fer sentir menys la nostra veu als mitjans catalanistes (on tots estem més o menys d’acord) i intervenir més als mitjans que llegeixen o escolten les persones que fins ara potser ni s’han plantejat aquest tema. I segurament en molts casos ho haurem de fer en castellà. Un bon article o comentari en un d’aquests mitjans serà segurament més productiu que deu discussions interminables en un fòrum independentista.
Però aquest canvi d’actitud no es refereix només a la forma del missatge, sinó que ha de reflectir-ne també el contingut. Difícilment guanyarem adeptes a la independència des de postures intransigents o poc tolerants, o presentant un país monocultural on s’imposi la llengua autòctona penalitzant les altres. Hem d’oferir un model de país obert, tolerant, acollidor i integrador, i alhora deixar molt clar que l’estat propi no comportarà cap pèrdua de drets, cap imposició pel que fa a llengua o nacionalitat; ans al contrari, significarà un avenç i una millora en molts aspectes, sobre tot en l’àmbit social i econòmic, que afectaran tant a autòctons com a nouvinguts.
Aquest model de país és el que hem d’oferir, tant si ens agrada com si no. Potser no és el model que somiàvem; però és l’únic que té possibilitats reals d’assolir la independència. Fins que tots nosaltres no assumim aquest canvi de mentalitat i d’actitud i el portem a la pràctica, la base social favorable a la independència no ultrapassarà els límits demogràfics que té en l’actualitat.
Aquest model de país no significa renunciar a la nostra llengua i la nostra cultura. Qui així ho proclami està fent demagògia o bé no ha entès de què estem parlant. O potser sí que ho ha entès, però és dels que prefereix quedar-se dins la bombolla per sempre, vivint en un país imaginari que no surt a cap mapa i on només es parla català.
ERC ha fracassat perque va voler fer de CiU sense la fortalesa d'aquesta i a més presentant-se com a garantia de canvi de les formes de fer política (mans netes, en deien). Esquerra no tenia ni la potència electoral, ni financera ni els quadres formats de CiU.
Això dels quadres va portar a un progressiu síndrome d'Estocolm que els ha portat a admirar i després a dependre dels socialistes (miri les bestieses que segueix dient en Ridao avui en dia).
Al 2003, el PSC depenia d'Esquerra. 6 mesos més tard ja era a l'inrevés. Com em deia un exdirigent del PSC a principis de 2004: "Ens han sortit més 'baratus' del que pensàvem, aquests 'tius'". Per qualsevol partit independentista, participar del govern de l'autonomia sense mecanismes de decisió assembleària que modulin els dirigents és un suïcidi, ja que farà indefectiblement que els líders s'apoltronin i que la militància i els votants els abandonin.
Personalment, ja al 2008 veient la qualitat humana del material que Esquerra havia col·locat a la Generalitat (bastant de trepa i saltataulells sense altre ofici i benefici fora de la política), ja vaig pronosticar que acabarien afiliats tots al PSOE quan quebressin Esquerra electoralment. Sembla que ja han fet un pas més en el procés, llàstima que s'enduguin per endavant les sigles de Macià i Companys.
(1) Efectivament, a l'article li manca l'anàlisi de les causes de la caiguda electoral d'ERC. La raó és que aquí volia dedicar-me a fer una mica d'anàlisi només dels tres dilemes de l'independentisme que em semblen més crítics. El repàs de les raons que han fet baixar ERC, amb èmfasi als seus errors propis, ja el vaig fer a l'article anterior (quart paràgraf).
(2) Tens raó quan dius que ERC no podia substituir CIU. Jo no sé si realment mai ho van pretendre, però del que estic convençut és que totes dues són imprescindibles i, per tant, una no pot substituir l'altra. Precisament em refereixo a això quan reclamo que tinguem tant un centre-dreta com una esquerra nacional fortes i que s'obrin a l'independentisme.
(3) Sobre el tema del fracàs de l'Estatut, et diria que fou "a quite cunning plan in the beginning that got eventually real lucky". La reforma estatutària sempre va ser entesa com una aposta que tant si prosperava com si no, significaria un avenç per al projecte independentista. I les circumstàncies conjunturals van fer fos encara més profitós del que es pensaven el 2003 quan tot va començar. Ho vaig analitzar a l'article sobre les estratègies de guany segur.
