Pel maig cada dia un raig. La
dita s’ha confirmada a la fi. El mes de maig es va acomiadar amb uns bons
ruixats. Va començar a ploure amb unes gotes grosses com un vermell d’ou, si fa
no fa, i després la pluja, abundant i continuada, va inundar els carrers de ciutat.
A mi ja m'està bé, perquè
arrossego una senyora al·lèrgia a la gargamella causada per les volves dels oms
del veïnat que aboquen les branques al
jardí de ca nostra. Són molt apegaloses les volves dels oms i s’aferrenpertot. L’aigua ha fet net, ha esvaït les volves i ha refrescat l’empedrat
i la terra.
Passejar vora la mar al
capvespre és fa especial. Els núvols són una simfonia de color gris perla
aquests dies, amb clarianes blaves i ribets rogencs. La mar calmada, ampla,
blava, verda, grisa. El sol present, però transitat pels núvols, ja de retirada,
hi deixa guspires intermitents argentades a l’aigua i quan se’n va
definitivament la tenyeix de roig.
Res no destorba aquesta llum,
malgrat tot, tan clara. El cel no és un
cel amenaçador, ja ha descarregat, ara és el cel calmat després d’una
barrumbada.
M’agrada constatar les
diferències d’un dia i un altre, encara que siguin mínimes, els estats de les
coses i el paisatge, els meus propis estats, amb motius interns i externs per
al goig i per a la intranquil·litat, per a la serenitat i per a la por, per a
la certesa i per al dubte. Com que no puc xerrar gaire vaig mirant les coses i deixo
lliscar els pensaments, com si fossin núvols erràtics
He pensat en la bellesa de
cloure’m un poc i mirar entre penombres aquests colors austers, sense dir res,
però ben conscient de tot quan passa, del moment precís i del moment més ampli
que ens envolta.
Sento que cal estar amatent, que
ningú no ens llevarà mai el dret a pensar, a ser qui som i a manifestar-ho.
Potser aquest dret l’hem recuperat de nou plenament i amb urgència, després de
les darreres barrumbades a les urnes,
desgraciadament tan previsibles.
Cal retrobar de nou la perla
grisa impagable, que no estarà mai de rebaixa, que no bescanviàrem per res, la
nostra perla grisa, el nostre tresor, la nostra llengua i les nostres legítimes aspiracions.
Indignada, que no exasperada,
no perdo l’esperança i vigilo, vigilo que no ens ensarronin, que no ens
manllevin drets, que no ens menteixin.
I pel que sembla les tempestes continuaran els propers dies, i la pluja, i el cel gris perla. Mentre hem de continuar persistint, i treure el bo i millor que ens ofereixen els humans, la natura i les paraules. L'esperança sempre hi és i tots som tan diferents !! Un únic pensament .... no, no s'ha d'arribar-hi mai més ! Bona setmana !
Persistir en la defensa dels propis drets i el respecte dels drets de tots, universals, no defallir en l'esperança i - com diu en Joan - continuar essent acceptablement feliç... ei! si pot ser!
No, no la perdo l'esperança, Joan, ni prou fer-hi, és la guia necessària. M'allunyo tot quan puc dels mals averanys, espero que les tempestes escampin i no abandon per res les meves perles preuades. Una abraçada
Les primeres jornades de Blocs i Literatura, a la memòria de Xesca Ensenyat, Fundació ACA, Búger, Mallorca, 11, 12, 13 de maig 2012. Un bloc que recull tot allò que vulguem publicar de na Xesca, de les jornades i de la temàtica.
Bona setmana !
Cal indignar-se, però no més del compte si volem continuar moderadament felíços...
(La bellesa de la perla grisa, perfecta).