cbort |
divendres, 10 de juny de 2011 | 01:41h
El 45%, segons algunes dades, de joves de menys de 25 anys no treballen. La meva filla gran té enormes dificultats per trobar feina. I no només feina de la seva especialitat, simplement feina. El meu fill petit que també té edat laboral però encara no ha acabat els estudis, treballa temporalment en una feina dura. El panorama familiar de futur quant a l'estabilitat laboral, retribucions dignes i en definitiva, vida digna per als meus dos descendents és com a mínim gris, tirant a fosc.Aquesta situació es repeteix multiplicada per centenars de milers de famílies, de joves.
Quan es decideix tenir fills s'acostuma a tenir en compte la vida que els podem proporcionar. Confiem que podran viure almenys com nosaltres però ens fem alhora la il·lusió que viuran millor. I com a pares fem tots els esforços perquè sigui així.
No obstant això, no ens adonem que aquesta projecció de futur és una petita vanitat; necessària, no obstant. Hauríem de pensar que en un sistema econòmic dominat per una minoria, els desigs de la majoria, entre els quals, els més nobles, no tenen cap garantia de complir-se. Potser hi ha pares que- conscients d'això- procuren preparar els seus fills per ser taurons i els inculquen força dosis de competitivitat. El drama és que no hi ha lloc per a tots els taurons, i la majoria queden exclosos del ramat de depredadors majors. El fet és que en alguns casos en comptes d'educar es deseduca; es dehumanitza la pròpia prole.
La crisi sistèmica genera molts efectes perversos. Un d'ells és que els joves més ben preparats de la història han de viure de les rendes econòmiques, socials i laborals heretades dels seus pares, i això sempre i quan els pares no estiguin en atur.
Se'ls ha fet creure- i els pares, professors... també ho hem cregut- que educació i formació els obrien les portes del benestar. I als joves amb formació bàsica, que amb un títol de formació professional obtindrien feina. Tot és mentida i els polítics i el sistema econòmic no ofereixen solucions, si en tenen.
És com tenir un planter d'atletes excel·lents a la línia de sortida d'una cursa esperant el tret de sortida, indefinidament. La potència convertida en impotència.
Tant de bo- per als meus fills i per a tots els joves- sigui certa la frase de l'escriptor Eduardo Galeano: "Este mundo está embarazado de otro".
Em considero un privilegiat, i el que els diria als qui es queixen és que lluitin. Així es va crear Catalunya, així va ser potent. Queixar-se de no tenir feina no serveix absolutament de res; el que si serveix és crear la feina, i aquesta és una responsabilitat de tots i que de cap manera no podem no podem exigir als altres.
Ja ho deia el Kennedy: no preguntis el que el pais ha de fer per tu, més aviat pregunta't què pots fer tu pel país.
Després de tot això ja comprendràs que no dóno la culpa de la crisi ni als Bancs, ni al govern, menys encara als empresaris. Ens l'hem guanyada a pols pensant que ens ho ahvien de donar tot, i que o bé no calia estudiar, o bé a l'hora de fer-ho no calia ni pensar en el que demanava el mercat laboral.
I ara ens queixem.
La teva recepta no és dolenta com a filosofia de vida: cal lluitar sempre, i tant!, però és massa simple perquè serveixi a tots els qui volent treballar no poden fer-ho.