Ja sé que és posar-me a casa dels altres, però avui opinaré sobre la crisi d’Esquerra, d’ERC. Al capdavall hi tinc un cert dret, els he votat en més d’una ocasió.
Tal com ho veig, el gran drama d’ERC no és de lideratge ni de lluites internes, per molt que aquestes qüestions han suposat un desgast evident per a militants, simpatitzants i votants. Hores d’ara tothom admet que la gestió del debat intern i de la representació pública no s’han portat bé, però no crec que sigui només, ni sobretot, a partir d’aquest punt de vista que es pugui entendre l’atzucac al qual ha arribat aquest històric partit. I no és, per tant, únicament escollint un nou líder com trobaran remei els seus mals. El problema és sobretot d’ubicació, de deifinició política, d’identificar l’espai ideològic i social que es vol ocupar. I el seu pitjor error, ho he comentat altres vegades, fou pensar que com que aquest país (el Principat estricte, si més no) és, o se sent, majoritàriament catalanista i més o menys d’esquerres, fent un partit moderadament sobiranista (com ara CiU) però lleugerament escorat a l’esquerra (com el PSC), per la pròpia inèrcia dels fets, i les eleccions, acabarien ocupant un espai central i ampli de l’escenari polític. La realitat, altre cop, és bastant més complexa, i desplaçar dues grans maquinàries polítiques no es fa d’un dia per l’altre ni, encara menys, copiant-los la seva recepta. El votant, com el consumidor, sempre prefereix l’original a la fotocòpia i només es pot guanyar mercat, suport social i electoral, oferint alguna cosa substancialment nova i diferent. Per això ERC va créixer en vots i en atenció mediàtica (també a la contra, evidentment) quan van apostar per allò que clarament els diferenciava de CIU i del PSC: l’aposta explícita per la independència. I al revés, en la mesura que van adaptar el seu discurs i la seva pràctica política a la dels dos grossos, governant amb uns i adoptant el discurs de l’altre, aplaçant sine die la independència, apostant per un nou estatut d’autonomia, rient les gràcies al Zapatero o entrant al regateig pel finançament, és quan van començar a perdre sentit, i partidaris.
Esquerra no pot, ni per tradició històrica ni per la pròpia composició interna, convertir-se un un partit molt marcadament d’esquerres. El seu espai natural és el centre-esquerra desacomplexadament independentista, com l’SNP escocès. Un independentisme de corbata, capaç de recuperar vots convergents, però progressita i modern, deixant enrera patrioterismes anacrònics i disposat a estendre la ma a votants del PSC farts del culebrot espanyol.
L’espai hi és i, si són capaçós de reconeixe’l i ocupar-lo, tots hi sortirem guanyant, la pròpia ERC, per descomptat, el país, evidentment, i, perquè no dir-ho?, també la CUP.
Vaig militar uns quants anys a Esquerra, i per experiència pròpia coincideixo plenament amb el què dius. Va passar del romanticisme més abrandat a l'oposició, al pragmatisme més radical des de la poltrona: fos municipal o autonòmica, tan se val.
Servidor, que és de Vilanova, va tenir el gust de poder contribuir a què la CUP local arribés als tres regidors; Erc es va quedar fora del Consistori. I s'hi va quedar pels tripijocs vergonyants ... Molta gent va bascular d'Erc a CUP, precisament perquè la CUP donava la sensació d'original i no pas de còpia.
A Erc el que li convé és una bona travessa del desert, i que aquesta serveixi per fer una catàrsi i no pas per acumular fam i odi.
I si d'aquí a uns anys (fa pinta que bastants) tornen a formar part del govern, tornaran a ser ambigus fins que la gent se'ns cansi i els torni a castigar
I així, aniran repetint el bucle
No és tristament aquesta la sensació que un té amb ERC? Que els principis al final han importat ben poc quan es tracta de portar un sou a casa?