(4) Finalment, voldria dir-te que parlar avui d'esquerra nacional ha de tenir un significat ben diferent que al 2003. La fórmula de tripartit avui està ben morta i enterrada (i fa mesos que ho repeteixo). Ara la construcció de l'esquerra nacional només té sentit si es fa sota els paràmetres actuals, és a dir, entenent que després de la sentència del TC la via autonomista està exhaurida. Per tant, aquesta esquerra nacional ha de voler anar molt més enllà.
Vaig llegir els posts als que fas referència i trobo que la interpretació esbiaixada del que succeí a ERC entre 2003 i 2006 et porta a un anàlisi molt incomplert que condemna als que el prenguin per bo a la repetició de l'error. Concretament:
1) L'Estatut NO fou una estratègia hàbil dels dirigents d'ERC per posar en evidència l'Estat. Les hemeroteques hi són per comprovar com a principis de 2006 volien TOTS votar a favor de l'Estatut retallat o com abans del pacte Mas-Zapatero, en Puigcercós feia declaracions per fer la retallada ell (allò famós de l'aeroport a canvi de...).
2) L'explicació que fas de la catàstrofe del tripartit es basa en decisions puntuals, com la de fer el tripartit II, i obvia que aquestes decisions no foren un error innocent, sinó que venien de fets anteriors.
3) En connexió amb l'anterior, pots llegir-te documents actuals tan lamentables com el d' ideesERC.cat, on queda palès que enlloc de convertir el PSC en més catalanista, els dirigents d'ERC s'han convertit en federalistes (per llogar-hi cadires). El PSC, per cert, és el més espanyolista que s'ha vist mai. El fet que la persona que l'ha redactat parli de no acumulació de càrrecs quan ella n'ha acumulat tants com ha pogut és una broma de mal gust, que ja et dóna una dimensió de la categoria humana d'aquesta gent i ens dóna peu al següent punt.
4) Potser l'omissió més sorprenent és la que fa referència a les persones. Els dirigents d'ERC es trobaren en una situació per la que no estaven preparats i van intentar suplir aquesta manca de preparació construint nuclis de fidels d'estructura sectària en base als fons públics, imbuïts per un complex d'inferioritat. Aquestes estructures sectàries van esdevenir una llosa perque van segrestar l'estratègia del partit. Els que van fer el tripartit II ja sabien que era un error polític, però és que personalment no tenien altra sortida.
5) Per a més INRI no se'n crea una d'estructura sectària, sinó diverses. Amb la mateixa estratègia de seguidisme del PSOE però enfrontats entre ells per personalismes. Això explica que en Carod no pogués aspirar a més quota de poder en el tripartit II, inclús a la Presidència. Els socialistes van mantenir dues negociacions amb ERC, una amb la secta d'en Carod i una altra amb la d'en Puigcercós (cas de dilema del presoner clàssic). Per cert, comparar aquestes sectes amb els que van marxar del partit és tan fora de lloc com quan el PSOE es presenta a Catalunya com a equidistant entre els "radicals" de PP i ERC.
En definitiva, la teva benevolència amb el que ha succeït a ERC fa que aquest anàlisi no tingui utilitat. No es tracta de cremar ningú a la foguera, sinó entendre els errors i les seves motivacions. Si seguim pensant que l'ensulsiada ha estat per decisions puntuals equivocades preses de bona fe, estem condemnats a repetir-les.
Aquest és el drama d'ERC avui. Pràcticament tots els que hi queden són corresponsables del que ha succeït. Per això s'encaren amb la tasca impossible de voler redreçar el rumb sense assumir els errors. Això no funciona ni a ERC ni a enlloc.
Mira, jo no he format mai part de la jerarquia d'ERC ni de la de cap altre partit, ni dels nuclis (potser sectaris, com tu dius) de cap dels personatges que esmentes, els quals ni tan sols no conec personalment. Per tant, no tinc cap interès especial a defensar aquestes persones. És més, el que jo voldria és que aquest partit, ERC, faci ara una renovació molt a fons, i que sigui un grup humà completament nou el que s'encarregui de dirigir-lo a partir d'ara. Fins i tot, he escrit crítiques prou dures contra les males decisions d'aquests dirigents (i contra els d'altres partits independentistes també) per posar de relleu la incompetència que ens ha portat, a tots els independentistes, a la galdosa situació de poca representació institucional en què ara mateix ens trobem.
