titot |
dissabte, 11 de juny de 2011 | 23:09h
Sí, ho prometo, però per imperatiu legal i sempre i quan no contravingui el meu compromís amb l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.
Això he respost avui quan m'han preguntat si jurava lleialtat al Rei i guardar i fer guardar l'Estatut de Catalunya i la Constitució.
"Tota expressió lingüística, a més de constatar, construeix realitats. Tot dir és fer. Si bé és evident que no totes les expressions lingüístiques ens permeten apreciar aquesta doble funció amb claredat. Quan els representants d'Herri Batasuna, per aconseguir l'acta de diputat al parlament espanyol, es van veure obligats a usar la frase "per imperatiu legal prometo acatar la Constitució", estaven, precisament fent servir les paraules per desfer un fet que només es pot fer al pronunciar certes paraules: jurar o prometre la constitució. Tot aquell que pugui parlar pot dir "jo prometo", però ningú pot prometre per un altre. No es pot prometre per delagació. És la persona que es troba en la tessitura d'haver de prometre, i no d'altra, la que pot fer la promesa en formular l'expressió "jo prometo".
I és precisament en pronunciar aquesta frase quan la promesa es materialitza, com la promesa queda feta. Avantposant el "per imperatiu legal" s'aconsegueix que s'anul·li tot el compromís, la implicació personal".
Això a firma Manuel Montañés, doctor en Sociologia i Ciències Polítiques.
I és cert, una promesa reclama necessàriament un compromís subjectiu. En estar condicionat per un altre -en aquest cas una llei- la subjectivitat desapareix automàticament i la promesa perd la seva naturalesa, deixa de ser.
És amb aquesta voluntat que he sotmès la meva promesa a l'imperatiu legal, per què per llei havia de dir-ho però no tenia cap intenció de complir-ho. Utilitzant aquest oxímoron he volgut deixar clar que no tinc cap intenció de prometre lleialtat al Rei i guardar i fer guardar l'Estatut de Catalunya i la Constitució.
Però per si això no fos poc, per si no quedés prou clar, ho hem sotmès tot plegat als objectius als quals ens vam comprometre -l'alliberament nacional i social dels Països Catalans-, que són els únics als quals prometem -ara sí- lleialtat.
I és precisament en pronunciar aquesta frase quan la promesa es materialitza, com la promesa queda feta. Avantposant el "per imperatiu legal" s'aconsegueix que s'anul·li tot el compromís, la implicació personal".
Això a firma Manuel Montañés, doctor en Sociologia i Ciències Polítiques.
I és cert, una promesa reclama necessàriament un compromís subjectiu. En estar condicionat per un altre -en aquest cas una llei- la subjectivitat desapareix automàticament i la promesa perd la seva naturalesa, deixa de ser.
És amb aquesta voluntat que he sotmès la meva promesa a l'imperatiu legal, per què per llei havia de dir-ho però no tenia cap intenció de complir-ho. Utilitzant aquest oxímoron he volgut deixar clar que no tinc cap intenció de prometre lleialtat al Rei i guardar i fer guardar l'Estatut de Catalunya i la Constitució.
Però per si això no fos poc, per si no quedés prou clar, ho hem sotmès tot plegat als objectius als quals ens vam comprometre -l'alliberament nacional i social dels Països Catalans-, que són els únics als quals prometem -ara sí- lleialtat.
D'altra banda els demòcrates catalans tenim antecedents per legitimar les nostres posicions que no pas l'actitud d'Herri Batasuna de fa unes dècades. L'any 1841 Abdó Terrades va ser escollit alcalde de Figueres, el primer alcade republicà de la nostra història. Després de mesos de batalles legals va perdre el càrrec per negar-se a jurar fidelitat a la regent, la mare d'Isabel II.