Ara bé, no tinc tampoc la intenció d'entrar a fer més sang de la manera que tu sembles proposar-ho. Primer perquè senzillament no conec ni m'interessen les possibles misèries personals que hi puguin haver, i segon perquè no és constructiu i no crec que serveixi de res. D'anàlisi conceptual fem-ne tanta com vulguis. Discutim-ne tant com faci falta, elogiem decisions correctes i blasmem les incorrectes. Però fem-ho amb ganes de superar de veritat la situació. No estic intentant redimir aquells que van cometre greus errors estratègics (suposo que has vist que dic ben clarament que la decisió de votar en contra de l'Estatut el 2006 i fer a continuació un nou pacte amb aquells que els havien expulsat del govern precisament per això era una contradicció absolutament injustificable i el més greu dels errors comesos). Però tampoc no és raonable que ara no vulguem reconèixer les coses que sí que han anat bé. I tal com he intentat argumentar, la peripècia de l'Estatut al final ha estat un bon negoci per l'independentisme. Perquè gràcies ara hi ha més gent que mai que s'ha adonat que amb Espanya no hi ha res a fer. I m'és igual si el senyor Carod o el senyor Puigcercós n'eren conscients o no de la utilitat de llur estratègia el 2003 o el 2004. El que m'interessa n'és el resultat.
Dius que donar per bona la meva anàlisi ens condemna a repetir els errors del passat. Ho sento, però no hi estic d'acord. Precisament, les conclusions que n'extrec de tot plegat, em porten a dir que ja no tindrà mai més cap sentit fer un pacte d'esquerres que no tingui com a objectiu el plantejament de la superació del marc autonòmic. El que defenso és que ara l'esquerra nacional ha d'avançar per força cap a la reivindicació de l'Estat propi perquè qualsevol altra cosa serà senzillament anacrònica. No és això un gran canvi? No és una evolució dels plantejaments que podíem fer el 2003? Fixem-nos, si us plau, en els aspectes positius de la situació. Aprenguem dels errors del passat per superar-los. Rellevem de les seves responsabilitats tots els líders que han portat tot l'independentisme a la davallada electoral, i continuem endavant que ens queda moltíssima feina.
Una abraçada!
Carles
L´ùnic punt amb el que no estic d'acrod amb vostè és el darrer, el fet de diluir la personalitat nacional amb la incorporació de l'espanyol com a llengua vehicular de l'independentisme. No crec que funcioni, ja ho va intentar Esquerra i això no va incorporar sensiblement més votants al seu projecte. Cal entendre que els votants que posin el canvi de llengua com a condició per adherir-se a la independència són els que precisament no s'hi adheriran mai, perquè senzillament volen l'eliminació 'de facto' del català. Conec molts castellanoparlants que van arribar a votar ERC (quan era ERC no Esquerra) i aquest partit encara no havia fet el canvi a fer la campanya en espanyol, per tant no crec que aquest sigui el problema. Crec amb aquesta proposta perdem el nord senyor Noguera, cal preguntar-se, perquè volem la independència? Jo la vull per que és l'única manera de sobreviure com a poble, no em serveix una Catalunya independent que, com Irlanda, parli i s'identifiqui amb la cultura i la llengua del país colonitzador. Per tant, si la seva visió de la independència passa per renunciar a la cultura i la llengua no m'hi trobarà en aquest tipus de moviment, i com a mi, molts d'altres.
Salutacions,
PM
Si no el trenquem i els fem arribar el nostre missatge, llavors es produeixen reaccions tan absurdes com les dels "indignados" que van a manifestar-se davant del parlament quan és castella que els roba el 30% dels impostos. O els ciutadans de Badalona que acaben votant PP quan fou justament el PP el que va començar la bombolla que els ha portat on són.
Però aquesta gent no escoltarà fins que no els surti un castellano-parlant reconegut que els digui que els interessa molt més formar part d'una Catalunya Lliure culturalment catalana que d'una Catalunya sotmesa culturalment castellana.
També m'agradaria afegir un punt: No passa res si SI, a part de definir-se lliberal, actua de la manera intransigent amb que ho fa ara. Les maneres també és bó que estiguin representades totes al parlament. El que sí que exigiria jo a SI és que deixi d'atacar a la resta de formacions independentistes o mig independentistes. D'on s'han d'estirar vots és dels indecisos i els unionistes.